Jaume Renyer

Post Scriptum, 12 de desembre del 2021.

La plataforma “Som escola”, creada al 2014 per defensar la consolidació, protecció i millora del model educatiu català, davant la sentència del TSJC, que obliga les escoles a fer un mínim d’un 25% de classes en castellà, convoca un acte reivindicatiu, transversal i lúdic a l’Arc de Triomf de Barcelona durant el matí del dissabte 18 de desembre. El color verd és l’adoptat per aqueix moviment des del començament, però el fet que no aparegui la senyera al cartell de la convocatòria és una omissió impròpia d’una resposta que es pretèn contundent a una agressió a la identitat nacional dels catalans.

Vicent Partal ha denunciat la manera com s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar per part de “la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentès. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espès d’uns certs mitjans. Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconèixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.

I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer.”

Justament avui fa nou anys, Pol Sureda (un pseudònim) va publicar aqueix article a Llibertat.cat que, dissortadament, és de plena actualitat, “La gran revolta genuflexa“:

És molt reconfortant assistir a la revolta generalitzada contra la brutal agressió espanyolitzadora de Wert que es viu al Principat aquests dies; demostra que el poble és ferm i es manté mobilitzat. Emperò, el món oficialista continua instal·lat en la molla pusil·lanimitat d’habitud; de fermesa, zero. Per això inquieta veure com les forces oficialistes de sempre manipulen el poble per tal que la indignació col·lectiva es recondueixi cap a la impotència d’allò que realment vivim en concentracions, manifestos, articles i tertúlies: una revolta genuflexa. Perquè aquesta revolta autofrustrada no lluita pas en defensa del català als Països Catalans, sinó en defensa del bilingüisme al Principat. I, això sí: d’un bilingüisme circumscrit al camp de l’escola, cortina de fum amb què encobrir que en tota la resta ja està bé el monolingüisme espanyol.

Això no és pas sorprenent, perquè és la línia oficialista principatina de sempre, i, particularment, la línia que ha seguit l’oficialisme principatí, parlamentari i “cívic”, d’ençà l’inici de l’ofensiva judicial amb la sentència antiestatutària del Tribunal Constitucional espanyol, el juny del 2010. Cal que rebobinem? L’ofensiva judicial, sentència a sentència, rebenta el sistema d’immersió. Primer, perquè prohibeix que el català sigui l’única llengua vehicular de l’ensenyament, alhora que força la “reintroducción” de l’espanyol com a llengua “covehicular”. Segon, perquè estableix l’atenció a la carta al servei dels colons, de manera que, tots sols, els múltiples forats ja anul·larien en la pràctica la universalitat del català. La resposta de l’oficialisme principatí, és a dir, dels partits autonomistes autodeclarats (CiU, PSOE, ICV-EUiA) i factuals (ERC), dins el Parlament, i de llur correlat cívic, la plataforma Somescola, ha consistit a fer veure que no hi passava res, que les sentències avalaven la immersió, que era cosa de quatre famílies i prou, i que la LEC ja blindava la immersió en català i la vehicularitat del català. Cosa completament falsa, perquè la LEC es limita a constatar: “El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu” (art. 10). La qual cosa no exclou pas que l’espanyol també hi sigui vehicular, com fa mesos reconegué desacomplexadament la consellera Rigau davant la premsa, i acompanyada de la direcció de Somescola. Això a banda, es dóna el cas que la LEC està recorreguda davant el Tribunal Constitucional; no pas els articles lingüístics, certament; però ja se sap que el TC es pronuncia sobre allò que li dóna la gana (obiter dictum): en el cas de l’Estatutet principatí, per exemple, tampoc no estaven recorregudes la vehicularitat ni la immersió, i no tan sols se les va carregar, sinó que tota l’ofensiva judicial parteix d’aquesta massacre concreta. En definitiva: la LEC no blinda res i, a més, se la carregaran un dia d’aquests, i íntegrament pel que fa a la llengua. Durant tot aquest procés (2010-2012), només Solidaritat, des del Parlament, i la plataforma Defensem l’Escola en Català, des del carrer, així com la CUP, han denunciat la realitat i lluitat pel blindatge de la vehicularitat i la immersió. Al setembre del 2011, la proposta legislativa que impulsaren Solidaritat i DEC a aquest efecte no fou admesa a tràmit com a ILP per “inconstitucional” (no es podia proclamar el català com a “única” llengua vehicular, madedeueta), però tirà endavant en tornar-la a presentar, el mateix dia, com a proposició de llei. El resultat foren cinc esmenes a la totalitat per part de tots els altres grups parlamentaris, incloent-hi ERC (17-18 novembre 2011). Sempre a la cua dels tràmits parlamentaris, el text restà ofegat sota tones de retallades fins que morí amb la dissolució del Parlament.

