El 31 de maig del 1410, moria el darrer rei del casal de Barcelona, Martí dit “l’Humà”, una efemèride que ha passat sense cap commemoració institucional, ni patriòtica.
Només l’amic Josep Maria Vall Comaposada, editor i erudit, ha dictat una conferència amb el títol que encapçala aquest apunt que serà publicada ben aviat. L’oblit, fins i tot el menyspreu per la nostra història nacional (bandejada de l’ensenyament i dels mitjans públics) és una mancança que dificulta la cohesió col·lectiva d’un poble que necessita saber d’on ve per poder anar a algun altre lloc que no sigui el cul de sac espanyol on som ficats.
Les organitzacions polítiques i cíviques paren poc compte a aquests factors identitaris i culturals sense els quals hom no pot entendre la nostra realitat actual. No hi ha avui cap entitat equiparable a Palestra durant els anys trenta, i pocs intel·lectuals estan a l’alçada d’una figura eminent com fou Josep Maria Batista i Roca, per exemple.
Per això cal divulgar treballs com el d’en Josep Maria Vall:
“Fa just 600 anys, tal dia com avui, un 31 de maig de 1410 moria al monestir de Valldonzella, situat extramurs de Barcelona -aproximadament a la zona on avui hi ha el parc de l’Escorxador- Martí I, dit l’Humà, el darrer monarca del Casal de Barcelona, sense deixar successor ni hereu. Amb ell s’extingia la dinastia més longeva d’Europa, que fins aquell moment havia governat ininterrompudament la Corona d’Aragó durant més de sis segles.
La mort no li arribà plàcidament. Hostatjat a Valldonzella de camí cap a Saragossa, on volia pacificar l’ambient de revolta que s’hi respirava, es va començar a trobar malament al mateix temps que es feien evidents les símptomes de la pesta que feia poc s’havia declarat a Barcelona. En menys de quatre dies li sobrevingué la mort.
La seva agonia va estar agreujada per les pressions gairebé humiliant- a que el van sotmetre la mare del comte d’Urgell per una banda -fins i tot s’hi abraonà, arribant a escridassar-lo en el llit de mort-, valedora dels drets successoris del seu fill; i la dels intrigants consellers de Barcelona per l’altra, que amb calculats equívocs volien afavorir la candidatura de Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, nét de l’antiga reina Violant de Bar, vídua de Joan I. I en mig de tot això, la voluntat del rei d’ascendir el tron al seu nét Frederic, comte de Luna, amb el suport de l’antipapa Benet XIII i sant Vicenç Ferrer. Com és sabut, al final va esdevenir rei precisament qui ningú llavors volia: Don Fernando, el regent de Castella, que es va imposar al Compromís de Casp sent coronat com a Ferran I, iniciador de la dinastia castellana dels Trastámara.
El que va passar en aquella tràgica jornada es fa encara més colpidor quan sabem que encara no feia un any, la confederació havia arribat a la plenitud política i militar amb la conquesta –aquesta vegada definitiva- de l’illa de Sardenya, sota el lideratge de Martí el Jove, fill de l’Humà, i perfecte successor a la corona.
Per tal d’entendre la magnitud dels fets, totalment dramàtics per al nostre país i dels quals avui encara en patim les conseqüències, és imprescindible donar algunes pinzellades sobre l’estat de la Corona d’Aragó en temps del rei Martí.
La Corona d’Aragó en temps de Martí I
Els estats que configuraven la confederació catalano-aragonesa entren al segle XV sota el regnat de Martí I, dit l’Humà, l’Eclesiàstic o el Vell. La situació dels diferents reialmes és dispar i s’evidencien ja les divergències intestines que portaran a l’extinció dinàstica del Casal de Barcelona i al Compromís de Casp.
