L’escriptor nord-català Joan Lluís Lluís ha publicat, al setmanari Presència del proppassat 29 de març, aqueix article alertant als catalans del sud de la frontera interestatal franco-espanyola dels efectes perniciosos de l’afrancesament. Jo em conto entre els francòfils autòctons que al llarg de generacions s’han sentit atrets per la vitalitat cultural que s’ha irradiat des de París a tota Europa. Rellegir Lluís i les seves recomanacions contribueix a separar l’integrisme d’estat jacobí enemic de la catalanitat de la seducció intel·lectual que alguns catalans encara patim.
“Amics francòfils, hauríeu de pensar més sovint que per cada francès que val la pena que admireu (ah, Baudelaire…) n’hi ha mil que us escopirien a la cara només pel fet de parlar la llengua que parleu. I deu mil més que, sense escopir, us farien un somriure condescendent i us dirien «és clar, i tant, podeu parlar el vostre dialecte a casa, però cada dia no, que perjudiqueu els vostres fills».
Penseu que exagero? Ara que per fi el TGV us permetrà anar a París prou de pressa, proveu-ho quan hi aneu, expliqueu, en el vostre francès més o menys precís, què és la vostra llengua i, sobretot, no us oblideu de dir que també es parla a França, «dans les Pyrénées-Orientales», i així sí que veureu el cas amable que us fan els ciutadans d’aquest país. No us oblideu de comptar les escopinades, per metafòriques que siguin, i ja us adonareu que com més insistireu en el fet que una petita part de Catalunya es troba a França, menys somrients seran els vostres interlocutors. Que sigueu prou maleducats per voler potinejar el mapa d’Espanya és greu però perdonable, perquè Espanya no provoca a priori gaire empatia, però insinueu que us sentiu solidaris d’allò que pugui passar «amb els catalans de França» i veureu ressorgir sota la màscara de cada francès el jacobí, el patriota, el resistent.
Per què parlo d’això ara? Per la rutina de l’amargor de veure com cada govern francès, amb una plàcida desimboltura, promet i enterra. François Hollande, al seu programa electoral, havia declarat (promesa número 56 de la seva llista oficial de promeses) que faria ratificar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. Acaben d’anunciar que hi renuncien, amb argúcies penoses de tan repetides sobre dificultats a trobar majories i problemes a l’hora de revisar la Constitució. És clar, Hollande, com abans Chirac i Sarkozy, diu que si no es pot ratificar la carta, en canvi es pot legislar per tal que allò previst per la carta sigui aplicat igualment. I com Mitterrand als anys vuitanta ha creat un comitè consultiu el qual, probablement, com als anys vuitanta, no serà mai consultat de debò. A més, paral·lelament, el Ministeri d’Educació treballa en una gran Llei d’Orientació i Refundació de l’Escola que, pel que fa a les llengües dites regionals és un retrocés d’almenys un quart de segle. El redactat gairebé final d’aquesta llei ja no organitza l’ensenyament d’aquestes llengües, només «l’afavoreix» i «l’encoratja», és a dir, que deixa que cada responsable acadèmic local faci el que vulgui, sense haver-se de sentir obligat a res. Un dels articles és fins i tot un viatge al segle XIX, amb la humiliació com a torna, ja que diu que «els professors poden recórrer a les llengües regionals cada vegada que pot ser útil per millorar l’ensenyament de la llengua francesa». El català per comparar-lo amb el francès i només si pot ser útil al francès.
I tot això ha estat aplaudit per una part de la premsa, per exemple la molt intransigent revista Marianne, que explica que aquestes llengües «són sovint dialectes locals unificats o recreats artificialment i que gairebé ja no parla ningú» i que l’únic interès dels que militen en favor seu és de poder treure’n un benefici personal gràcies als llocs de treball creats per l’Estat. Amics francòfils, i si aprofundíssiu en l’anglès? Si Charles Baudelaire us commou, Walt Whitman no us deixarà indiferents.”
Post Scriptum, 20 d’abril del 2013.
Marçal Girbau ha publicat l’article “L’inquietanta francofilia catalana“, al digital occità Lo Jornalet, el proppassat 18 d’aqueix mateix mes, que complementa les advertències expressades per Joan-Lluís Lluís:
“La dimenjada passada,
casualament al meteis moment qu’en Perpinhan organizavan la
Potonejada pel catalan, lo jornal catalan
La Vanguardia explicava que lo govèrn catalan aviá cambiat l’estrategia menada fins ara per çò qu’èra de França, de la Catalonha del nòrd, e de las relacions amb París. Segon las informacions del jornal catalan, la Generalitat voldriá melhorar las relacions dirèctas amb París, aquò es, l’Estat francés. L’idèa seriá de vendre l’imatge que ni Catalonha ni lo sieu projècte de “transicion nacionala” non metràn jamai en “jòc” França ni lo territòri francés. Que los governants franceses ajan clar que l’independéncia de Catalonha concernirà sonque lo Principat de Catalonha, sens cap de pretension irredemptista, “
ni cap al nòrd ni cap al sud”.L’objectiu de tot aquò seriá d’evitar las ostilitats francesas vers lo procès d’independéncia catalan. Per far aquò, e, donc, per “plaure” lo govèrn francés, la Generalitat auriá decidit, per exemple, de redusir la preséncia sudcatalana en Rosselhon, especialament la politica. Aital, donc, la delegacion de la Generalitat de Perpinhan patirà una reduccion budgetària importanta, mas çò qu’es mai preocupant es qu’a partir d’ara non serà pus una delegacion autonòma, mas dependrà de la delegacion de París, coma se foguèsse una subdelegacion de la delegacion francesa. E non acaba aquí. Tot aquò s’acompanharà d’una campanha
profrancesa en Catalonha, notadament al nivèl cultural. D’escambis francocatalans per tal que la cultura francesa intre tornarmai en Catalonha, coma dins lo sègle passat, qu’èra la cultura estrangièra de referéncia. Non cal dire que los grands greujats d’aquesta nòva estrategia seràn los paures rosselhoneses, que veiràn coma lo govèrn que tostemps los aviá sostengut ara benlèu los daissa un pauc de costat. E, solide, los occitans.
