Jaume Renyer

Aqueix vespre el Parlament de Catalunya ha escollit membres del Consell de l’Audiovisual de Catalunya a Roger Loppacher i Daniel Sirera, el primer proposat per CIU i el segon pel PP.

Conec a Roger Loppacher des de l’època de la universitat, a finals dels anys setanta, quan ell es va incorporar al PSAN durant un breu període de temps. Posteriorment va evolucionar cap a CIU on ha ocupat càrrecs de responsabilitat i ha fet carrera també a l’Administració de la Generalitat. És un professional del Dret competent i sabrà fer un bon treball al CAC. Tot i que el tracto molt poc, no dubto que els seus sentiments patriòtics són sincers però també tinc clar que la independència no és una prioritat per la formació on milita i, per tant, tampoc ho és per a ell.

Amb Daniel Sirera no hi he creuat mai ni una paraula però el retrat que me’n va fer un dels seus professors universitaris ja el vaig deixar plasmat en aqueix bloc fa anys. És un exemplar típic dels individus que aparenten creure que ser català és una variant de l’espanyolitat, que en la seva alienació desconeixen les relacions de dominació entre l’ordre estatal al qual s’adhereixen i la població catalana que hi està sotmesa.  A casa nostra, com succeeix a tots els pobles oprimits del món,  l’assimilació al poder dominant es dóna a causa de la por, l’interès o la estultícia, o la barreja de totes tres, com sembla ser el cas de Sirera.

Més enllà de les circumstàncies personals de cadascú, Loppacher i Sirera exemplifiquen un binomi comú a la política catalana d’hores d’ara, l’entesa cordial entre el narinant cap a la independència i els addictes a l’ordre espanyol. No hi ha cap precedent en la història dels pobles que s’han alliberat d’estats que els oprimien que hi hagin arribat amb l’avinentesa dels garants de la immutabilitat de l’ordre establert.  Malgrat que Xavier Trias digui que a l’Ajuntament de Barcelona no pot pactar amb qui porta el català al jutjat, el govern de CIU sí que ho fa. Malgrat Junqueras digui que no vol més espoli, Esquerra va donar l’any 2009 el seu vist i plau a l’acord de finançament que volia el PSOE.

Post Scriptum, 17 de juliol del 2012.

Joan B. Culla al seu article “Lo que se cuece”, publicat a El País el proppassat divendres 13, fa un traç definitori de la trajectòria de Daniel Sirera.