El 6 de juny del 1995 el diari El Punt m’entrevistà amb motiu de la publicació de l’assaig “Catalunya, qüestió d’estat”:
Quins és l’objectiu que l’ha mogut a escriure “Catalunya, qüestió d’Estat. Vint-i-cinc anys d’independentisme català (1968-1993)” ?
És molts senzill. He aprofitat els 25 anys que hi ha entre la data emblemàtica de 1968 i el 1993 per descriure l’evolució i l’acumulació d’experiències que hi ha hagut en el modern independentisme català en aquest període. La meva obra és una barreja d’història, assaig personal i voluntat de connectar amb el públic de manera pedagògica.
A grans trets, quines conclusions generals es poden treure de l’actuació de l’independentisme en el període que ha analitzat ?
Home, penso que hi ha un constatació que s’està fent cada vegada més palesa: existeix una base social i econòmica arreu del país, des de Perpinyà fins a Alacant, per bastir un projecte nacional. El que passa és que les possibilitats polítiques per fer factible aquest projecte estan força endarrerides, per causes diverses, respecte a les condicons objectives regnants. Posaré un exemple del que vull dir: tot i la manca de constància en les organitzacions independentistes que hi ha hagut fins ara (amb escissions i ruptures constants, desil·lusió per part de la militància, etcètera), la seva base electoral, política i cultural continua existint. Això significa que el gran repte que cal afrontar és la solidesa interna del projecte de reconstrucció nacional.
La proposta de Països Catalans ha estat una de les grans derrotades de la transició post-franquista ?
Mai no m’ha agradat parlar de derrotes històriques. En tot cas, la idea de Països Catalans ha estat una de les grans víctimes de la transició; això no es pot pas negar. Per mitjà de l’obra de Joan Fuster i d’altres pensadors que el van precedir, es va crear, en els darrers anys de la dictadura i entre les capes més progressives i dinàmiques del país, un estat d’opinió favorable al projecte nacional català. De tota manera, malgrat que el final del règim franquista no va anar acompanyat d’un qüestionament seriós de l’estructura de l’Estat Espanyol, insisteixo que, avui en dia, un augment de la solidesa organitzativa de l’independentisme pot situar els seus plantejaments en un nivell prou favorable políticament. Només cal que es defineixi amb més claredat quin model es defensa.
Com veu l’actual clima de crisi política a escala estatal ?
Sense Catalunya, Espanya no té sentit i, en conseqüència, tot i que la radicalitat del conflicte basc pugui fer creure el contrari, l’Estat Espanyol s’està jugant la seva pervivència a casa nostra. És aquí on cal situar el reviscolament del nacionalisme agressiu espanyol, que, més que de nacionalisme, jo qualificaria d’integrisme autèntic. La iniciativa de les diocèsis aragoneses respecte les parròquies de la Franja de Ponent en el sentit d’adequar els límits administratius als eclesials, els atacs contra la llengua que està protagonitzant el PP al País Valencià i les Illes i la polèmica sobre el retorn dels documents de la Generalitat que hi ha als arxius de Salamanca són una bona mostra de l’actuació d’aquest espanyolisme essencialista.
Segons afirma en el seu llibre, alguns mitjans de comunicació, fonamentalment, determinats diaris i cadenes privades de televisió, estan tenint un protagonisme polític d’excepció en el moment actual.
És un fet indiscutible. Fins ara, l’Estat Espanyol s’ha basat històricament en tres poders fonamentals: el militar, l’econòmic i l’administratiu. El nou poder mediàtic, però, que formalment no està en mans del sector públic, ha agafat una volada extraordinària en els darrers anys. De fet, la crisi del PSOE ha estat provocada per una ofensiva dels mitjans de comunicació que, en el fons, ha marcat fins i tot el compàs que ha anat seguint la política d’oposició del PP. Qui alimenta aquests mitjans són elements de la mateixa estructura de l’Estat que erosionen el seu govern, Tot plegat posa ben en evidència l’abast real de la crisi del sistema.
