Avui en faig seixanta quatre, i trobo que és un bon moment per reflexionar sobre la catalanitat com a component essencial de la meva personalitat, com la visc d’ençà que vaig tenir consciència de la nostra identitat nacional i com n’he fet l’eix de la meva vida de militant independentista.
Vaig néixer en una família catòlica, tradicionalista, de propietaris rurals que vivien dels contractes de parcers i mitgers dedicats a l’activitat agrària de les finques heretades de l’avi Miquel Alimbau. A la llar vivíem amb naturalitat el fet de ser catalans en la intimitat casolana i en les relacions veïnals en un poble monolingüe catalanoparlant com era Vila-seca allavòrens. Només els temuts guàrdies civils eren espanyols. Fins que va començar el desenvolupament turístic de Salou i la industrialització química que s’expandia des de Tarragona. A l’escola els mestres eren forasters i amb ells vaig aprendre a la força la seva llengua i també començava a haver-hi xiquets castellans, amb qui a la sortida intercanviàvem cops de pedra. Als partits de futbol Barça-Real Madrid que els homes anaven a veure a la televisió de la fonda els crits que acompanyaven els gols eren tot un acte d’afirmació d’espanyolitat o catalanitat. L’alcalde de l’època, el senyor Malapeira, era un home prudent que afavoria els actes folklòrics nostrats i alhora la integració dels nouvinguts. El capellà, mossèn Lluís Batlle Salvat, (germà d’un destacat membre de la FAI) per la seva part va tenir la pensada de fer venir una imatge de la Virgen de la Fuensanta, lloada al poble de Villanueva del Arzobispo d’on provenien bona part dels nouvinguts, per ubicar-la a un lateral de l’església. Els portants van arribar amb un autobús que fou rebut amb respecte pels feligresos locals (entre els quals el meu pare, que em va portar a veure’n l’arribada).
A casa aprenia a llegir, escriure i resar en català, la mare havia fet el batxillerat i el record de allò que havia après a l’escola de la Generalitat, especialment història de Catalunya, ens ho transmetia al meu germà petit i a mi, amb orgull i plany per la dissort de la guerra del 1936 i les maltempsades posteriors. El pare havia fet la guerra amb la lleva del biberó, però no en parlava mai. La mare tenia un cosí (Jaume Cornudella i Olivé) que vivia exiliat a Perpinyà, una personalitat que m’impactà fortament quan el vaig conèixer al cap d’uns anys. Les aparicions televisives del general Franco eren escoltades pels pares amb mostres de desafecció. La revista “Cavall fort”, pels fills, i el setmanari “Tele Estel”, pels grans, eren unes finestres obertes a una manera de fer diferent a la que reflectien els mitjans oficials i els diaris “El Correo catalán” i “La Vanguardia española” que arribaven a casa. Quan vam tenir cotxe, anàrem a Salou per seguir la missa dominical i escoltar les prèdiques de mossèn Muntanyola. L’any 1966 amb la venda forçada de bona part de les finques familiars a l’Ajuntament de Tarragona en el conegut “cas Dalmau”, passàrem a viure a Tarragona i jo a anar al col·legi Sant Pau on coexistien capellans joves catalanistes amb mestres castellans franquistes. L’alumnat era majoritàriament provinent dels pobles de la rodalia i catalanoparlant. Vaig percebre el franquisme sociològic i la vida de la Tarragona provinciana des del pis del carrer Conde de Vallellano on vivíem, avui Rambla Nova. La televisió, però, oferia les imatges del Maig del 68 a França i la revolta d’Irlanda del Nord, també les primeres notícies d’ETA, això més els relats del meu cosí segon Josep Maria Cornudella, quan venia a passar l’estiu, sobre les manifestacions d’estudiants a la Universitat de Barcelona alimentaven la meva imaginació d’adolescent.
L’any 1972 és quan vaig adonar-me que existia la resistència catalana al franquisme. Encara conservo l’exemplar d”El Correo catalán” del 28 de maig que dedicava la portada a la detenció d’un grup de militants del Front d’Alliberament de Catalunya. Al setembre, a la festa major de Vilanova de Bellpuig (el poble del pare), algú havia llençats fulls volants durant la nit signats pel Front Nacional de Catalunya amb motiu de la Diada Nacional. El pare escoltava als vespres les emissions en castellà de la BBC i Ràdio París, recordo haver tingut notícia de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i de les tortures a Jordi Carbonell per parlar en català als policies. L’any 1974, a l’institut Martí Franquès de Tarragona hi havia estudiants que militaven a la Joven Guardia Roja, a la Lliga Comunista, organitzaven xerrades i distribuïen propaganda, fèiem trobades a la muntanyeta del Llorito, tot en castellà malgrat la majoria érem catalanoparlants. Les manifestacions llampecs que es feien pel carrer major fins a la plaça de la font cridàvem “Enseñanza gratuita, enseñanza para todos”.