Mentre que Catalunya sembla haver arribat a la maduresa nacional amb unes institucions sòlides com les Corts, la Generalitat i el Consell Municipal de Barcelona funcionant prou eficaçment, a l’Aragó i València, les bandositats seculars i les intrigues nobiliàries debiliten el país, causant molta violència i obligant el sobirà a perdre molt de temps i energies intentant de restablir l’ordre. A tot això, cal afegir que els efectes de la pesta negra o glànola, que ha estat un veritable assot demogràfic i econòmic pels territoris europeus des de mitjans del segle XIV, rebroten regularment amb la consegüent despoblació de zones fèrtils. També una desastrosa conjunció provoca que la majoria dels fills mascles dels darrers reis catalans morin durant la infantesa, reduint les possibilitats de supervivència de la dinastia catalana.
A més, la crisi monetària s’aguditza i les arques catalanes difícilment es recuperaran dels problemes econòmics heretats del dispers regnat de Joan I, germà gran del rei Martí. En les raons d’aquesta davallada econòmica hi trobarem també com a causa fonamental les espoliacions, persecucions i matances de jueus de l’any 1391, que malgrat la protecció reial es van veure delmats en els assalts dels calls de València, Girona, Perpinyà, Mallorca i Barcelona.
D’altra banda, en política exterior, la constant rebel·lió dels sards provoca que el manteniment de l’autoritat catalana sobre l’illa de Sardenya suposi una constant sagnia de recursos humans i materials. I l’adscripció de la Corona d’Aragó al Papa Luna quan fins i tot els seus principals valedors –els francesos- li havien deixat de donar suport, posaven el rei català en una situació molt compromesa internacionalment.
Però com era Martí l’Humà? L’estudi acurat de la seva signatura autògrafa ens revela que era un personatge culte, hàbil diplomàtic, amb un gran sentit de la dignitat i la responsabilitat, respectuós i pactista fins a l’extrem de semblar neutral, tot i que sabia guiar discretament els seus designis d’una manera suau en la forma però ferma en el fons, per tal d’assolir sense crear enfrontaments exacerbats l’objectiu que volia assolir.
Tenim un exemple del seu caràcter directiu en un debat que es visqué l’estiu de 1408 a les corts reunides a Barcelona, quan se li denega l’ajut econòmic per armar un estol que reforci la posició del seu fill en la conquesta de Sardenya. Enlloc d’indignar-se o amenaçar als diputats i consellers, opta per tornar a plantejar la seva demanda amb amabilitat i, en un dels seus celebres exercicis d’oratòria, evoca el sacrifici dels caiguts a Sardenya –en aquella època Sardenya s’havia convertit en una mena de Vietnam per als catalans-, els fa veure el perill que corre el seu propi fill i, fent gala dels seus coneixements històrics els recorda la importància que Sicília i Sardenya van tenir per als antics romans com a graners de l’Imperi i base de la seva futura expansió i domini per tota la Mediterrània. No cal dir que va convèncer entusiàsticament als representants de les corts, obtenint fins i tot més del que en principi havia demanat.
També un breu retrat biogràfic ens ajudarà a copsar millor la profunditat i la grandesa de la seva personalitat.
Retrat biogràfic de Martí I
El segon fill del rei Pere III el Cerimoniós i Elionor de Sicília va néixer a Perpinyà el 29 de juliol del 1356, sent batejat amb el nom de Martí. Emancipat pel seu pare el 1358, va passar la primera infància sota la tutela de la seva mare, que sembla que el tingué en particular estima, i en el seu testament li llegà els drets hereditaris sobre el regne de Sicília, el ducat de Caríntia i el comtat del Tirol.
Aquell mateix any també va néixer la seva germana petita, la infanta Elionor, que va casar-se l’any 1375 –just acabada la guerra entre Castella i Aragó- amb el futur rei Joan I de Castella sense haver fet renúncia solemne als drets hereditaris al tron aragonès, iniciant així una posterior font de problemes. Coneguda pels castellans com “la Reina Santa”, el seu primogènit va regnar com a Enric III de Castella i el germà d’aquest -Ferran I, dit d’Antequera- va succeir el seu oncle al capdavant del regne d’Aragó, després del Compromís de Casp.
