La llengua de la nació prohibida és el català, el castellà és la llengua d’ocupació. Aquest podria ser el resum que acompanyés el gest dels dirigents de “Convivencia Civica Catalana” exhibint, exultants, una bandera espanyola a la roda de premsa en la qual s’avançaven a l’anunci oficial de la sentència del Tribunal Suprem contra el català a l’escola.
Durant la darrera campanya electoral els principals partits han fet veure que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut no tindria efectes pràctics. Fets consumats, com el pronunciament judicial d’ahir, demostren el contrari. Amb aquest subterfugi hom va aconseguir que no hi hagués resposta política des de les institucions, desoïnt el clam del poble als carrers de Barcelona el 10 de juliol passat. El nou govern de la Generalitat ha d’encapçalar ara una resposta efectiva, amb fets i no amb paraules.
La defensa de la llengua és part essencial de la lluita per la independència i ha de tornar a ésser la primera de les prioritats del projecte polític que l’ha de fer possible. La política lingüística dels governs tripartits ha banalitzat la llengua, ha deixat que es degradés des dels mitjans de comunicació públics i l’ha desvinculat de la identitat nacional. L’objectiu que el català sigui la llengua comuna i de cohesió social no es pot deslligar del procés de construcció de la nació catalana emergent contra l’ordre estatal establert.
Post Scriptum, 21 de novembre del 2020.
Deu anys després que el Tribunal Constitucional liquidés de facto l’autonomia del Principat de Catalunya i amb un procés independentista en curs, la llengua ha estat bandejada de l’acció de govern i de la reivindicació nacional, com si fos un destorb, i s’ha banalitzat la dominació del castellà fins i tot des de les eines que -teòricament- havien de normalitzar el català (TV3, Departament d’Educació, partits com ERC o Comuns). La realitat del retrocés del català aflora en els pocs mitjans de comunicació que l’empren, com és el cas d’aqueixa crònica del Nacional.Cat: “El català, en emergència lingüística: “Ni sent independents sobreviuria” . I ni així se senten al·ludits els partits que aspiren a redreçar el país, ho veurem en els programes de les candidatures a les eleccions al parlament del 14 de febrer vinent. Dissortadament, el nacionalisme català està afeblit ideològicament pels prejudicis hegemònics del progressisme abstracte, hispanocèntric i refractari a la catalanitat, fins i tot al si dels partits que es diuen independentistes. Redreçar un país i una llengua només ho ha aconseguit, en circumstàncies excepcionalment més adverses que la nostra, el poble jueu. Però aqueixa experiència és menyspreada per l’antisemitisme dominant, embadocat amb la causa palestina, un projecte fallit per manca de base nacional.
Post Scriptum, 16 de juliol del 2021.
L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb: Quan és el govern mateix que menysté el català, davant els cònsols estrangers. Si el català perd espais on és la llengua amb què passen les coses, sense interferències ni subordinacions, si no val per ella sola, acabarà essent una llengua prescindible”, coincideix amb el parer de Josep-Lluís Carod-Rovira, expressat en aqueix article al Punt del 9 de juny del 2019, “La llengua prescindible“.
Post Scriptum, 11 de desembre del 2021.
Josep Casulleras fa una exposició completa abans d’ahir a Vilaweb sobre les “Manipulacions a la premsa espanyola: així han desplegat el ‘lawfare’ contra els mestres catalans. Tots els aparells de l’estat van alhora, novament: el judicial, el mediàtic, el polític, arran del cas de l’escola el Turó del Drac de Canet.”
Post Scriptum, 6 d’abril del 2022.
Comparteixo plenament l’article de Josep-Lluís Carod-Rovira el proppassat 30 de març a nació Digital: “Llengua i projecte nacional, del qual val la pena retenir els paràgrafs finals:
“La proposta dels quatre, si bé no entra en percentatges, sí que avala no sols l’aprenentatge de les llengües oficials (també l’occità d’Aran i només allà?), sinó també EN les llengües oficials. Vet aquí, doncs, la importància d’una simple preposició, dues lletres que poden capgirar encara més la història. En una societat on es parlen més de 300 idiomes i amb una llengua pròpia secularment prohibida, perseguida i avui encara minoritzada, és imprescindible i urgent tractar tothom igual, escolaritzant tothom EN català, com França ho fa en francès, Espanya en espanyol i Alemanya en alemany. A tot arreu fan immersió, però només aquí hem de donar-ne explicacions, justificar-nos-en i cedir. No falla l’escola, que proporciona el coneixement de l’idioma, sinó la societat, que en determina l’ús. I la proposta de modificació el que fa és contribuir a normalitzar, més encara, l’ús del castellà a Catalunya.
És una irresponsabilitat civil, socialment classista i lingüísticament discriminatori no aplicar plenament la immersió allà on més convé, on la llengua familiar no es correspon amb la pròpia del país. Un projecte nacional mai no ho serà del tot si discrimina, ja a l’escola, els que no són catalans d’origen, però sí que ho són per voluntat. Intranquil·litza que la guàrdia civil demani l’”execució immediata”, vull creure que de la sentència, com l’entitat Hablamos Español, confirmant, per tant, que el català no és espanyol, mentre uns jutges que no són sociolingüistes discriminen i menyspreen el català en el 93% de la seva activitat. Els diputats independentistes haurien de pensar-s’ho dos cops abans d’avalar individualment amb el seu vot aquest nyap, perquè també seran responsables de les conseqüències nefastes per a la llengua.
És exponent de la nul·la importància donada a l’idioma que mai no s’hagi exigit al govern espanyol del PSOE la retirada del recurs presentat pel govern espanyol del PP com a condició a canvi d’apuntalar-los al govern gràcies al vot de diputats independentistes. És pel manteniment d’aquest recurs que ha estat possible la sentència del 25%. No voldria que acabéssim sent independents sense llengua, en un país on la gent vindrà a aprendre espanyol, com a Irlanda, on es va a aprendre anglès. La independència i el projecte nacional que molts volem és independència i projecte amb la llengua nacional que ens fa diferents i insubstituïbles en la nostra contribució al patrimoni cultural de la humanitat: el català de tothom i per a tothom, sempre i en tot lloc.”
Post Scriptum, 10 d’abril del 2022.
Dues anàlisi a teneir en compte a Vilaweb: Carme Laura Gil: “Enforteixen el castellà, debiliten el català i fan més dolorosa la repressió que patim”, i
Benet Salellas explica els arguments per a la defensa jurídica de l’escola immersiva en català i els perills de l’actual proposta de reforma, “Les famílies de Canet de Mar, a la intempèrie”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
introduir la immersió a l’escola! Els pares no ho tenien gens clar: el castellà és molt més important. Però els mestres sí que ho van tenir clar perquè la reivindicació de la llengua era un element de lluita antifranquista. Marta Mata unia indestriablement renovació pedagògica i ensenyament en català. (Els seus arguments eren discutibles, que van servir en aquell moment i s’han mostrat insuficients per dotar de coherència al PSC). CiU hi va fer una campanya ben portada tant aquí com a Madrid. Allà on la influència de Rosa Sensat no va arribar, l’ensenyament en català ha fet figa: secundària i universitat.
Aquesta pinzellada històrica té un objectiu: els mestres de la transició, molts d’ells encara en actiu, mereixen un reconeixement explícit per part de tota la societat sobre tot aquella que es considera conscienciada nacionalment. I aviat, que ja han passat molts, massa, anys.