Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
El 27 d’agost del 1978 moria a Barcelona, als vuitanta-quatre anys d’edat, l’insigne patriota Josep Maria Batista i Roca. La seva darrera intevenció pública tingué lloc a Reus amb motiu de la celebració de la IV Conferència Nacional Catalana, els dies 20 i 21 de maig, on hi presentà la ponència “L’organització del Consell Nacional Català”, que preprodueixo a continuació extreta de l’opuscle biogràfic que a la seva memòria va escriure Artur Costa, editat per la Fundació President Macià, l’any 1987:
“El Consell Nacional Català no és un partit polític. És una institució nacional dins de la qual poden col·laborar tots els catalans nacionals i demòcrates, qualsevol que siguin llurs opinions polítiques. Partim nosaltres de la nació. El concepte de nació és conegut: el territori, els lligams històrics, lingüístics, culturals, econòmics, entre els membres de la comunitat nacional. Cal afegir dos factors psicològics: la consciència de formar una nació diferent de les altres i la voluntat de conservar la personalitat pròpia.
La consciència de constituir una comunitat nacional distinta priva tota confusió amb elements d’altres nacions. D’aquest principi tan sòlid arrenc la nostra oposició al sucursalisme que porta una confusió entre nacions i llurs interessos. La situació és clara: els membres d’una nació pertanyen a aquesta nació i no poden al mateix temps pertànyer a una altra. La situació és més greu encara quan una confusió s’estableix entre dues nacions de categoria diferent: una dominada i l’altra dominadora. En tots els casos quan hi ha sucursalisme cal saber quina nació predomina i quins interessos predominen: els d ela nació oprimida o els de la nació opressora.
Les terres catalanes representen la unitat mediterrània de la península. La llengua com a nexe espiritual que les uneix, primer. Segon, la història comuna. Lligams econòmics: l’autopista Alacant-Perpinyà, columna vertebral d ela nació catalana. Si volem pesar a la península i a Europa, hem d’actuar en termes de tota la nació catalana i no sols del Principat. L’àrea d’actuació catalana és la península i no sols l’Estat espanyol. Cal compat que Portugal té una posició simètrica a la d eles terres catalanes a les costes atlàntiques. El problema de Galícia no es pot resoldre sens tenir en compte els seus lligams amb Portugal.
No hi pot haver un equilibri de forces a la península si no és comptant amb portugal. L’equilibri no pot ésser, per inestable, el d’un cercle i el seu centre ha d’ésser un quadrangle de forces establert des de Bilbao a Madrid i des de Lisboa a Barcelona. L’equilibri entre les forces peninsularscaldrà cercar-lo en una comunitat d’Estats lliures amb igualtat de drets, sense que cap d’ells sigui dependent, superior o inferior als altres tots ells aplegats per per uns interessos comuns, base de llur interdependència en els afers d’interès col·lectiu, com els afers econòmics, la política exterior, la defensa.
S’està intentant establir un règim regionalista a l’Estat espanyol. Els plans fets des de Madrid no corresponen a una realitat amb la confusió creada entre nacions i regions. És impossible posar al mateix nivell nacions i regions. La solució lògica exigeix que establertes i definides les quatre nacions, la lusitana, la castellana, la basca i la catalana, sigui reconeguda a cadascuna d’elles la sobirania necessària per a resoldre els seus propis problemes. Els catalans, per exemple, no tenim cap dret a barrejar-nos en la solució que els castellans vulguin donar al problema de les seves regions. Així mateix, ni Castella ni Madrid no han d’intervenir en les relacions entre les regions catalanes que desitgen reconstruir llur unitat nacional.
Remarquem que els problemes regionals en realitat són propis de la nació castellana. Entre les regions catalanes no existeix un greu desequilibri de desenvolupament econòmic. Cosa semblant pot dir-se de les regions basques. Però és dins la nació castellana on hi ha profundes diferències. Hi ha immensos territoris despoblats entre Madrid i les fronteres de València. Tot això porta un moviment de població i les emigracions que del sud d ela nació castellana s’aboquen damunt d eles nostres terres. Afegim que el fenòmen d’erosió, propi solament de les terres castellanes, provoca encara noves dificultats i noves immigracions.
La història de les relacions entre les nacions peninsulars sembla assenyalar un cicle de predomini de les nacions perifèriques, seguit d’altres períodes de predomini de les regions centrals. En gran part, aquest predomini depèn de les àrees geogràfiques més àmplies amb les quals el centre o la perifèria estan en relació. En l’Edat Mitjana, quan la Mediterrània era el centre econòmic del món, Catalunya predominà a causa de la seva proximitat a la Mediterrània. En els segles XVI, XVII i XVIII Castella predominà perquè tenia la possessió de les colònies americanes. Desaparegut l’imperi espanyol, avui la tendència és vers el predomini de la perifèria, sobretot a causa de la proximitat del nostre país a la Comunitat Econòmica Europea.