L’any 1386 va ser nomenat comte de Besalú i senescal de Catalunya, l’any 1372 esdevingué comte de Xèrica i finalment el seu germà –Joan I el Caçador- va fer-lo duc de Montblanc i lloctinent de tots els seus regnes. Va casar-se amb Maria de Luna, filla del comte de Luna i la dama més rica d’Aragó, amb qui va tenir tres fills mascles i una nena, dels quals únicament va sobreviure el primer, l’infant Martí.
Quan Pere III va intentar concertar el matrimoni de Joan amb Maria de Sicília per tal d’assegurar el domini català sobre aquella illa, aquest l’havia rebutjat per tal de casar-se amb Violant de Bar. En canvi, l’infant Martí, dit el Jove, sí que s’hi va avenir. Consumat el casament, l’any 1390, dos anys més tard el futur rei Martí va passar a l’illa, amb els seu fill i la reina de Sicília, escortats per un poderós estol comandat per Bernadó de Cabrera. Després de sotmetre l’illa a l’autoritat de la reina, es van haver d’enfrontar a una revolta general dels barons sicilians que els van assetjar al castell de Catània. Tanmateix, una expedició de rescat impulsada pel mateix Bernardó de Cabrera, va aconseguir auxiliar-los. Però la lluita per reduir Sicília a l’obediència catalana va durar fins a inicis del regnat de Martí I.
Al mateix temps que iniciava el periple sicilià, va intentar restablir l’autoritat reial sobre els ducats d’Atenes i Neopàtria nomenant l’any 1392 a Pere de Fenollet com a vicari general i al capità gascó Bertranet de Mora com a cap d’una fallida expedició de reconquesta.
El 19 de maig de 1396, mentre caçava, va morir sobtadament Joan I. Sense fills mascles, el dret a la successió de Martí I no va ni plantejar-se en part també a la impopularitat de la reina vídua Violant de Bar. Però la reina vídua va intentar dilatar la seva caiguda dient que estava prenyada d’un fill del rei difunt. Sotmesa a vigilància estricta per quatre matrones escollides per la ciutat de Barcelona, aviat es va descobrir l’engany.
També el comte Mateu de Foix, casat amb Joana d’Aragó, filla de Joan I, aprofitant la mort del Caçador i l’absència de l’infant Martí, va voler fer valer uns pretesos drets successoris. La seva posició estava recolzada pel comte d’Armanyac, el duc de Berry i altres barons francesos. Però la ràpida organització de la defensa i el govern per part de les autoritats catalanes i aragoneses sota la regència de Maria de Luna, van desbaratar-los els plans.
Tanmateix el comte de Foix va acudir a les armes i així, la primera gran prova del regnat de Martí l’Humà va arribar l’octubre de 1396 quan les tropes de Foix inicien la invasió de Catalunya per la vall de la Noguera Pallaresa. Però a desgrat de la seva audàcia, les hosts estrangeres són rebutjades ràpidament per Pere d’Urgell –pare de Jaume el Dissortat- nomenat general en cap dels exèrcits de la Corona.
Entretant, el rei Martí restava a Sicília per tal d’assegurar l’illa. Quan la situació està prou pacificada, parteix de Tràpani el 10 de gener de 1397, deixant el seu fill Martí al comandament per tal de completar-ne la reducció. Després va passar a Sardenya i a mitjan febrer de 1397 va recalar a Còrsega, sent el primer sobirà català que hi desembarcava.
I abans de retornar a terra catalana, va viatjar fins Marsella i remuntant el rei Roine, va anar fins Avinyó per entrevistar-se amb Benet XIII. El fet que aquest antipapa fos aragonès va influir en l’actitud del rei vers ell, quan totes les grans cases reials d’Europa li havien girat l’esquena. Bo és de recordar el suport –militar, econòmic i diplomàtic- que catalans i aragonesos, amb el seu sobirà al capdavant, donen al Papa Luna quan està assetjat a Avinyó. I quan després de la seva fugida el 12 de març de 1403, ell i els seus col·laboradors són acollits en terres de Catalunya.
