El proppassat 26 de març es va celebrar l’assemblea general anual d’Independentistes d’Esquerres que va aprovar aqueixa ponència política:
1. El règim del 1978 —gràcies al PSOE, sobretot— ha aconseguit absorbir les mobilitzacions del 15-M i Podemos, ha doblegat l’esquerra abertzale i ha desactivat, amb el pacte amb ERC via taula de diàleg, una part de l’independentisme català. L’integrisme espanyol transversal -—de VOX a Podemos, passant pel PP i el PSOE— tanca files en defensa de la monarquia, malgrat la corrupció manifesta dels Borbons, i en defensa dels interessos d’una oligarquia espanyola extractiva i parasitària.
2. La mentalitat hegemònica a Espanya excusa la corrupció dels partits, dóna suport a un model econòmic especulatiu i antisocial, alhora que accepta la restricció de les llibertats democràtiques i tolera que siguin conculcades pels tribunals. I tot perquè considera intocable «la sagrada unidad de España», encara que sigui a costa dels interessos de la població treballadora i les classes populars. El republicanisme espanyol ha estat anihilat i, en oposició al règim, només hi subsisteixen les alternatives lligades a realitats nacionals que s’autoafirmen contra l’espanyolitat, com Izquierda Castellana i grups nacionalistes asturs, aragonesos i andalusos.
3. Als Països Catalans, el sistema de dominació política, espoliació econòmica i substitució lingüística, malgrat tota l’evidència del desequilibri estructural de les balances fiscals i de la regressió de la llengua catalana, es manté perquè el PSOE és percebut com un mal menor respecte del bloc PP/VOX, quan és, en realitat, el principal garant del manteniment de l’ordre estatal que fa possible aquest sistema. Fins i tot partits independentistes, com ERC i Junts per Catalunya, tenen el PSOE com a soci en diverses institucions.
4. Els governs del Regne d’Espanya no negocien mai amb els exclosos del règim, ja que parteixen de la concepció de guerra permanent contra les víctimes de la seva opressió. El Regne d’Espanya és una autarquia retrògrada al si de la Unió Europea, que només s’adapta al sistema comunitari, com va fer al final de la dictadura franquista, quan ja no pot mantenir les formes més violentes de control social i de domini sobre les minories nacionals.
5. L’acció de denúncia a escala internacional que mena l’independentisme combatiu del Primer d’Octubre, amb el president Puigdemont al capdavant, és fonamental i ha d’anar acompanyada amb una acció interior, impulsada pel Consell per la República Catalana, en coordinació amb l’ANC i amb les organitzacions polítiques, sindicals, culturals i cíviques que fan prioritària la lluita de confrontació amb els estats opressors, per la independència de Catalunya, per l’alliberament nacional i social del conjunt dels Països Catalans.
6. La ficció de la taula de diàleg durarà més enllà dels dos anys inicialment previstos perquè ERC no té pla alternatiu a la seva satel·lització al voltant del PSOE. I Junts per Catalunya, mantenint-se al Govern fins al 2024, és incapaç de presentar-se com opció alternativa, com tampoc no ho farà la CUP, amb les contradiccions que arrossega. Tanmateix, socialment és possible, i a més és necessària, una nova acumulació de forces al marge de l’ordre autonòmic i del sistema de partits que l’integra. Aquesta nova empenta esdevé urgent per aturar les claudicacions autonomistes i fins i tot espanyolistes del Govern de la Generalitat de Catalunya: introducció de la llengua de Castella com a llengua vehicular a l’escola (en contra i en substitució de la nostra llengua pròpia catalana) i impulsió d’uns jocs olímpics espanyols i destructors del medi ambient al Pirineu.
7. La unitat independentista no vindrà d’un pacte entre els partits instal·lats en el reducte autonòmic sinó de la progressiva confluència al voltant d’una proposta creïble, viable i combativa, que reprengui la iniciativa en el conflicte amb els poders estatals. Cal refer una entesa entre emprenedors socioeconòmics que promoguin el benestar del poble, intel·lectuals amb autoritat moral i compromís de lluita, i associacions cíviques i polítiques que tinguin com a prioritàries la defensa de la llengua i la identitat nacional catalanes, i la lluita pel progrés social contra l’especulació i l’acumulació capitalista. Les estructures d’estat s’han de bastir a partir d’aquests fonaments i al marge de les autonomies, divisionàries territorialment i sucursalistes políticament i econòmica.
8. Independentistes d’Esquerres ha de treballar en aquesta línia, amb altres col·lectius afins, impulsant un bloc republicà d’alliberament nacional que capgiri la dinàmica claudicant, el sectarisme partidista i la desmobilització social. Cal que aquesta actuació sigui d’abast nacional, aprofitant l’impuls renovat de la Catalunya Nord, cada cop més empeltada a la resta del Principat, i les potencialitats emergents al País Valencià i les Illes.
Post Scriptum, 20 d’abril del 2022.
