“Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme”, Joan Esculies, Edicions de 1984, Barcelona, 2015.
Aqueixa biografia de Josep Andreu Abelló (Montblanc, 1906-Madrid, 1993), repassa la trajectòria d’un personatge singular de la Catalunya del segle XX que va transitar entre el republicanisme al socialisme essent alhora un banquer que va negociar amb les autoritats franquistes i posteriorment participà a Banca Catalana, sense ser mai pujolista. Amic i adversari al mateix temps de Josep Tarradellas va tenir sempre un peu a la política catalana i un altre a l’espanyola.
Un periple ben diferent al del seu germà gran, Antoni, que fou sempre un ferm separatista, primer amb Estat Català i després amb el Front Nacional de Catalunya. Jordi Tous va publicar-ne fa anys una biografia que il·lustra el personatge “Antoni Andreu i Abelló. Correspondència política d’exili (1938-1939)”, (Edicions del Mèdol, Tarragona, 1999).
El llibre de Joan Esculies és ben documentat i ben escrit però trobo dugues critiques a fer: la primera és que passa per damunt del paper d’Andreu Abelló en el cas Revertés al noviembre del 1936, i la segona que no aprofundeix en la naturalesa dels negocis bancaris a Tànger als anys cinquanta, allavòrens una ciutat franca a la qual van acudir bon nombre d’exiliats catalans cercant una vida millor i que no van reeixir, al contrari que el biografiat.
Una resposta seva a una entrevista publicada a l’Avui el 27 de novembre del 1976 marca la pauta del que serà l’actitud de la majoria de les forces polítiques catalanes davant la restauració de la monarquia: “He dit i he repetit que sóc republicà. Però que si la monarquia és l’instrument que ens pot donar la llibertat i la democracia i el reconeixement de la personalitat nacional catalana sense traumes ni violències, que acatarem el règim monàrquic”. La va encertar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!