Segons Soldevila, juntament amb la crisi monetària heretada de l’etapa anterior, la protecció a ultrança de la figura de l’antipapa i les parcialitats que no va poder controlar dins els seus estats, són els factors que malmeten el regnat de Martí I, i que en el moment suprem de la successió, l’impedeixen donar una sortida normal i ràpida al conflicte, deixant la resolució en mans de les dues forces destructores que no havia sabut ni pogut dominar: el Cisma d’Occident i les bandositats dels seus regnes.
Sobre aquest darrer factor, tot i que les bandositats són importants a València i sobretot a l’Aragó, Catalunya tampoc no se’n salva. El 1398, s’inicien sagnants escaramusses entre els partidaris de Martí d’Orís i Pere de Centelles, hereus dels bàndols dels nyerros i cadells. El rei Martí pot apaivagar-les en un primer moment, però anys més tard rebroten amb força: a les Corts de Barcelona de 1408, es demana suport per reduir-les.
Pel que fa a l’Aragó, els enfrontaments entre els Luna i els Urrea deixen en total desgovern aquell regne, doncs a l’empara d’aquestes lluites intestines proliferen els bandolers i malfactors de tota mena. El rei català intenta posar-hi ordre nomenant Alfons, comte de Dènia i fill del duc de Gandia, però fracassa en llur comesa. Per acabar amb la inestabilitat, Martí congrega les Corts d’Aragó a Maella l’any 1404. Després de la lloctinència limitada d’Arnau d’Erill i un cert refredament de la situació, el 15 de juny de 1408, el rei ofereix la lloctinència d’Aragó a Jaume d’Urgell, que mai no arribarà a exercir-la.
A València, la situació és tan o més greu que a l’Aragó. Les bandositats dels Centelles i dels Solers degeneren fins arribar a produir-se veritables batalles campals, com la de Llombai (1404), i a perillosos motins urbans com els de desembre de 1405 a la ciutat de València. En aquest regne, cada bàndol s’anirà identificant amb les forces oposades que sorgiran durant l’interregne posterior a la mort del rei. Així, els Centelles representaran els interessos aristocràtics i filoaragonesos, i els Solers i Vilaraguts, el de les classes populars i procatalanes.
Per contra, un dels moments més brillants del regnat de Martí I és l’elogi –un dels moments cabdals de l’oratòria parlamentària catalana, segons Albertí- que pronuncia a les Corts reunides a Perpinyà el 1406, del qual n’ha quedat com a lema el Gloriosa dicta sunt de te, Catalonia, i que demostra la fortitud nacional que havia adquirit Catalunya a l’inici del segle XV i l’optimisme amb que el conjunt del país encarava el futur.
L’extinció del Casal de Barcelona
El fet més amargament recordat del regnat de Martí I és el fet d’haver abocat la Corona d’Aragó a una crisi dinàstica sense precedents, de greus conseqüències polítiques i econòmiques, i que a la llarga acabarien amb la independència i llibertat dels seus estats. Amb la seva mort, prematura i sense designar un clar successor, s’obrí el camí a l’interregne que conclouria amb el polèmic Compromís de Casp, que donaria el tron a la dinastia castellana dels Trastàmares.
Martí el Jove, rei de Sicília i hereu a la Corona d’Aragó, havia mort de malària fulminant el 25 de juliol de 1409, poc temps després d’haver vençut decisivament els sards revoltats a la batalla de Sant Luri, lliurada el 26 de juny de 1409. La transcendència d’aquest tràgic fet ens el descriu molt bé Ferran Soldevila en la seva Història de Catalunya: “El cop havia estat rude, i el poble l’havia sentit amb una intensitat exacerbada: el dol que n’havia fet superava el que havia acompanyat la mort dels més cars i magnífics sobirans.”
També Pere Tomic, el famós cronista català del segle XV, coetani dels fets, ens diu: “Tota la victòria tornà en plor e en gran dol, no sens raó, que en aquell jorn es perdé l’honor e prosperitat de la nació catalana”. Apuntem aquí, recolzant-nos en els mots de Tomic, que els catalans de principis del segle XV ja ens consideraven Nació. És ben trist que encara al segle XXI, una colla de jutges espanyols reunits a Madrid, ens ho vulguin negar bo i esmenant un estatut d’autonomia que empal·lidiria al costat dels Usatges, Furs i Constitucions amb que els nostres avantpassats es regien en aquella època.
