El conflicte basc, en totes les seves dimensions (política, violència, jurídica), torna a estar en un punt allunyat de les perspectives de resolució que semblaven, fa només un any, ben encarrilades.
Tots els conflictes que oposen un estat i un poble (o una part d’aquest) que es vol independitzar tenen tres possibles vies de solució: la policial, la política i la jurídica. Els successius governs espanyols, des de fa quaranta anys, han oscil.lat entre la via estrictament policial i els temptejos preliminars per trobar una solució política. El govern Zapatero sembla ser que és el que més lluny ha arribat per la segona via. Només cal recordar la declaració des del palau del Congrés del president del govern espanyol l’estiu de l’any passat i l’aval del parlament europeu a la negociació que s’albirava imminent. Després d’aquells gestos es va entrar en una fase de marxa enrera, l’atemptat de la T-4, l’il.legalització reiterada de formacions de l’esquerra abertzale (d’Acció Nacionalista Basca, “només” la meitat de les llistes) i la ruptura de la treva per part d’ETA. Fins ara els fets demostren que la via policial, per la que aposten, de moment exclusivament, els partits espanyols (PSOE i PP), no ha donat el fruits que els seus promotors pretenen.
Com a independentista català i com jurista sempre he defensat la prioritat de les vies polítiques i jurídiques. Quan era membre del Consell Consultiu, l’any 2002, vaig emetre l’únic vot particular al dictamen 229, (es pot consultar a www.cconsultiu.cat), relatiu a la nova llei de Partits amb un fil argumental que considero avui plenament vigent. La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans afirma que la coincidència d’objectius entre una organització armada (“terrorista” en el llenguatge políticament correcte) i un partit polític no ha de comportar necessariàment l’il·legalització del segon ja que llavors, una causa legítima com és la defensa del dret d’autodeterminació, queda en mans exclusivament dels grups que practiquen la violència. Els atemptats d’ETA són responsabilitat exclusiva dels seus membres i l’expansió d’aquesta condició a tots els col.lectius que s’els imputa connexió d’objectius polítics és contradictòria amb la doctrina del tribunal europeu i un greu error polític, que lluny de contribuir a resoldre el conflicte en bloqueja la solució.
Ja vaig exposar en el bloc “Amb Arnaldo Otegi“, que tot procés de negociació necessita interlocutors i els dirigents de l’esquerra abertzale resulten imprescindibles. Per això cal contribuir, també des de Catalunya, a que puguin recuperar aquesta funció. Els partits catalans, especialment CIU i ERC, tenen la responsabilitat d’actuar amb criteris propis davant un conflicte extern a la nostra societat però els efectes, sovint tràgics, del qual condicionen l’evolució política del nostre país. No podem retornar a actituds passades de subordinació als interessos dels partits espanyols, (veieu de Sergi Franch, “No fem política minoritaria. És política minoritzada”).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Jaume!! Aquest conflicte el visc de prop, perquè hi tinc estrets lligams que me’n fan estar al cas… tanmateix també fa temps que he deixat de contribuir-hi, doncs la sensació que naltros sempre ho hem donat tot per a ells, i ells mai donen res per naltros, cada vegada era més intentsa.
És per això que no crec que haguem de contribuir-hi gaire els i les catalanes… perquè aquest tipus de solidaritats i aportacions sempre han de ser d’anada i tornada… i la tornada no la veig per enlloc.
Una abraçada!!