Desconec si finalment CaixaBank i Bankia s’acabaran fusionant malgrat els desmentiments oficials de Rato i companyia, però l’actuació de la Caixa en tant que primera entitat financera amb seu a Catalunya és més pròpia d’un poder fàctic garant de l’ordre espanyol que no pas d’una institució benefactora de caràcter social.
Potser vaig errat, però no he sabut trobar monografies que analitzin des del punt de vista de la ciència política i la historiografia el paper de la Caixa a Catalunya durant els darrers quaranta anys. Atesa la manca d’estudis sembla que els seus silencis són més eloqüents que les seves obres socials en territori català. Des de la restauració de la monarquia la Caixa ha estat col·laboradora destacada a l’hora de vetllar pel manteniment i el benestar de la família reial espanyola, contribuint amb la seva actitud a promoure el comportament mesell de la ciutadania envers la dinastia borbònica.
Aquests aspectes simbòlics, però, només són la punta de l’iceberg d’una persistent política d’espanyolització adoptant criteris d’expansió territorial hispanocèntrics (Caixa fòrum Madrid, per exemple) i, sobretot, participant en l’accionariat de les societats gestores de les principals infraestructures i serveis d’àmbit estatal. Malgrat el veto espanyol a l’operació de fusió Gas Natural més ENDESA per raons estrictament de catalanofòbia, la Caixa ha apostat reiteradament per fer confluir els seus interessos amb l’estratègia d’Estat en matèria econòmica, descartant inversions i expansió a l’eix mediterrani. Llevat del cobrament dels peatges a les autopistes,
els Països Catalans no són el seu projecte de creixement i s’abstenen de finançar activitats econòmiques que permetrien una
sortida diferenciada a la crisi en clau catalana.
Una darrera dada permet afirmar la seva desvinculació entre els seus interessos i la prosperitat del nostre país: la Caixa ha negociat directament al marge de les
altres caixes d’estalvi catalanes i del Govern de la Generalitat les mesures estatals de reestructuració de les entitats financeres. S’ha consolidat com un operador que prioritza el principi d’unitat de mercat espanyol i políticament, com un poder fàctic que pressiona les institucions catalanes per evitar actes de sobirania del poble catalana (la seva contribució al
pacte estatutari Mas-Zapatero en va ser una mostra, l’actual entesa PP-CIU una altra).
Post Scriptum, 9 de febrer del 2012.
José Antonio Duran Lleida ja s’ha afanyat a aplaudir la possible fusió CaixaBank-Bankia.
Post Scriptum, 3 de gener del 2018.
Un dels pocs autors que s’ha trevit a analitzar críticament l’evolució de La Caixa sota el franquisme i durant la segona restauració borbònica ha estat Hèctor López Bofill que hi va dedicar un capítol del seu llibre “La trama contra Catalunya. Els poders catalans que frenen la independència” (Angle Editorial, 2013).
Post Scriptum, 19 d’abril del 2019.
La Caixa ha demostrat un cop més l’hostilitat contra l’independentisme català afavorint la venda del Grupo Zeta a Prensa Ibérica en lloc de Mediapro, malgrat l’ferta econòmica d’aquest darrer era més alta. Amb aqueixa operació el grup mediàtic més potent als Països Catalans és una empresa espanyolista militant, com destaca Vilaweb.
Post Scriptum, 15 de setembre del 2020.
Lúcida interpretació de Jordi Goula el proppassat 4 a Vilaweb sobre l’operació “CaixaBank i Bankia: totes les claus d’una fusió que en realitat és una absorció”, que enllaça amb la precedent en l’ambit basc BB/Argentaria. Comparteixo l’anàlisi política a l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb del proppassat 6: La Caixa: qui la fa la paga.