Per dret natural i lògica política, Martí I hauria d’haver estat succeït pel seu nebot Jaume, comte d’Urgell i príncep català d’una branca col·lateral de la dinastia del Casal de Barcelona. Tanmateix, ni veient-se pres per la mort, el rei no el designa com a hereu dels seus reialmes. Quins són els motius que el menen a la indecisió i al silenci en uns moments tan decisius?
S’ha escrit molt sobre la desconfiança de Martí I vers els comte Jaume d’Urgell, que després de la mort de Martí el Jove havia estat nomenat lloctinent, procurador i governador general de tots els seus regnes i terres, títol reservat als hereus de la corona. Soldevila ens diu que “no es pot parlar massa de bona voluntat del rei Martí envers el seu nebot, ni de cordialitat en llurs relacions”. Però en què es fonamentava aquesta malvolença?
Jaume d’Urgell era nét del germà segon de Pere III i de Margarida de Montferrat, dona enèrgica i ambiciosa. També estava casat amb Isabel de Fortià, filla del Cerimoniós i de Sibil·la de Fortià, jove i intrigant dama, caiguda en desgràcia a la mort del seu marit.
Cal recordar que Martí va fer costat al seu germà Joan quan el 30 de gener de 1381, ambdós es negaren a assistir a la coronació de Sibil·la com a reina d’Aragó a Saragossa. I va ser el propi infant Martí qui va perseguir Sibil·la de Fortià i els seus fills quan, davant l’agonia del Cerimoniós, van córrer a refugiar-se al castell de Sant Martí Sarroca, capturant-los el 7 de gener de 1367 després d’un breu setge.
Potser el rei Martí, que com és sabut, sempre havia recolzat el posicionament del seu germà que, oposat respecte al nou matrimoni del seu pare, no li devia plaure el pensar que un successor dels Fortià pogués heretar els seus regnes, però el més probable és que el partit de Violant de Bar, vídua de Joan I i que defensava el dret de Lluís de Calàbria, conspirés per tal de desacreditar el pretendent més legítim.
Tanmateix alguns autors consideren que no hi ha proves documentals que ens portin a pensar que el rei Martí va actuar amb deslleialtat vers el comte d’Urgell, i que el monarca va fer tot el possible per recolzar l’exercici del comte. I Jaume d’Urgell va aconsellar a l’Humà que es tornés a casar per obtenir successió legítima, la qual cosa esvairia tota sospita d’ambició personal i desafecció al rei.
El fet que va començar a perdre la causa de Jaume d’Urgell a l’Aragó –i posteriorment a tota la Corona- va ser les topades que el comte va tenir amb l’arquebisbe de Saragossa, García Fernàndez de Heredia, servidor de la reina Violant i parent de Benet XIII, i Gil Ruiz de Lihori, governador d’Aragó, privat i protegit de Martí el Jove, que representava els interessos de Frederic de Luna. Fent front comú amb ells hi havia el Justícia d’Aragó Juan Jiménez Cerdán, i els partidaris de Pedro d’Urrea, tots enemics declarats del Dissortat.
Per contra, el comte d’Urgell tenia el suport d’Anton de Luna i els seus cavallers. Però el fet que es presentés a Saragossa acompanyat dels capitostos d’un dels bàndols enfrontats, va provocar que el Justícia no li admetés l’exercici de la lloctinència general. Els aldarulls resultants van obligar a fugir el comte secretament de la ciutat.
Després que el rei Martí fes algunes gestions davant les autoritats aragoneses, Jaume d’Urgell va tornar a entrar a Saragossa després que simbòlicament Anton de Luna i Artal d’Alagó es reconciliessin amb Pedro de Urrea i Juan d’Íxar. Però el Justícia es va tornar a negar a admetre l’exercici del comte, per la qual cosa va jurar el càrrec davant un simple notari.
