El lema del darrer congrés del PSC(PSC-PSOE) fou precisament autoatribuir-se la representació de la “Catalunya que sap on va”, contraposant-se a altres partits -aliats seus- que, efectivament, els resultats del 28-N han demostrat no saben on van.
Però la patacada del PSC demostra -amb fets i no amb paraules- que tampoc saben on van com a partit. De flirtejar amb la condició d’esquerra nacional a centrar la campanya electoral presentant-se com a la garantia contra l’independentisme, aquesta ha estat la trajectòria dels socialistes catalans. Les reflexions tardanes d’Antoni Castells o les apel·lacions a un federalisme abstracte alhora que hom rebutja el dret d’autodeterminació del poble català són mostres de desconcert mancades de consistència ideològica i estratègica.
Catalunya sobreviu sota una situació de dominació política i dependència econòmica estructural establerta per l’ordre estatal espanyol consagrat a la Constitució del 1978. El resultat d’aquesta situació és el nostre declivi com a país en tots els terrenys en els què hom faci una evaluació d’aquests darrers trenta anys. Aquest és el punt de partida de tot projecte polític que pretengui la regeneració del país. Obviar aquesta realitat és contribuir a la continuïtat de l’ordre establert. El PSC no fa pas aquesta reflexió, ni assumeix la seva responsabilitat per la complicitat amb les decisions dels governs del PSOE que han menat Catalunya fins aquí.
La lluita pel dret d’autodeterminació és l’eix de tota acció política que vulgui realment remoure l’ordre establert, no pas la perpetuació de l’eix dreta-esquerra basat en abstraccions i dogmes. Les forces parlamentàries que teòricament són partidàries de l’autodeterminació del poble català són les que l’any 1989 van aprovar la resolució del Parlament de Catalunya en aquest sentit. El PSC(PSC-PSOE) hi va votar en contra.
Post Scriptum, 10 de desembre del 2020.
El PSC(PSC-PSOE) s’ha mantingut d’ençà el 2010 com el principal garant de l’ordre espanyol establert a Catalunya, si bé no pas des d’una posició hegemònica però és capaç d’articular el progressisme abstracte que defuig el conflicte Catalunya/Espanya i esdevé així el dic de contenció de l’independentisme. Comuns i Ciutadans són els seus aliats conjunturals i ara ho és també ERC que es deixa instrumentalitzar per tal d’assolir el govern de la Generalitat. Tot plegat, aqueixa esquerra hispanocèntrica i banal, falsament cosmopolita i adversa a la identitat catalana no té projecte propi, només serveix per fer processisme espanyol cap enlloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!