Tot plegat es confirma ara. En el manifest de Somescola es diu: “Volem que, en acabar els seus estudis obligatoris, l’alumnat de Catalunya sigui, com a mínim, trilingüe. Això vol dir que sigui competent –i que ho demostri– en català, castellà i una altra llengua estrangera. En el món global en què vivim, el coneixement de llengües ens obre portes i ens fa competitius.”

Per no complicar més l’argumentació, deixem de banda, de moment, la qüestió de l’anglès. T’ho miris com t’ho miris, això no és pas impulsar la normalització lingüística del català, sinó reproduir, al peu de la lletra, el programa de l’autonomisme bilingüista d’aquests trenta anys. És a dir, perpetuar el bilingüisme, és a dir, la imposició de l’espanyol als catalans. Això, que és funest en si, potser era inevitable sota l’Estat espanyol, però és manifestament suïcida com a programa de lluita d’un país que representa que es troba en curs d’independentització. El problema, és clar, és que aquest procés és en mans de forces autonomistes, com CiU, PSOE i ICV, i en mans de forces, llegiu ERC, que esgrimeixen un independentisme merament verbal com a sublimació compensatòria d’una pràctica d’autonomisme erràtic. I totes aquestes forces, és evident, són incapaces de trencar amb aqueixa subordinació regionalista summament assumida que encotilla l’estret marc mental propi de l’autonomisme. Més de trenta anys de desautorització científica de la propaganda bilingüista han estat esborrats en deu segons per la pinça reaccionària Mas-Junqueras, la qual ens retrotrau als plantejaments que defensava el sector més mesell de la sociolingüística catalana el 1977.

Correlat forçós del bilingüisme: no essent en defensa del català, sinó de l’statu quo subordinat, la lluita no es planteja pas, en cap moment, com una lluita en defensa de la llengua catalana, és a dir, de tot el domini lingüístic català, sinó que afecta exclusivament el marc quadriprovincial principatí, com si l’agressió no s’adrecés a tota la llengua, i com si els atacs al català que es produeixen al País Valencià, a les Illes, a la Franja, no fossin atacs contra la llengua dels principatins, ni contra llurs compatriotes, ni contra llur àmbit territorial de referència. Com passa sempre amb les agressions lingüicides espanyoles, l’ofensiva Wert dibuixa el mapa lingüístic català amb claredat diàfana, perquè es tracta d’una sola agressió manifestament adreçada contra tots els catalanòfons d’aquesta banda de l’Albera; però ni això és capaç de dibuixar el mapa lingüístic davant els ulls d’aquests revoltats genuflexos, insòlits defensors del refugi dins una presó. Un cop més es confirma que llur projecte d’independència, en la mesura que existeix, no és pas un projecte d’alliberament nacional.

Tan sols les accions en marxa entorn l’aniversari de les Normes de Castelló preveuen la imprescindible resposta pancantalana.

Les mobilitzacions principatines anti Wert constitueixen una revolta genuflexa, així mateix, perquè permeten que l’imperialisme espanyol emmarqui unilateralment el camp de debat per a circumscriure’l a l’escola, pràcticament l’únic àmbit –amb el govern i l’administració autonòmics– on el català té algun tipus de preeminència, la qual, d’altra banda, és més teòrica que real (vegeu, més avall, les declaracions de Muriel Casals, com a exemple i símptoma). Resten fora del debat tots els altres camps d’ús: les relacions interpersonals, els mitjans de comunicació, el món de l’empresa i el treball, el “mercat”, etc., etc. Aquí, on l’espanyol s’imposa prepotentment com a llengua àmpliament majoritària, preferent quan no exclusiva, ¿no s’hi ha d’actuar? Lògic: són camps on no és pertinent el bilingüisme, sinó un monolingüisme espanyol efectiu o tendencial. El camp del bilingüisme, és clar, es redueix automàticament a l’escola. Com que no es defensa el català, sinó el bilingüisme, només cal discutir sobre l’escola. El símbol, i no la realitat. La revolta genuflexa.

Certament, l’escola és una eina imprescindible per a garantir el coneixement del català entre la multitud d’infants i adolescents al·lòfons. Però si aquests surten de l’escola cap al món real, al carrer, a la feina o l’atur, a la televisió o la ràdio, i s’hi troben una immersió abassegadora en l’espanyolització, ¿com pensa el nostre oficialisme realitzar l’objectiu proclamat de fer del català “la llengua comuna de la població”? Oimés quan el bilingüisme escolar garanteix un domini perfecte de l’espanyol, per al qual ni caldria l’escola, però, a causa d’aquesta mateixa realitat sociolingüística, de conflicte lingüístic, no garanteix un mínim de domini efectiu del català oral, per exemple. Perquè allò que realment garantiria el coneixement del català entre tothom fóra fer del català la llengua imprescindible per a viure al país, la qual cosa implica fer de l’espanyol una llengua potser útil, però prescindible; exactament la inversió de la situació actual.