El 14 de maig de 1410 els Urrea van revoltar-se al carrer i la lluita es va estendre per tota la ciutat. En assabentar-se’n el rei Martí, superat pels esdeveniments, ordena a Jaume d’Urgell que no exerceixi la lloctinència fins que no l’autoritzi el Justícia. Amb aquesta decisió, el rei Martí el desautoritzava, el rellevava del càrrec i donava la raó als seus enemics.
Així, pocs dies després, al monestir de Valldonzella, quan el rei està a l’abast de la mort i se li requereix que nomeni hereu, aquest no reacciona. Davant els precs entre insolents i patètics de Margarida de Prades i Isabel de Fortià es manté ferm. Pensaria potser, vistos els problemes d’Aragó que designant Jaume d’Urgell successor els seus regnes entrarien en rebel·lió? ¿Que el Dissortat no era la persona més idònia per ostentar la corona? O bé, com diu Soldevila, “no tenia la decisió del rei Martí a favor seu”.
D’altra banda, accepta lacònicament la proposta de la comissió de les Corts presidida pel conseller de Barcelona Ferrer de Gualbes i formada per altres prohoms tots enemics del comte d’Urgell i a la fi, valedors de l’opció de Ferran d’Antequera a Casp, que li planteja que la successió dels reialmes recaigui sobre “aquell que per justícia deurà pervenir”. També Soldevila se sorprèn de que aquesta delegació, que no ha preguntat directament el nom del successor, marxi havent-se acontentat amb una resposta que deixa la porta oberta a la guerra civil.
Una desenllaç tràgic
Es pot dir que l’estiu de 1409 Martí I’Humà havia arribat a una situació que psicològicament en podríem dir de “vida-guanyada”. Amb poc més de cinquanta anys, Martí I estava al límit de les seves facultats físiques. Però estava content d’haver dut la Corona, a la fi del seu regnat, a un estadi de relativa prosperitat i, sobretot, de poder llegar als seus súbdits un rei que reunia en la seva persona les millors aptituds de la nissaga catalana. El futur Martí II, l’únic dels fills mascles de l’Humà que havia sobreviscut a la primera infantesa, era un líder enèrgic i resolutiu, estimat pel seu poble, hàbil polític i militar. Era l’home que necessitava el país i possiblement es disposava a deixar-li pas.
En tot cas, sabem que a finals de l’estiu de 1408, el rei Martí ja havia comprat una torre a la finca de Vallblanc -a la zona que abans es coneixia per “desert de Sarrià”, enfilant la serra de Collserola- que ell mateix li havia donat el nom de Bellesguard i que immediatament va iniciar-hi reformes per a viure-hi establement. Segons Soldevila, a partir del discurs que Pere de Fenollet, vescomte d’Illa, va pronunciar a les Corts de Barcelona de 1409, es podria interpretar que el rei Martí, afectat pel seu estat xacrós, es disposava a traspassar la corona al seu fill Martí encara en vida seva. Bellesguard hauria estat el lloc desitjat per viure-hi després de l’abdicació. Aquesta residència reial, situada prop de la torre homònima que edificà Antoni Gaudí com homenatge pòstum al rei, estava moderadament allunyada de la insalubre Barcelona baix medieval i de les intrigues cortesanes, però suficientment propera com per atendre qüestions d’estat urgents i aconsellar el nou rei en cas de necessitat.
Però el terrible cop que va rebre amb la mort inesperada del seu únic i estimat hereu va fer que la seva sensació de “vida-guanyada” s’esvaís de sobte, amb tota l’angoixa i frustració que això suposava. Per raó d’estat es va concertar un matrimoni d’urgència amb Margarida de Prades, la jove i bonica filla del comte de Prades, però d’aquesta unió no en va néixer cap fruit.
Una vintena d’anys després dels fets, el cronista italià Lorenzo Valla va recollir el testimoni d’Antoni Tallander, anomenat Mossèn Borra, bufó de la cort d’Aragó on deia que en els darrers temps del seu regnat, Martí patia una malaltia que li provocava molta somnolència. Vist amb certa perspectiva històrica podríem apuntar que aquests símptomes foren deguts a una profunda depressió.