Aquest situació de crisi, pot afavorir l’avenç independentista ?
Com ja va assenyalar lúcidament l’historiador Manuel Cruells en el seu estudi “El separatisme català durant la guerra civil”, una obra que caldria rellegir, en els moments de crisi de l’Estat els catalans no hem sabut vertebrar projectes propis al marge de les batusses entre la dreta i l’esquerra espanyoles. A hores d’ara, ens continua succeint el mateix. L’independentisme actual, amb ERC com a exponent més rellevant, no ha estat encara capaç de bastir un projecte propi que s’oposi contundentment a l’integrisme espanyolista i que, al mateix temps, convenci la població que la línia pactista i pragmàtica de CIU no condueix enlloc. Continuem excessivament a la defensiva, només fent pedagogia nacional i preocupant-nos massa per proclamar que no volem trencar res i per ser ben acceptats en el joc institucional.
Què és, doncs, el que caldria canviar ?
És imprescindible que l’independentisme faci un canvi d’actitud política radical basat a refermar la idea que els valors democràtics i integradors de la població són, tal com ha estat històricament, els que defensa el projecte de la catalanitat. També cal que sapiguem jugar el nostre actiu en el context internacional (no en va som la nació sense estat més gran de l’Europa occidental) i treballem perquè, des de les nostres institucions, s’adoptin mesures unilaterals de sobirania parcials i progressives respecte de l’Estat Espanyol (desobediència fiscal i civil, afirmacions simbòliques d’unitat territorial, etcètera). Això no significa apel·lar a la lluita armada, perquè en el sentit insurreccional va lligada a una identificació entre ruptura social i ruptura nacional que ja ha quedat desfasada, però sí jugar fort en pro de la defensa del país.
La seva concepció del bloc històric que ha de dirigir el procés cap a la independència és necessàriament interclassista ?
Em sembla que és un fet que es desprèn de la realitat mateix. És evident que en aquest moments no és el mateix invertir a Catalunya que fer-ho a l’Aragó, Navarra o Andalusia. El nostre país pateix unes penalitzacions fiscals i de peatges que altres zones de l’Estat no han de suportar. Això vol dir que hi ha una part importantíssima de l’electorat que vota partits no independentistes que, en el fons, trauria un gran benefici si l independència es fes realitat. En conseqüència, aquest independentisme econòmic pot resultar atractiu per a la immensa majoria de la població, fins i tot per a l’empresariat dinàmic. És absurd que els sectors conservadors catalans defensin un Estat que va contra els seus interessos. I és que hi ha objectius generals que estan per sobre dels de classe. De vegades cal pensar en clau de solidaritat nacional.
Com es pot aglutinar una proposta política d’aquest abast ?
Jo proposo reprendre la fórmula del vell Consell Nacional Català, per tal de donar cos a les iniciatives conjuntes de les diverses forces polítiques que es vagin definint a favor de la independència. Seria una manera excel·lent d’assolir una projecció exterior que ens és absolutament imprescindible. Hem de tenir present que ens calen aliats en l’àmbit internacional. També és important anar incidint en l’àmbit de la mobilització cívico-nacional de la societat civil. En aquesta línia, em semblen molt interessants experiències de l’estil de l’actual Bloc de Progrés Jaume I, al País Valencià, o de l’antiga plataforma Bai Independentziari, a Euskadi.
Després del refredament de la febre lituana, troba que encara hi ha condicions favorables perquè hi hagi canvis en les fronteres estatals de l’Europa occidental ?
Tot i que el procés de construcció europea s’està concretant basant-se en les estructures estatals existents, hi ha elements que no ens poden passar per alt: la reunificació d’Irlanda en perspectiva, la probable divisió o confederació de l’Estat belga i la progressiva federalització italiana. No ens hem d’enlluernar pels casos que hi ha hagut a l’antic bloc de l’Est, però, com es pot veure, a l’Europa occidental també passen coses. La independència és possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!