Avui ha mort l’eminent historiador Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 de setembre del 1952 – 29 de novembre del 2023). Els mitjans nostrats s’han fet immediatament ressò de la trista nova, i amics i coneguts lloen pòstumament la seva trajectòria. Un dels articles que més fa justícia al finat és aqueix d’Agustí Colomies ahir al Nacional.cat: “Joan B. Culla, l’historiador oxfordià“. Així doncs, m’afegeixo als reconeixements amb aqueixa reflexió sobre la relació amical que hi vaig mantenir durant més de trenta anys, molt esporàdica però sostinguda, com ara miraré d’exposar.
Em va localitzar seguint les indicacions de Ramon Marrugat, l’ànima de la desapareguda Llibreria de la Rambla de Tarragona, quan anava cercant revistes i propaganda antifranquista per anar bastint el centre de documentació política que, conjuntament amb Eugeni Giral, havien creat a la Universitat Autònoma. Li vaig fer a mans els fons que jo conservava d’aquells anys referits a les comarques tarragonines i a partir d’allavòrens, seguint aqueix fil ens vam anar relacionant. Posteriorment, va ser el seu interès per la contribució dels militants procedents de Catalunya Lliure i Terra Lliure incorporats a ERC l’estiu del 1991 allò que ens va reunir novament per una sèrie d’entrevistes que acabaren plasmades sucintament en el seu llibre sobre “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2012)”.
Però, sobretot, el nexe més intensament compartit fou el nostre comú sentiment de solidaritat amb el poble jueu i Israel. Especialment, a partir dels fets derivats de la manifestació multitudinària haguda a Barcelona el 10 de gener del 2009 amb el lema “Aturem la massacre de Gaza. Boicot a Israel” que encetava una nova dinàmica consistent en interioritzar al si de la societat catalana les línies de fractura, i de conflicte que existeixen en altres societats, com la francesa. Segons els organitzadors, la “majoria del poble català” fa causa comuna amb els convocants i aquests assenyalen una sèrie de personatges públics (Bassat, Villatoro, Rahola, Culla, Sellarès i jo) com a còmplices d’Israel, assenyalant-nos com a enemics a abatre. La Comunitat Palestina de Catalunya va editar un pamflet titulat “Aturem-ho”, del qual se’n van editar 30.000 exemplars, que incloia un article infame d’un tal Josep Maria Navarro que duia per títol, “La solidaritat amb Palestina assenyala també el filosionisme català”.
L’abast i les conseqüències d’aquest plantejament típicament antisemita han crecut sense aturador fins arribar a la greu situació que actualment es viu a Catalunya on campa impunement el suport al jihadisme pro-palestí amb la connivència institucional i mediàtica generalitzada. Catalunya és incapaç d’independentitzar-se però gosa menysprear Israel per defensar-se dels propòsits genocides dels diferents components del totalitarisme islàmic.
Arran d’aquells fets vaig escriure un llibret titulat “Anticatalanisme i antisionisme, avui” (Editorial Duxelm, 2010), que Joan B. Culla em va fer l’honor de prologar i que, avui, en reprodueixo els paràgrafs darrers:
“I bé, a pesar de tot això, segueix havent-hi nacionalistes catalans i independentistes per als quals l’existència -amb tots els seus defectes, amb tots els seus errors- d’un Estat nacional per al poble jueu és quelcom que mereix ser defensat; persones que rebutgen vincular la bandera de la llibertat de Catalunya amb l’antisionisme i l’antiisraelisme avui en voga; persones que no troben en el totalitarisme islamista, ja sigui global o local (des d’Al Qaeda fins a Hamàs o Hezbollah), cap model inspirador ni cap motiu de simpatia. Entre aquests, un dels més desacomplexats és Jaume Renyer i Alimbau.
Jurista i professor universitari, escriptor i activista, Jaume Renyer ha recollit en aquest volum un seguit de textos que giren al voltant del nacionalisme català i del nacionalisme jueu, de l’anticatalanisme i de l’antisionisme. Es dóna la circumstància que coincideixo amb el gros de les seves idees, que comparteixo bona part de les seves anàlisis. Però, encara que no fos així, celebraria la publicació del llibre i hauria estat disposat a prologar-lo, perquè tot allò que vagi en contra del “politically correct”, del pensament únic, em sembla saludable; i no hi ha cap tema de política internacional on aquest pensament únic resulti, entre nosaltres, més únic, més dogmàtic, asfixiant i embafador, que el conflicte israeliano-palestí. A Catalunya, qualsevol pot prendre la posició que vulgui davant l’antagonisme entre hutus i tutsis a la regió africana dels Grans Llacs, o sobre la lluita entre tàmils i cingalesos a Sri Lanka, o a propòsit de la confrontació que sostenen els rebels musulmans i les forces de Nova Delhi al Caixmir. En canvi, si no condemnes per principi Israel i no t’arrengleres amb aquells que volen destruir-lo -perquè això és el que volen Hamàs, Hezbollah i el règim iranià-, aleshores ets “còmplice de genocidi, de totures i de neteja ètnica”.
Resulta reconfortant que Jaume Renyer no s’hagii deixat impressionar ni atemorir per aquests improperis. No ho ha fet, i per això ens ofereix avui un llibre que, si a casa nostra pot semblar agosarat, fóra absolutament normal en països de més gruix democràtic, com ara la Gran Bretanya, França o Alemanya”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!