Les precipitades noces es van celebrar a la mateixa capella de Bellesguart el 17 de setembre de 1409. Tot i que es va comptar amb la presència de Benet XIII i va oficiar-les Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicenç Ferrer, l’acte es va consumar davant molt pocs convidats i en un clima molt sobri. Res a veure amb la primera boda de l’Humà amb Maria de Luna, oficiada el 13 de juny de 1372 a la catedral de Barcelona, que va ser una de les celebracions més grans que es recorden a la ciutat segons explica Pere Miquel Carbonell en les seves Cròniques d’Espanya.
Martí va intentar resoldre la situació convocant una assemblea de notables de tots els regnes per tal que deliberessin sobre qui havia de succeir-lo. Si bé el dret natural corresponia al comte Jaume d’Urgell, el rei segurament intentava amb aquesta fórmula que una majoria de representants de tots els regnes reconeguessin els drets successoris de l’infant Frederic, el seu nét, en el qual hi veia encarnades totes les virtuts del traspassat Martí el Jove. Per bé, que al ser aquest menor d’edat i inhabilitat per a succeir en tal que bastard segons la tradició dinàstica del Casal de Barcelona, si els compromissaris haguessin escollit al comte d’Urgell, aquest hagués iniciat el seu regnat amb tota l’autoritat.
Malauradament aquest “congrés” de compromissaris no va reeixir, en part pel boicot dels representants dels regnes d’Aragó i València, tot i que un parell d’anys més tard una argúcia procedimental semblant va ser l’escollida per instaurar el Compromís de Casp.
D’una manera o altra, l’Humà va morir sense successió el 31 de maig de 1410. Curiosament el dia següent (1 de juny) Benet XIII s’hauria compromès a legitimar Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, com hereu dels seus regnes sota la regència del Papa durant la seva minoria d’edat. La mort sobtada, en la que algun cronista posterior com Lorenzo Valla hi ha volgut veure l’efecte de la metzina, va estroncar aquesta darrera possibilitat de continuïtat.
La crisi dinàstica estava servida i les conseqüències d’aquell fet van encaminar la Corona d’Aragó cap a la seva dissolució, l’estroncament de la puixança nacional i a la pèrdua de les llibertats dels catalans.
Pel que fa als tres pretendents “descartats” pel Compromís de Casp van tenir un destí funest que els va portar a desaparèixer amb molt pocs anys de diferència. Així, Lluís de Calàbria si bé no va ser rei d’Aragó sí que fou rei de Nàpols, fallint prematurament el 1434. El Dissortat Jaume d’Urgell, va morir en captiveri al castell de Xàtiva el 1433; i el 1438, Frederic de Luna, arrestat per ordre del rei de Castella, va ser emmetzinat a la presó d’Ureña, prop de Valladolid.
Cinquanta anys després del traspàs del darrer rei català, quan les seves despulles mortals van ser traslladades de la seu de Barcelona -on rebé la primera sepultura- al panteó reial del monestir de Poblet que ell tant va ajudar a embellir, no van trobar repòs en el lloc que havia designat en el seu testament, car fins i tot el seu sepulcre havia estat usurpat pel cos de Ferran d’Antequera. De la mateixa manera, als catalans –col·lectivament i nacional- també ens han escamotejat el lloc que ens pertoca entre els pobles lliures del món. No deixem almenys que ens furtin la història i la realitat del que hem estat i del que som des d’aquell llunyà i fatídic 31 de maig del 1410: una Nació.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En general, vull dir, de feina. Venim, d’on venim? D’uns anys i anys de robatori directe de a història, de robatori i fins i tot negació de la consciència, anys i anys de mentides, de jocs de malabars que arriben fins a negar la realitat de fets, etc.
Vull dir que no ens castiguem, que s’està fent molt darrerament, i que ha estat molt dur, però ara tenim el camp obert, i anirà donant fruits per poc que el cuidem……. Així ho veig. I tu, per exemple, hi has col·laborat, pel poc que conec, que són els teus apunts al bloc.
Mira quin un de vídeo, a banda dels previs per la commemoració, que ens va dedicar en Xavier Mir per commemorar els 600 anys de la mort de Martí l’Humà: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/169376