El 26 de desembre del 1987 un “marine” nordamericà (Ronald Strong, de vint-i-dos anys) moria a conseqüència de l’explosió de dues granades de mà llençades contra un local d’esbarjo reservat a militars dels USA de pas per Barcelona. L’atemptat fou reivindicat en nom d’un Exèrcit Roig Català d’Alliberament. Ramon Barnils va publicar al Temps número 574, de 19 de juny del 1995, l’article que transcric a continuació.
“S’agafa “un jeune anarchiste catalan”, Bartolomé Díaz, un vell assassí professional, un professoret d’institut que ataca la societat establerta a base d’esperar el semàfor vermell i saltar-se’l amb el 2CV, i una estudiant nordamericana en viatge d’estudis a Europa; se’ls fa formar un grup per a una sola acció, segrestar un representant de l’imperialisme ianqui; per acabar, es fa que els superiors del ianqui decideixin que convé més que el segrestat no torni que no pas que torni. Se li posa el títol “Nada”, que en espanyol vol dir “No res”, i es té una de les novel·les més realistes que s’han llegit a Europa els darrers anys.
En català a La Magrana, i una altra, sobre l’afer Ben Barka, a 62. L’autor de la meravella es deia Jean-Patrick Manchette i s’acaba de morir a París, als 53 anys. De càncer, ep. De la generació doncs que va veure i viure el maig del 68, l’altra veritable revolució al costat de la francesa, i amb l’avantatge que no hi va haver sang. El maig del 68 el va agafar prou gran per haver-lo anticipat, viscut i continuat. Manchette era dels situacionistes, con Vaneigem, Le Dantec, Debord i el llibre, de primera necessitat durant uns decennis més. La societat de l’espectacle. Que és la societat en la qual vivim i viurem encara uns decennis més, mentre no reconduïm el marketing, el show business i els índexs d’audiència al lloc que els correspon dins l’harmonia de l’univers.
Llegir Manchette desplaça a la insubstancialitat carpetovetònica les novel·les negres -de res- de Vázquez Montalbán i ens fa enyorar les que podria escriure Ferran Torrent si no fos tan simpàtic ni hagués triomfat tant; i les de Coromines, Solé Serrat, Castellanos si haguessin triomfat una mica més. (I un argument d’obsequi. Pàgina 63 de “Catalunya, qüestió d’Estat” de Jaume Renyer, Edicions El Mèdol, 1995: “Aparició d’una organització fantasma, Exèrcit Roig Català d’Alliberament (ERCA), que realitza una sèrie d’atemptats espectaculars contra interessos americans a Barcelona, fins i tot causa la mort d’un marine dels EUA…. De fet mai ningú ha estat detingut ni cap sumari obert en relació amb la cadena d’atemptats atribuïts a ERCA durant l’any 1987″).”
Enguany s’han fet reportatges televisius, informacions periodístiques i celebrat actes commemoratius amb motiu dels quaranta anys d’existència de l’independentisme contemporani, i m’ha sorprès no trobar cap referència, ni cap reflexió històrica ni política sobre les interferències de tot tipus (ERCA, Unió de Lluita Marxista-Leninista, entre d’altres) orientades a desestabilitzar i dividir el moviment que creixia (anys 1986-1987) a partir de l’eix Terra Lliure- Moviment de Defensa de la Terra.
Les accions i actituds que van proliferar sobtadament aquells anys, aparentment antiimperialistes i revolucionàries, realment estaven orientades a desactivar el conflicte Catalunya-Espanya per substituir-lo per objectius “internacionalistes” que en res servien a l’avenç de la causa de la llibertat del poble català. Ho havia comentat sovint amb l’enyorat Ramon Barnils, i ho he advertit reiteradament a responsables orgànics de diverses organitzacions en l’actualitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume,
no pots ser més explicit?
Salut
Josep