Ens trobem avui en una etapa avançada de la desintegració de l’Estat espanyol centralista i unitari. No és la missió dels catalans intervenir en els afers espanyols per a conteenir aquesta disgregació. Intervenir-hi és malgastar les energies catalanes i assenyalar una falsa ruta al nostre poble. Si preveiem, doncs, un futur d’ascendència catalana i europea no té sentit intervenir a fons en els problemes de l’Espanya castellana. Castella s’està despoblant. Avui el poble hegemònic no constitueix més que una minoria si al costat del total d’habitants de les nacions perifèriques i les illes Canàries. Castella doncs, no pot oferir cap atractiu a l’expansió econòmica ni política d’Espanya endins, sobre els deserts centrals. Cal una política atractiva per als catalans. Europa ofereix un millor camp de progrés econòmic i cultural per als catalans i pels nostres interessos nacionals.
Els segles XVI, XVII i XVIII formen un capítol d ela història d’Europa caracteritzat per la integració de petites nacions dins els grans Estats. Igualment avui entrem en un nou capítol d ela història d’Europa. Les petites nacions reneixen i volen ocupar un lloc en la nova Europa. Sortint dels Països Catalans cap a Europa, la primera nació que trobem és l’occitana amb la qual tants llaços ens han unit a través de la història. Però el veritable actractiu per a les terres catalanes és el poder integrar-se en la futura Europa de les regions que s’està forjant.
Per tal de prosseguir reeixidament aquesta política, cal una base sòlida. Una base sòlida que està en nosaltres mateixos, en el poble català. Els catalans hem de recobrar una consciència nacional ben neta i ben ferma. Sense aquesta consciència nacional serem sempre una joguina dels esdeveniments o d’intencions adverses. El CNC considera que en el moment actual no hi ha empresa més important que consolidar la consciència i l’esperit nacional dels catalans. Naturalment que a Catalunya, com a tota democràcia, hi ha d’haver partits polítics, però la greu responsabilitat històrica d’aquests partits és la de fer una política nacional catalana, al servei de Catalunya i no subordinada a la política que es faci a Castella. Cal, encara, enfortir la consciència nacional com a base per a una solidaritat nacional al servei únicament de la nostra terra.
Entrem en una nova etapa. L’obra de destrucció nacional feta amb tota la força del centre durant quaranta anys, ha acabat. No vull pas dir que hem arribat ja a la llibertat. aquesta no es veu encara a l’abast d ela mà. Però tenim un inici de govern i cal treballar perquè tingui plens poders. Advertint, però, que en els moments actuals en molts aspectes és de la major importància forjar novament el nostre poble i la seva consciència nacional. Refem primer el nostre poble i sabrem després usar profitosament de la llibertat.”
Post Scriptum, 27 d’agost del 2017.
Avui s’escau el trenta-novè aniversari del decès de Josep Maria Batista i Roca. Precisament aqueixa setmana estic rellegint un assaig breu que va publicar l’any 1968 a la revista “Vida Nova” que s’editava a Montpeller i que anys més tard, al 1983, va reeditar El Llamp i que duia per títol, “La desintegració d’Espanya i les idees de Toynbee”, molt escaient ateses les circumstàncies històriques que som a les portes de viure.
Post Scriptum, 25 de juliol del 2021.
A la darreria de l’any passat, Frederic Josep Porta i Capdevila ha enllestit la tesi doctoral a la UPF sobre “Josep Maria Batista i Roca (1895-1978). Biografia del primer intel·lectual independentista”, que constitueix un primer treball acadèmic dedicat a aqueix personatge clau de l’independentisme català sobre el qual resten encara força aspectes per estudiar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Preludi de la Independència.
Carles Muñoz Espinalt, 1992
5è Capítol
EL CÍNIC ESBORRAR ELS INDEPENDENTISTES DE LA HISTÒRIA
Quan un país pateix una crisi de dignitat patriòtica el civisme dels seus millors homes és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells que no suporten la conducta exemplar i se’n mofen dient que és candidesa. Ells, voldrien que habilitat política equivalgués a tripijocs entre bastidors i talent directiu fos sinònim d’embolicar la troca. Talment com si tot fos una ensarronada.
No ens enganyem, persones així no poden tenir de gent independentista com Josep Ma. Batista i Roca —i novament em valdré d’una figura paradigmàtica— una idea gaire millor que la declarada per Josep Pla, quan en un cert racó de les seves Obres Completes, hom hi pot llegir: «El Sr. Batista i Roca que fou com a separatista i catalanista, militarista. Família rica —negoci de bacallà—. Universitat de Cambridge —Anglaterra—. No crec que tingués mai cap adepte. Decadència inevitable del cognom.»
Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no el preocupaven gaire els judicis que d’ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del nostre poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència de Catalunya. 1 sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida. Ens conexia molt bé Batista i Roca. Justament, ell, és el primer que va fer-nos el diagnòstic exacte sobre les peculiaritats del nostre caràcter esclavitzat. No discutirem ara si després va encertar o no el remei, però no va fallar gens ni mica en dir-nos el mal que patíem. L’any 1928 escrivia: «Un senzill cop d’ull al caràcter actual de la nostra gent no ens dóna gaires motius per a ésser optimistes.» Ens veu ja amb unes inhibicions i una manca de gosadia que crea en el nostre ànim una situació que Batista i Roca defineix així: «Ens fa donar irreflexivament per descomptada la derrota abans d’intentar l’atac.» Això sí, ens molesta que se’ns ho retregui però cal encarar-s’hi si d’una vegada volem enfortir el nostre caràcter atuït i espantadís. «Davant d’una dificultat — prossegueix Batista i Roca—, tenim mil maneres de vorejar-la, d’aclucar els ulls per no veure-la o de fer mostra de la nostra ironia, pensant vèncer-la, però l’obstacle resta.»
En els últims anys de la seva vida, Batista i Roca recordava el seu diagnòstic —formulat gairebé cinquanta anys abans— amb la nostàlgia i amb la recança de no haver pogut fer tot el que hauria volgut per ajudar-nos a refer el nostre caràcter. Jo li assegurava que, per a mi, va ésser una llàstima no haver conegut el seu diagnòstic cap allà l’any 1955, quan polemitzava jo amb Vicens Vives i amb vehemència no m’estava d’engaltar-li que era un error que pagaríem molt car, afirmar que els catalans anem del seny a la rauxa. En tot cas, el català és l’home que va del seny a la xerinola, com si amb rialles pogués esvair les angoixes. No ens vanagloriem d’ésser la gent que es riu del mort i de qui el vetlla?
Confessions així, motivaven que Batista i Roca posés una cara consirosa on s’hi podia veure com havia patit aquell home des de l’exili, per no haver pogut estar a prop d’aquells sobre qui, ell, hauria volgut exercir un mestratge. Per a mi, representa un incalculable capital de saber, l’haver tingut el privilegi de mantenir amb Batista i Roca una trentena de llargues converses, la major part d’elles a casa meva. Les altres anant-lo a veure jo a ell, ja malalt de mort. Parlàvem i tornàvem a parlar de la situació de Catalunya; del tema mai no se’n cansava.
En alguns moments semblava indignar-se quan jo referia que, a Catalunya, el problema més que cenyir-se a la preparació del poble, rau en la forta inconsciència dels qui es diuen dirigents. «Mireu si en són de curts i despreocupats —recordo que un dia li relatava— que ni han comprès les peculiaritats del feixisme espanyol ni en coneixen les quimeres dels seus principals animadors i teòrics.»
Com fent una pausa, vaig cercar papers del meu arxiu i amb major èmfasi vaig afegir: «Qui s’ha preocupat de què deia Ledesma Ramos que, l’any 1931, exclamava amb ràbia: “Por muy pocas ideas que se tenga a cerca de las características regionales de nuestro país, aparece de modo diàfano que la unidad nacional peligra tan solo en Cataluña, donde la opinión autonómica es un separatismo solapado que espera cobardemente su hora.”»
Volia posar de manifest a Batista i Roca que, els polítics catalans actuals, ni a tocar del nas flairen les obsessions, els deliris i els prejudicis que són l’essència dels espanyols, tinguin la ideologia que tinguin. Li citava de nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure quines consideracions en trauria. La frase, també del 1931, portava cua: «El pueblo vasco es de una nobleza y de una lealtad tan notorias que convierten su pleito regional en una reclamación inofensiva e ingenua.»
Escoltada la lectura, Batista i Roca va quedar pensarós un instant, per comentar després de forma contundent: «I, aquesta concepció continua igual, encara que els mateixos polítics catalans no vulguin que sigui dit. Ben mirat, els Adolfo Suàrez i els Felipe Gonzàlez han estat “mandos” més importants o menys de les organitzacions feixistes. D’on els vindria ara desmentir els dogmes espanyolistes redactats pels seus antics mestres? Així, els bascos seguiran essent “nobles, inofensivos e ingenuos” per més guàrdies civils que els matin i nosaltres uns “separatistas solapados que esperan cobardemente su hora”, per més que els fem bona cara quan ens escuren les butxaques.»
«A Catalunya —vaig respondre-li- només podrem sortir-nos de tot això formant uns dirigents amb tremp, replantejant-nos totes les idees de nou i mirant-nos les coses des d’un altre angle de visió, capaç d’animar els apocats i de retornar l’esperança als decebuts.»
