A mi sempre m’havia semblat una opció ideada pel PSC i pagada amb diners publics per a ser alternativa a la UCE de Prada. Algun cop me n’havia arribat el programa i no l’hi havia trobat el què.
Segons consta a la portada de www.universitatprogressista.org el llinatge ideològic al qual apel·la la UPEC es remunta a les lluites de les classes populars catalanes del segle XIX, la primavera republicana dels anys trenta dels segle passat i l’antifranquisme social i polític, tot plegat amb el propòsit de reconstruir la raó democràtica del nostre país. Però aqueixa declaració d’intencions i a la vista de la trajectòria temàtica abordada a les successives edicions estivals no lliga gaire amb els conflictes actuals al si de la societat catalana que es sintetitzen en la contraposició d’interessos entre l’ordre estatal espanyol i el projecte independentista català.
Això és el que em vaig preguntar quan hi vaig participar com a ponent a l’edició de l’estiu del 2005. Uriel Bertran, aleshores diputat per ERC, va convidar-me a una taula rodona que ell mateix havia de moderar al voltant del dret d’autodeterminació, amb la participació d’Hèctor López Bofill, llavors nouvingut a l’independentisme amb l’assaig “La independència i la realitat”, Miguel Portal, professor de la UAB I vice-president dels “Altres andalusos”, i Celestino Sánchez, dirigent d’EUiA.
Post Scriptum, 24 d’octubre del 2020.
El progressisme abstracte i banal és hegemònic a Catalunya des de fa mig segle i és una de les causes profundes de la manca de concreció del projecte polític independentista català. La manca d’autocrítica, el supremacisme moral i la banalització dels totalitarisme, especialment l’islamista, són les marques d’identitat d’una ideologia fallida com assenyala en el cas francès l’assagista Nicolas Lévine, que avui publica aqueix punyent article al digital Causeur: “La légèreté criminelle du progressisme”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!