La setmana passada una de les controvèrsies que va atraure l’atenció mediàtica va ésser el creuament d’al·lusions entre Alfons López Tena i Joan Antoni Duran Lleida, uns fets que cal recapitular.
A l’origen de la polèmica hi ha la petició de dimissió de la vice-presidenta del Govern, Joana Ortega, formulada pel diputat de Solidaritat Catalana per la Independència arran del descobriment d’una falsedat en el seu currículum professional. Joana Ortega ho ha admès com si fos un error i la resta de la classe política autòctona ha fet la vista grossa. A Alemanya, el ministre de Defensa va dimitir per haver copiat a la seva tesi doctoral renunciant així a la possibilitat de succeir Angela Merkel. A Catalunya la majoria dels parlamentaris són professionals de la política sense estudis universitaris o pertanyen a la mitjana funció pública, no pas a nivells directius.
Alfons López Tena és notari, fa política perquè vol no per guanyar-se la vida i té un nivell de formació jurídica i intel·lectual molt superior a la mitjana dels diputats. Per això la majoria d’aquests s’han posat al costat de Duran Lleida quan va atacar el diputat independentista afirmant que va ser objecte d’un expedient per presumptes irregularitats en l’exercici de la seva professió. El que no s’ha dit prou és que els dirigents independentistes han de tenir una vida privada i professional immaculada per no ser objecte de xantatges o processos inquisitorials com el que se li va obrir a López Tena, que va acabar en res.
Els mitjans de comunicació addictes a l’ordre espanyol i autonòmic contribueixen de bon grat a aquestes maniobres mentre que protegeixen curosament qualsevol insinuació contra els polítics que garanteixen la continuïtat de la dominació política i la dependència econòmica a la que està sotmès el nostre poble. Duran Lleida s’ha vist acaronat per la classe política i els mitjans addictes davant els interrogants que va deixar anar López Tena sobre l’aprofitament particular de la privilegiada posició política que ha arribat a tenir dins de l’ordre establert.
Alfons López Tena és una persona benestant professionalment que fa política independentista, Duran Lleida ha arribat a una situació benestant gràcies a la defensa de la unitat d’Espanya, malgrat que Ferran Sáez inverteixi perversament les posicions que ocupa cadascú en l’escenari polític. Però encara hi ha una altra diferència substancial entre ambdós: Josep Antoni Duran Lleida ha patrimonialitzat a favor seu UDC, l’històric partit dels patriotes catòlics catalans, López Tena participa d’un projecte polític, Solidaritat per la Independència, on el sistema de primàries i les limitacions retributives dels electes fan impossible una apropiació personalista del partit.
Post Scriptum, 22 d’abril del 2018.
Set anys després d’haver escrit aqueix apunt el títol encara és aprofitable però no pas el contingut: López Tena en la seva fugida cap al bàndol dels “catalans de Burgos” supera en perversió (i evidentment en intel·ligència) al filo-franquista emboscat que sempre ha estat Duran Lleida.
Alfons López Tena prestant-se a ser entrevistat avui pel pamflet “El Español” creua irreversiblement la línia de la crítica interna des de la catalanitat a les propostes polítiques independentistes per passar al camp dels enemics declarats del poble català afirmant: “Convergència i ERC han hecho cosas que sólo se atrevió a hacer Hitler“.
Aqueixa infàmia, a més, banalitza el nazisme (ell que es deia amic d’Israel) i serveix als èmuls del franquisme (els veritables còmplices d’Hitler) en plena campanya repressiva contra l’independentisme català realment existent, del qual López Tena s’ha autoexclós per causa del seu narcisisme i ressentiment. Tot procés d’alliberament nacional té desertors i oportunistes, el cas català no podia ésser una excepció, ignorem les seves mesquineses fins al dia en què la victòria del poble català sigui el seu pitjor càstig.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que penca a Canal 9, i òbviament està perseguit pels ‘comissaris polítics’ de Camps i el seu entorn:
“Vull saber què sentiu quan cobreu la nòmina cada mes per pegar llepades de cul als caps?”.
Veus Jaume, tenim un periodisme propagandístic arreu.
PS: i els tios són tan merdes que no tenen ni collons d’expedientar-lo…esperen al primer ERO. Ses mares seran unes santes…però ells…
Allò del quasi autòcton m’ha arribat al moll de l’os. No l’havia sentit mai nomenar aquest Saez dels collons però, des d’ara mateix faré el propòsit de no perdre-li el fil. Al cap i a la fi, exabruptes d’aquest caire són dels que més alè ens proporcionen per al bon termini de la cursa que, em fa l’efecte, ja hem mamprès. Qui pot dubtar-hi d’on és el recte camí, quan els lladrucs s’eixamplen a tals extrems? Ni cap fum ni cap tro, ens destorbarà a l’hora dels deures; I ells començaran a patir, a cagar-se les calces i a retratar-s’hi com el que realment són, senzillament ninots. Només el silenci d’aquesta colla de quasitot, quasi persones, quasi analistes, quasi opinadors, quasi inte.lectuals del frau i el crim, ens podria fer dubtar, de si l’encertem o no. I en aquest cas, tan oportunament esmentat, hom demostra que avancem, car ells, ben alt que borden.
En qualsevol cas, l’intercanvi abrupte de “qualificatius” sobre la vida personal de cadascú no em sembla un model edificant d’acostament de la política a la gent. És un estil importat, madrileny, per entendre’s, i fa pena que cada cop ens assemblem més als espanyols en aquests aspectes. Duran és un polític professional absolutament assimilat, però crec que López Tena hauria de relaxar-se una mica. Sovint se’l veu i se’l sent massa crispat.
I per descomptat, ja hauríem de saber que els mitjans de comunicació que ajuden a mantenir l’estatuts quo de submissió estaran sempre al costat dels que efectivament avalen aquesta submissió (Duran, per exemple).