Unes setmanes més tard d’aquesta conversa —parlo de l’any 1977—, Batista i Roca publicava al diari Avui un article que porta per títol Tornar a començar. Sens dubte, una mena de compendi del seu pensament els darrers anys de la seva vida. El títol no pot ésser més significatiu: Tornar a començar. L’article s’inicia amb una frase d’allò més característica de l’estil de Batista i Roca, ja que els seus pensaments més originals, sovint portaven un contrapunt que subratllava amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-ho amb un guió quan escrivia. I, aquell dia, escrivia: «Ens varen robar la cartera. Ara diuen que ens la volen tornar —però buida.» Observis que després de «tornar», posa el guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par- lava, augmentar el to cantellut i càustic. Llavors, queien com un cop de massa expressions com: «però buida».
Crec que Batista i Roca és un dels homes més eminents que ha donat la nació catalana i el seu millor professor de civisme tal com recordava jo mateix en l’angoixosa hora del seu enterrament al Cementiri Nou de Barcelona. Encara ara us confesso que el trobo a faltar. La seva sola presència segur que hauria accelerat el preludi de la Independència de Catalunya. No anem més lluny, quan aquest estol de joves deixebles meus van per ciutats i viles del nostre país a propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?», però no perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat o amb un «no» poruc, sinó des de la creació de noves imatges motivadores que renovin les argumentacions dels nostres drets amb un vigor psíquic que sigui capaç de fondre els obstacles. 0 ja no és veritat allò que la fe fa moure muntanyes? Doncs bé: quan els meus deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen les trifulgues que han passat, sovint, allò que faig primer que res és preguntar-me a mi mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i Roca?»
Algú pot pensar si tan operants eren les maneres de fer i la forma de veure’ns a tots nosaltres, quan Batista i Roca retornà de l’exili, per què no va trobar molt més escalf i acollida a la Catalunya de I? nova restauració borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta anys i el país, per altra banda, vivia uns moments de considerable confusió política. Recordo que quan l’any 1976 jo recomanava a molts homes amb neguit polític que caldria donar suport a Batista i Roca per a formular el preludi de la Independència de Catalunya, la proposta no encaixava. Uns em deien que era massa de dretes, cosa que després no els ha fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les candidatures electorals del nacionalisme més dretà. Altres, que hom sospitava si s’afaitaven cada matí tot cantant «La Internacional», apuntaven que, Batista i Roca, era un exaltat extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat que l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme. Etc.
Tot plegat, ens retornaria a parlar de nou d’aquells que deliberadament confonen capacitat política amb embolicar la troca. Tanmateix, en el fonament de tot això hi trobem un mal pitjor. Parlem-ne: Encara que només fos per rentar-nos la cara amb un drap brut —i amb la plena benedicció de l’«imperio»—, en les darreres dècades s’imposà una versió falsa sobre la manera d’ésser els catalans, que tranquil·litzava el complex de culpabilitat de molts conservadors i, alhora, seduïa els progressistes perquè confiaven que ens faria superar el romanticisme. D’aquesta versió de conveniència, amb l’afany de fer-ne un elogi, Raimon Galí, n’ha donat una síntesi que resulta clarificador de transcriure: «Un dels mèrits d’en Vicens Vives i la seva escola és que va saber utilitzar correctament tot el que l’escola marxista té d’aprofitable. L’altre mèrit, el de la seva visió de la nostra extrapolació entre seny i rauxa, em sembla la sola explicació psicològica amb certa coherència sobre la nostra personalitat. Totes les altres són pura literatura de fum.» Així, ja sabríem a què atenir-nos. Les interpretacions de la gent catalana, com la de Batista i Roca, que no tenien res a veure amb el joc de disbarats del seny i la rauxa, eren «literatura de fum». I, el fum, no té cap consistència i l’esvaeix el vent. En resum, de no haver estat per mitja dotzena d’amics que hem maldat per mantenir-ne viva la figura, podríem pensar si Batista i Roca no havia existit mai o si era un bandoler del segle XVII, o si ara l’inventàvem, talment com qui crea un personatge de novel·la per passar l’estona. I, tot plegat, una altra interpretació del preludi de la Independència de Catalunya ens l’haurien escamotejat.
Carles Muñoz Espinalt, 1992
————————————
Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978)
Va tenir una intensa activitat en el camp de la recerca antropològica i folklòrica, però com a excursionista la seva aportació més important va ser la creació dels Minyons de Muntanya i la seva constant preocupació per la millora del jovent català.
A nivell polític, Batista va defensar fins al darrer moment el dret a l’autodeterminació del nostre poble. A conseqüència dels seus ideals, es va haver d’exiliar després de la Guerra Civil.
També cal remarcar que va ser el principal impulsor del periòdic Excursionisme i del moviment patriòtic Palestra.