Jaume Renyer

“La setmana tràgica de 1937”, de John Langdon-Davis, Edicions 62, Barcelona, 1987.

Avui s’escau el setanta-cinquè aniversari de l’inici dels combats a la reraguarda republicana, sobretot a Barcelona, coneguts com “Els fets de maig”. No estic al cas d’actes commemoratius de caràcter historiogràfic que revisin aquells esdeveniments que no canviaren el curs de la guerra en termes militars sí que tingueren una gran repercussió política. No fou nomes un enfrontament entre PSUC I CNT, tingué una clara dimensió catalana, més ben dit fou un cop de força del govern espanyol per recuperar el control directe de l’ordre públic a Catalunya i liquidar la semi-independència de fet que existia al nostre país des del començament de la guerra. El seu testimoni periodístic és complementari amb les reflexions que des de la perspectiva d’Estat Català Manuel Cruells recull en el seu llibre “Mayo sangriento”. 

L’autor, Langdon-Davis (1897-1971), fou un periodista anglès polifacètic apassionat de Catalunya i afí als moviments revolucionaris que s’hi congriaven als anys trenta. Aqueix llibre no és un tractat complet sobre els fets de maig, és només una aproximació lúcida d’un observador forani que percep les tendències de fons que emergeixen en el conflicte bèl·lic que esclata el 1936. Ell mateix s’autodefineix així: “Em considero un quàquer no només perquè vaig ésser rebut a la Societat dels Amics de ben jove sinó, també, perquè no crec que la violència resolgui cap problema ni tan sols ajudi a resoldre’ls; un agnòstic perquè no crec en els dogmes ni doctrines de cap fe; un burgès perquè en sóc; i un anarquista perquè pertanyo a l’esquerra i, en canvi, penso que una revolució marxista no fa més que produir Stalins d’un llinatge de Tsars” (pàgina 18).