Pedro Sánchez està aconseguint situar-se com el baluard contra l’extrema dreta i campió de l’antisemitisme pro-palestí, dos impostures que li permeten, probablement, guanyar les eleccions a Catalunya i les europees. El PSOE, que és un component essencial de l’integrisme espanyol front als nacionalismes perifèrics, després de votar l’aplicació del 155 CE per estroncar l’autonomia catalana i reprimir l’independentisme tancant files amb PP i Ciudadanos, ara diu voler fer-los-hi front. L’extrema dreta -segons ell i també Vicent Partal- és el mateix a tot arreu, ja es digui Vox o Aliança Catalana. Aqueixa impostura el situa com el líder del progressisme contra tots els reaccionaris.
Tots aqueixos que de Catalunya estant bramen erròniament contra Sílvia Orriols, (des de l’entusiasme foll d’ER a la connivència silent de Junts), alimenten el discurs de Pedro Sánchez i l’espanyolisme progre i afebleixen la causa independentista difuminant el veritable conflicte nacional Espanya/ Catalunya.
També Pedro Sánchez és el governant europeu més hosstil a Israel i qui capitalitza l’antisemitisme transversal que és hegemònic a la política espanyola -la catalana, dissortadament inclosa-. Tots els partits catalans són propalestins, incapaços d’independitzar Catalunya menyspreen Israel per defensar-se contra tots els totalitarismes que l’amenacen. A Pedro Sánchez, nacionalista espanyol antijueu, li escauria adoptar el lema dels gihadistes palestins que admira amb una lleu adaptació geogràfica: “Espanya de mar (Atlàntic) a mar (Mediterrani)”, escombrant els pobles ocupats, els representants dels quals coincideixen amb ell a aplaudir el lema genocida contra Israel, “Palestina, del riu al mar”.
Liderant els mateixos combats que els seus suposats antagonistes (contra l’extrema dreta i contra Israel) Pedro Sánchez és a les portes de dos victòries electorals que poden ser històriques: a Catalunya i a Europa.
Post Scriptum, 21 de maig del 2024.
Repesco aqueix article breu d’ARNAU PRAT VILÀ a la revista Mirall del proppassat 2 de maig: “Feredat“.
Tot això de Pedro Sánchez, la seva carta, els cinc dies de reflexió, la seva compareixença de dilluns, les manifestacions davant de Ferraz, les seves entrevistes a Televisió Espanyola i la SER (mitjans que, com se sap, li són hostils), la seva moralina i el seu victimisme fan feredat. Res de riure. Ha estat un carnaval espantós. Hi ha moltes coses a comentar: una compareixença que no admet preguntes, ministres mostrant les seves vergonyes de parvulari, periodistes assenyalats, periodistes assenyaladors i comissaris, processos judicials normalíssims en una democràcia també assenyalats, etc. En conjunt, una bomba tòxica.
Hi ha fissures que són esperança i els partits polítics sovint fan perdre la fe. El procés socialista d’aquests dies ha servit per advertir-nos que a Espanya hi ha una institució més important que l’estat de dret, que la mateixa Constitució del 1978 i que el Rei: el PSOE. Una institució anomenada Partit Socialista, que cobreix amb pell de xai el seu autoritarisme, i que s’ha mostrat incompatible amb la democràcia.
De dalt a baix, tot està claríssim. Les directrius arriben al candidat socialista de qualsevol poble de Guadalajara: Sánchez, resiste! Sigue! Un darrere l’altre els tuits s’acumulen, les declaracions són valentes, els punys s’alcen, les llàgrimes humitegen els ulls, els titulars i els editorials s’escriuen a l’uníson. García-Page es torna l’excusa perfecta, a González, Redondo i Guerra, tan “valents” a vegades, els tenen assossegats, i han ressuscitat brillantment Zapatero. A més, han sotmès i tornat maquiavel·lista com mai el PSC: tots han dit amén a l’amnistia i els indults, tots. Cap veu contrària, cap crítica interna. Ningú dolgut. La maquinària, doncs, és gairebé perfecte. Rentades de cervell o de butxaca. O les dues coses.
La resta, els del costat del mal, ens ho mirem amb estupefacció, fins i tot, un punt afogats. Al cantó del PSOE, el PP, ERC, Junts i Podemos semblen un esplai. Els del PP es mostren permanentment sorpresos i mai afinen quan han d’alçar la veu. S’empatollen, van de moderats, van de carques, de liberals… Es tornen petits davant d’un monstre amb tants tentacles com és el PSOE. La resta de socis polítics, els d’aquí i els d’allà, mentrestant, van passant la menjadora.
Estan segurs del seu pla els socialistes. Semblen una màquina llevaneu obrint-se pas entre nosaltres. No vull parlar de cap on van i ens porten, però no són garants de res, ni de la bona gestió. La màquina amb les seves enormes pales avança: ni llibertat de premsa, ni judicial. Assenyalar, apartar, assenyalar, apartar. Que només quedin els bons! Tenen clar l’enemic. I pobrets, nosaltres, que tan sols pensem d’ells que estan equivocats! Som uns veritables xais al seu costat. Catalunya farà mandra i també Espanya. Però no ens en pot fer mai la Llibertat.
Post Scriptum, 22 de maig del 2024.
Avui, el president espanyol Pedro Sánchez ha anunciat que el seu govern reconeixerà l’Estat de Palestina. En plena guerra, aqueix pas suposa fer costat a Hamàs i el gihadisme palestí en suport del qual convergeixen tots els totalitarismes que volen destruir Israel i Occident. I més quan la força majoritària entre la població és el gihadisme representat per Hamàs, que ha declarat voler la destrucció d’Israel i que ha perpetrat la massacre genocida del 7 d’Octubre. que l’ha desencadenat. Al·legar motius humanitàris és una fal·làcia, ja que els palestins haurien pogut dotar-se d’un estat propi l’any 1947, com ho van fer els jueus. Però van optar per la guerra i l’expulsió dels jueus de la seva terra ancestral, en cap cas pensen conviure els dos estats.
La decisió espanyola (i de Noruega i Irlanda) no té en compte que l’estat fictici que volen reconèixer no té fronteres, no té capital, viu de les donacions de tercers països, que està representat per una entitat no democràtica (l’ANP), i que reposa sobre d’una contra-identitat “nacional” inventada fa 50 anys per tal de neutralitzar l’estat-nació del poble jueu.
A més, Espanya aplica la unilateralitat en un conflicte nacional aliè quan la deslegitima en el cas català. Dissortadament, per la causa de Catalunya, tots els partits menys Aliança Catalana comparteixen l’antisemitisme que anima el PSOE, menyspreen Israel per defensar-se quan són incapaços d’independitzar el nostre país. Així perdem l’oportunitat de situar-nos internacionalment al costat de les societats obertes contra l’islamisme fent costat a Israel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!