Aqueixa setmana passada he estat quatre dies a L’Avelhanet (País d’Olmes, Occitània), prop de Foix, gaudint de la joia de viure que s’encomana d’aqueixa terra germana. Vaig tenir ocasió d’assistir a l’obra teatral Bleu Horizon de la Companyia La Cerise sur le noyau. Una recreació de l’ascens i declivi de la fàbrica textil de la família Dumont que al llarg de set generacions va bastir una gran empresa que va encimbellar la prosperitat local fins al punt d’atraure una munió d’immigrants castellans i andalusos a la immediata postguerra espanyola. Les històries personals dels quals, alguns presents a la sala, formen un trellat escènic que es va desfilant per les diverses estances de la fàbrica abans de ser remodelada com a centre cultural.
Mentre esperava l’inici de l’espectacle, a l’esplanada davant l’entrada de la factoria, vaig escoltar l’única conversa en occità que he pescat al vol, eren dos homes vells, (més que jo), un dels quals duia una boina amb la bandera occitana incrustada. No vaig saber què dir-lis per introduir-me a la seva conversa i em vaig limitar a sentir el so amorós de les seves paraules.
L’endemà, papallonejant pels carrers de Foix cercant llibres antics i d’ocasió vaig anar a raure a una llibreria carregada fins a dalt de tot dels prestatges atapeïts de volums i revistes d’antany (descobrint amb emoció exemplars primerencs de Charlie Hebdo de quan els propietaris de l’establiment eren joves). Vaig carregar tot el que vaig poder i un cop retornat a casa he anat asaborint les lectures adquirides, d’entre les quals vull retenir aqueix poema de Joan Maria Pieire (1954-1998), escriptor i poeta en llengua autòctona (pas dir-ne “patois”, com fan els qui la menystenen), aparegut a la revista OC, número 253, corresponent a la primavera del 1976:
Llibertat
Tu que siás aicí al còr d’aquesta vila
Tu que siás tot sol al mitan de les gents
Tu que n’as sadot de totas las cadenas
Tu qu’as decidat de viure un pauc ta vida
Es per tu que canti aquel cant
Per tu òme d’espèr que bastiràs deman
Tu que fas maganha sus ta tèrra estripada
Tu que t’an raubat tondarrièr tròç de vinha
Tu que t’an barrat perque te siàs dreiçat
Tu qu’as decidat de gardar lo Larzac
Es per tu que canti aquel cant
Per tu òme d’espèr que bastiràs deman
Tu que t’an panat lo drech de viure aici
Tu que siàs partit en panol de camisa
Tu qu’as entendut bramar un pòble en armas
Tu que siàs tornat per ajudar tos fraires
Es per tu que canti aquel cant
Per tu pòble que marchas al mitan del camin
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!