No és pas casual que, entrevistada el mateix dia de la cimera oficialista de partits pro immersió i del Consell Escolar, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium i, per això mateix, figura destacada de Somescola, negui, com fa tot l’oficialisme aquests dies, l’existència de conflicte lingüístic “a Catalunya”: “La presidenta d’Òmnium ha assegurat que el castella ‘és molt present al sistema educatiu català’, public i privat i que les lleis catalanes no s’han aplicat a la força, ‘no hi ha hagut mai una inspecció i hem deixat que la realitat catalana flueixi’. ‘L’important és que no hi ha conflicte i que la llengua vehicular és el català amb presència del castellà’, ha afirmat.” (El Punt Avui, 12 des. 2012). Està bé, això. Perquè corrobora un cop més com l’oficialisme recula a la primera tot assumint la premissa major de l’ofensiva judicial: que l’espanyol ha d´ésser “covehicular”, o sigui, que la immersió ja està enterrada. D’altra banda: senyora Casals, si no hi ha conflicte lingüístic, ¿per a què cal la immersió? Perquè “no hi ha conflicte lingüístic” significa, simplement, “el català està plenament normalitzat”. I és que, efectivament, la realitat sociolingüística catalana flueix d’allò més. No debades, Òmnium proclamà, encara no fa dos mesos, i en un text que es pretenia independentista, com “la llengua castellana és patrimoni cultural del país” (Declaració de Santa Coloma, 29 oct. 2012); patrimoni cultural de tot el país, no tan sols dels parlants concrets d’aqueixa llengua. O sigui: fabricació de la coartada “cívica” per al projecte de suïcidi bilingüista del tàndem Mas-Junqueras.

I aquí hi ha la clau de volta que explica el motiu pel qual la CUP no ha estat convidada (11 des. 2012) a la cimera de partits pro immersió (12 des. 2012). El govern en funcions i convocant, per boca del portaveu, Francesc Homs, primer va dir que no els convidaven perquè no sabien quina era la postura de la CUP davant la immersió; una excusa manifestament ridícula. Quan la CUP va sol·licitar explícitament de ser a la reunió, com a força incontrovertiblement pro immersió, li negaren igualment l’assistència, però, curiosament, el govern, novament per boca d’Homs, canviava d’excusa: només hi eren convocades “les forces polítiques que actualment tenen representació al Parlament”. Cal deduir que es refereix al Parlament sortint i en funcions, no pas a l’electe, on la CUP sí que té representació. Doncs bé: si les forces convocades a la cimera són les que, essent pro immersió, tenien representació al Parlament sortint i en funcions, ¿per què no hi convoquen Solidaritat? Breu: en aquesta cimera del que es tracta és de continuar en la mateixa línia bilingüista i regional, de defensa de l’statu quo, d’assumpció de l’espanyol com a patrimoni nacional català, d’acceptació de l’espanyol com a llengua covehicular de l’ensenyament, de refugi en el mite –compartit per tots els convocats— que la LEC ja blinda la immersió, etc., etc. En definitiva: de convalidació dels efectes de l’imperialisme lingüicida; dit altrament, aquests neoindependentistes no tenen cap voluntat de lluitar contra l’espanyolització. En aquest marc, Solidaritat molestava, i molt, perquè deia clarament la veritat sobre la qüestió sociolingüístico-política, de la mateix manera que la deia sobre La Caixa i La Vanguardia i els deutes dels partits oficialistes amb La Caixa, etc., etc., mentre els altres anaven xiulant El pont sobre el riu Kwai. Ara que han aconseguit eliminar Solidaritat, ¿han d’obrir la porta a la CUP, que el primer que farà serà denunciar tot el muntatge i reclamar la normalització lingüística del català, tant a l’ensenyament com en tots els altres camps d’ús, i fer-ho en referència a tot el domini lingüístic? No, home, no: la CUP hi sobra. La reunió és exclusivament per als que cobren de La Caixa (CiU, PSOE, ERC, ICV) i per als que cobren dels que cobren de La Caixa (Òmnium i companyia). La lògica de la reunió és la següent: “Ens reunim només nosaltres, els de sempre, que ja ens entenem”. O, retorçant el lema de Ballester i Canals: “Entre poquets no farem res”.

Contra l’espanyolització, independència!