Els amics Lluís Pastrana i Joan Masalles em van convidar a una xerrada restringida que Josep-Lluís Carod-Rovira feia a un grup de joves a Tarragona sobre l’experiència de la Catalunya republicana. Jo havia assistit a les que feia la Joventut Comunista de Catalunya per captar militants, però no m’interessava gens allò que proposaven, en canvi quan vaig saber que el Josep-Lluís era del PSAN m’hi vaig afegir sense dubtar-ho. Era l’abril del 1975. Des d’allavòrens ha estat company, mestre i amic. Em va demanar que havia d’adoptar un “nom de guerra” per ser identificat a les reunions de cèl·lula del partit. No sabia què dir, se’m va ocórrer el malnom amb que era conegut un futbolista argentí de l’època que m’agradava, Chango, li deien, que vol dir xiquet. Doncs ja em diria Xango, catalanitzant un renom que m’ha acompanyant des d’aquell moment i que avui només és conegut pels companys d’antany. Dic això perquè en aqueix apunt aniré explicant experiències i percepcions personals sobre fets i gent que he conegut en aqueixos gairebé cinquanta anys de militància que em semblin rellevants de recordar.
Post Scriptum, 19 de març del 2022.
Llegia puntualment el “Lluita” amb fruïció i mirava d’esbrinar d’on eren, i quants, els membres del partit, quines diferències hi havia amb els “Provisionals”, car de moment només coneixia el “Cebrià”, la “Laia”, els “Mireius”, la “Heidi”, i ningú més. Quan al setembre vaig anar a estudiar Dret a Barcelona (i a la residència d’estudiant “Ilerdense”) em van posar en contacte amb els qui portaven el front d’estudiants universitaris: la cita era a “la girafa”, al capdamunt de la Rambla de Catalunya, un dia entre setmana a les set del vespre, només m’havia d’estar quiet al davant que algú ja em passaria a buscar. Així va ser, un jove ben abillat se’m va atansar apel·lant-me pel nom de guerra tot just estrenat. Sentia emoció i neguit, vam estar ramblejant amunt i avall, mentre amablement responia les meves preguntes. Em va posar en contacte amb l’únic militant de Dret, un xicot de Malgrat, Miquel López, amb ell vam començar a repartir pamflets i penjar cartells murals de bon matí a les vidrieres de la facultat, abans que cada dia a les onze un parell de policies de paisà entressin a retirar-los tots enmig dels xiulets dels estudiants. També n’hi havia que els aplaudien, eren una colla de falangistes i militants de Fuerza Nueva (un tal Portugués de Lleida, José Maria Torrellas Fuster-Fabra, entre d’altres), tots de casa bona i espanyolíssims que ens xulejaven amb les espatlles cobertes.
Seguint les consignes del partit, vaig intervenir en català a les assemblees de la facultat defensant els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, les intervencions es feien majoritàriament en castellà i eren controlades pel PSUC, el MCC, el PTE, la LCR i els Bandera Roja, que ens tractaven amb el to displicent. Al cap de poc temps vam incorporar al Vidal Vidal d’Arbeca que era del FNC i Roger Loppacher, de Barcelona. Vaig anar a la primera trobada d’estudiants del partit a Gandesa, a casa del “moreno”, (Josep Maria Alcoverro) el 27 de setembre del 1975, el mateix dia dels darrers afusellaments del franquisme. Els valencians no van comparèixer, només érem quatre de Barcelona i els “mireius”, que eren a tot arreu. L’endemà vam baixar fins a Vinaròs, on vam trobar-nos amb els dirigents del partit al País Valencià, Josep Guia, Josep Lluís Blasco i Francesc Candela. Tot dinant amb el Quico Sanz vam acodar fer un full volant clamant “Abaix la dictadura”. Vaig mirar de no semblar massa impressionat per tot plegat, però només tenia disset anys i em semblava haver entrat en un altre món quan al vespre vaig tornar a casa dels pares donant unes explicacions vaporoses sobre on i amb qui havia estat.
Post Scriptum, 27 d’abril del 2022.
La tardor del 1975 vaig assistir als recitals de cançó que Lluís Llach, Raimon i Francesc Pi de la Serra va fer al palau d’esports de Barcelona, tolerats pel franquisme agonitzant, que eren veritables mítings de l’Assemblea de Catalunya. Llençàvem pamflets del PSAN i cridàvem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Quan va morir Franco, vaig anar a la facultat amb el plec de “Lluita” preimprès anunciant la seva defunció i la fi de la dictadura. El règim havia suspès l’activitat universitària en previsió d’incidents. Només hi havia policies. Me’n vaig entornar cap a Tarragona a repartir les revistes entre els nous militants que anàvem incorporant (Josep Maria Combalia, Sant Pallàs, Jordi Olivan, Albert Rovira). Els diumenges que em quedava a Barcelona anava a la plaça de Sant Jaume a la tornada dels joves excursionistes de cap de setmana que s’hi aplegaven cantant cançons catalanes i marxant amb la senyera pel carrer Ferran. Allí vaig conèixer en “Gregor” (Ramon Felipó), patriota multidimensional, que no es perdia cap activitat independentista. No era de cap partit però els ajudava a tots (PSAN, Provisionals, FNC), repartia l’opuscle de mossèn Armengou sobre el nacionalisme català que contrastava amb les cabòries marxistes-leninistes i obreristes que adoptàvem els militants del partit que seguíem la proposta de Josep Guia de declarar el PSAN partit comunista marxista-leninista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!