La declaració d’abril del Consell Nacional desenvolupa les línies marcades a la ponència política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una traducción al español:
31 de marzo de 2022
Independentistas de Izquierdas: ponencia política 2022.
El pasado 26 de marzo se celebró la asamblea general anual de Independentistas de Izquierdas que aprobó esta ponencia política:
1. El régimen de 1978 —gracias al PSOE, sobre todo— ha logrado absorber las movilizaciones del 15-M y Podemos, ha doblegado a la izquierda aberzale y ha desactivado, con el pacto con ERC vía mesa de diálogo, una parte del independentismo catalán. El integrismo español transversal -de VOX a Podemos, pasando por el PP y el PSOE- cierra filas en defensa de la monarquía, a pesar de la corrupción manifiesta de los Borbones, y en defensa de los intereses de una oligarquía española extractiva y parasitaria.
2. La mentalidad hegemónica en España excusa la corrupción de los partidos, apoya un modelo económico especulativo y antisocial, al tiempo que acepta la restricción de las libertades democráticas y tolera que sean conculcadas por los tribunales. Y todo porque considera intocable “la sagrada unidad de España”, aunque sea a expensas de los intereses de la población trabajadora y las clases populares. El republicanismo español ha sido aniquilado y, en oposición al régimen, sólo subsisten las alternativas ligadas a realidades nacionales que se autoafirman contra la españolidad, como Izquierda Castellana y grupos nacionalistas astures, aragoneses y andaluces.
3. En los Països Catalans, el sistema de dominación política, expoliación económica y sustitución lingüística, a pesar de toda la evidencia del desequilibrio estructural de las balanzas fiscales y de la regresión de la lengua catalana, se mantiene porque el PSOE es percibido como un mal menor respecto del bloque PP/VOX, cuando es, en realidad, el principal garante del mantenimiento del orden estatal que posibilita este sistema. Incluso partidos independentistas, como ERC y Junts per Catalunya, tienen al PSOE como socio en varias instituciones.
4. Los gobiernos del Reino de España nunca negocian con los excluidos del régimen, ya que parten de la concepción de guerra permanente contra las víctimas de su opresión. El Reino de España es una autarquía retrógrada en el seno de la Unión Europea, que sólo se adapta al sistema comunitario, como hizo al final de la dictadura franquista, cuando ya no puede mantener las formas más violentas de control social y dominio sobre las minorías nacionales.
5. La acción de denuncia a escala internacional que conduce al independentismo combativo del Primero de Octubre, con el president Puigdemont al frente, es fundamental y debe ir acompañada con una acción interior, impulsada por el Consell por la República Catalana, en coordinación con la ANC y con las organizaciones políticas, sindicales, culturales y cívicas que hacen prioritaria la lucha de confrontación con los estados opresores, por la independencia de Cataluña, por la liberación nacional y social del conjunto de los Països Catalans.
6. La ficción de la mesa de diálogo durará más allá de los dos años inicialmente previstos porque ERC no tiene plan alternativo a su satelización en torno al PSOE. Y Junts per Catalunya, manteniéndose en el Govern hasta el 2024, es incapaz de presentarse como opción alternativa, como tampoco lo hará la CUP, con las contradicciones que arrastra. Sin embargo, socialmente es posible, y además es necesaria, una nueva acumulación de fuerzas al margen del orden autonómico y del sistema de partidos que lo integra. Este nuevo empuje es urgente para detener las claudicaciones autonomistas e incluso españolistas del Gobierno de la Generalitat de Cataluña: introducción de la lengua de Castilla como lengua vehicular en la escuela (en contra y en sustitución de nuestra lengua propia catalana) e impulsión de unos juegos olímpicos españoles y destructores del medio ambiente en el Pirineo.
7. La unidad independentista no vendrá de un pacto entre los partidos instalados en el reducto autonómico sino de la progresiva confluencia en torno a una propuesta creíble, viable y combativa, que reanude la iniciativa en el conflicto con los poderes estatales. Es necesario rehacer un entendimiento entre emprendedores socioeconómicos que promuevan el bienestar del pueblo, intelectuales con autoridad moral y compromiso de lucha, y asociaciones cívicas y políticas que tengan como prioritarias la defensa de la lengua y la identidad nacional catalanas, y la lucha por el progreso social contra la especulación y la acumulación capitalista. Las estructuras de Estado deben construirse a partir de estos cimientos y al margen de las autonomías, divisionarias territorialmente y sucursalistas política y económicamente.
8. Independentistas de Izquierdas debe trabajar en esta línea, con otros colectivos afines, impulsando un bloque republicano de liberación nacional que dé la vuelta a la dinámica claudicante, el sectarismo partidista y la desmovilización social. Es necesario que esta actuación sea de alcance nacional, aprovechando el impulso renovado de la Cataluña Norte, cada vez más injertada en el resto del Principado, y las potencialidades emergentes en el País Valenciano y las Islas.