Lo problèma es qu’aquesta nòva politica catalana es la pròva de non aver comprés –o de non conéisser– l’istòria occitana e catalana dels darrièrs dètz sègles. Non vau intrar ara dins l’istòria occitana, car non auriam lo temps. Mas òc que vòli plan parlar de la catalana. En temps de Borrell II, lo comte s’avisèt ja que non podiá confiar pus amb l’ajuda del rei franc e a partir d’aquí comencèt l’independéncia de Catalonha. Al començament del sègle XIII, lo rei Pèire d’Aragon foguèt mòrt a Murèth e son filh, Jaume I, signèt lo famós Tractat de Corbeil ont renonciava completament als sieus domènis occitans e, en contrapartida, lo rei francés renonciava als supausats dreits que podiá aver en Catalonha. Mas los franceses non acompliguèron lo tractat e al cap de qualques annadas, ja amb lo rei Pere el Gran, volguèron repetir l’operacion de la crosada albigesa mas aqueste còp contra Catalonha. Òc: los franceses volguèron far una crosada contra Catalonha! E aquò non s’explica enlòc. Urosament non poguèron jamai conquistar ni un sol bocin de territòri catalan, ben que les intencions i èran.
Pasmens, al sègle XVII, los catalans tornèron balhar la confiança a l’Estat francés pendent lo celèbre conflicte dels Segadors. La màger part dels catalans non que lo President de la Generalitat de l’epoca, Pau Claris, proclamèt la Republica Catalana jos la proteccion del Rei de França. Aquò acabèt fòrça mal e la conseqüéncia ne foguèt lo conegut Tractat dels Pirenèus, que partejava Catalonha en dos tròces: un en Espanha, e l’autre per França. País amputat, otratjat e enganat. A prepaus, lo Tractat dels Pirenèus especificava que l’Estat francés s’engatjava a conservar e respectar las institucions catalanas pròprias –coma la Generalitat– e las siás leis. La realitat es qu’un an après la signatura, lo Rei de França ordenèt l’abolicion de las institucions e en 1700 s’enebiguèt l’usatge oficial del catalan. Òsca!
Mas me disi que los catalans devon aver una mena de tissa de demandar la proteccion de França cada 150-200 ans, car coma aital coma se passa dins lo film del Jorn de la marmòta, aquí l’istòria tanben se repetís ciclicament. Tot al començament del sègle XIX, Catalonha tornèt far partida de l’imperi francés pendent, mai o mens, dos ans (del 1812 al 1814). Èra l’epoca de Napoleon e Catalonha foguèt partejada en quatre departaments. A prepaus, la Val d’Aran foguèt annexionada al Departament de Garona Nauta: almens aqueste còp, los critèris riverencs anavan de la man dels critèris culturals e lingüistics. Ai un amic qu’un còp, pel mieu anniversari, m’ofriguèt una mapa de l’epòca ont se vei escrit en catalan e en francés de causas coma “Departament de les Boques de l’Ebre”, que soi segur qu’a mai d’un catalan francofil l’excitarà fins a l’artelh mai petit. En tot cas, a l’epoca que vos parli, las lengas oficialas en Catalonha èran lo catalan e lo francés e èra fòrça aisit de trobar de jornals completament bilingües –catalan-francés– per la carrièra. Lèu-lèu, ça que la, las pretensions francesas d’impausar los costums, la lenga e las leis napoleonicas se faguèron notar e los espanhòls venguèron nos liberar. A prepaus, la sola causa que coneisson d’aqueste curiós periòde istoric la màger part dels catalans –e, “encara”– es lo mite vergonhosament nacional del Timbaler del Bruc. Espanha es, coma França, una usina de fabricacion de mites unitaris. La diferéncia es que, coma o constatam, los mites espanhòls son fòrça mai glamoroses: un gojat que fasiá lo tustaire. Òsca, tanben!
E ara, 200 ans mai tard, i tornam. Fa ja qualques annadas l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall aguèt l’excellenta idèa d’apondre Catalonha dins la Francofonia. E lo govèrn actual vòl tanben, aparentament, tornar a l’estrategia pauclarisiana. Qu’espèra la Generalitat d’un govern francés qu’a un President que non a tengut sas promesas electoralas? Perqué lo govèrn catalan se vòl aprochar d’un estat amb un deficit public mai que perilhós e un President de la Republica qu’a perdut tot lo sosten ciutadan? Aquestes catalans… En espanhòl diriàn “saltar de la sartén y dar en las brasas”, o autrament dit en occitan “tant que viram fasèm de torns”. Lo problèma es que, mentre non se n’apercèben, ne patirem las consquéncias. Los Segadors de 1640 cantavan totes amassa una proclama que, passats gaireben 400 ans, me sembla mai que pertinenta per la nòstra epòca: “Visca la terra! Mori el mal govern!”