El filòsof Sèneca recomanava als seus seguidors que tinguessin present la pitjor de les possibilitats per així almenys encarar el mal amb una certa preparació. El pensador estoic es referia al destí ineluctable dels humans: la mort, per bé que la màxima també es podia aplicar a la pèrdua de qualsevol altra condició que jutgem valuosa (l’amor, la salut, la riquesa, la pau) i blindar-nos d’aquesta manera davant dels capricis de la fortuna que alteren la nostra serenitat.
Respecte al procés de secessió de Catalunya, fins i tot en èpoques de latència estival com la que travessem (la calma que precedeix la tempesta), de vegades també es fa inevitable, i tal vegada sigui recomanable, pensar el pitjor. I quin sembla l’horitzó més temut? Amb una majoria democràtica sobiranista cada cop més consolidada, amb uns partits unionistes i sucursalistes en caiguda lliure, amb unes elits intel·lectuals pro espanyoles amb arguments cada vegada més raquítics (i en ocasions demanant l’aixopluc desesperat de Madrid com han posat de manifest aquestes setmanes alguns articles de Francesc de Carreras, Joaquim Coll o Jordi Gracia), l’amenaça més inquietant és la repressió violenta de la voluntat d’emancipació catalana.
Analitzat amb una certa fredor, la intervenció de l’autogovern per la via dura és l’única alternativa que li resta a l’Estat per impedir la independència d’una de les seves parts. Ni tan sols la traïció d’alguns sectors de les elits polítiques catalanistes (sigui per iniciativa pròpia, sigui per compra, sigui per pressió de les estructures econòmiques i mediàtiques hereves del franquisme que han mantingut la seva hegemonia a base de rendir vassallatge al poder espanyol) aconseguiria a curt o a llarg termini frenar un anhel col·lectiu desbocat. L’atzagaiada tal vegada hagi de transitar per una fase intermèdia, una intervenció light per la via pressupostària amb el pretext de l’incompliment del dèficit, però el contrast entre el règim d’imposició i la voluntat popular serà tan insostenible que Espanya tindrà la temptació d’etzibar el puny de ferro amb l’esperança que la por, la imminència del carnatge atàvic i llargament repetit en el curs de la història, dissolgui l’ímpetu de les classes mitjanes catalanes. I la comunitat internacional? I l’espai de pau i de seguretat que la UE ha construït àrduament durant més de mig segle? Pensar el pitjor significa que Espanya ho pot engegar tot en orris si s’hi juga allò que ells consideren la seva supervivència nacional. A més, perquè els lents engranatges internacionals (almenys els europeus) comencessin a mobilitzar-se ja hauria calgut que es perpetrés alguna ensulsiada. Més enllà de les amonestacions d’algun primer ministre com David Cameron les reaccions foranes contra la barbàrie no es començarien a desplegar fins que la riuada no s’hagi endut algú per davant.
Perquè, i aquí està la clau de volta del pessimisme sobre l’actitud espanyola, no només es tracta de Catalunya. El mateix Aznar, que ara conspira contra el seu successor per assumir el paper de redemptor, ja ho va vaticinar clarament uns dies abans que el Parlament català, en el llunyà 2005, aprovés una proposta de reforma de l’Estatut. Amb aquell gest, deia l’expresident del govern espanyol, es consumava la “balcanització” d’Espanya. El fantasma de Iugoslàvia plana sobre la península ibèrica perquè amb la separació d’una de les seves parts més pròsperes el saqueig exercit pel centre només continuarà sobre els altres territoris rendibles: l’Euskal Herria que veuria trontollar el concert econòmic (en aquests moments únic mitigador de les ínfules sobiranistes basques) i les restes dels Països Catalans (País Valencià i les Illes) que romandrien al regne espanyol encara més escanyats financerament i humiliats en la llengua i en els seus fets diferencials. Ben mirat, el pensament negatiu respecte Catalunya seria susceptible de moderar-se si acceptem que, en una Espanya que camina de dret cap a la fragmentació, el Principat faci el paper d’Eslovènia: un tall de bisturí ràpid i efectiu, amb un conflicte de deu dies i una porció minsa de baixes. El drama se cenyirà amb més intensitat en aquella part de la resta d’Espanya sobre la qual la Castella impotent, pobra, corrupta i aïllada sacsegi amb tota la seva ràbia i la seva proverbial mesquinesa. Quina serà, en definitiva, la Bòsnia del conflicte espanyol? Quina àrea de majories nacionals difuses patirà més? Navarra? El País Valencià?
Però retornant als presagis més funestos dedicats a l’ambició independentista del Principat, potser conscients que amb la fuga d’aquest territori tot cau com un castell de cartes ni que el suport a l’unionisme no arribi ni al trenta per cent, ni que un bloqueig indefinit no faci res més que incrementar la majoria sobiranista, el govern espanyol opti per posar tota la carn a la graella i els poders europeus, bo i entenent que la descomposició de la península ibèrica remataria el precari ordre continental que tot just està recuperant el pols després de la crisi de l’euro, miri cap a una altra banda mentre la força bruta desfila per la Diagonal de Barcelona amb no gaires diferències a com en els tancs es van passejar pel centre del Caire fa tan sols unes setmanes.
Reflexions lúgubres per als dies solars, tan sols desitjo que no només sigui un ciutadà que seguint el consell de Sèneca pensi el pitjor en el lleure de l’estiu sinó que el govern de la Generalitat i els seus aliats en el procés cap a la llibertat ja estiguin pensant com reaccionar davant de l’escenari més advers
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo la percepció més negativa que l’Estat utilitzarà la repressió militar -perquè té exèrcit, les lleis li permeten fer-lo servir i històricament així ha sigut-, i estic convençut que al Món i a la U.E.en especial, s’imposarà mirar cap a un altre costat -a banda de condemnes hipòcrites i propostes de sancions que no s’aprovaran- perquè saben que sense Catalunya l’Estat espanyol s’enfonsaria i amb ell, l’economia de la Unió. Tanmateix, aquesta posició comunitària podria convertir-se en el seu suïcidi, perquè contravindria els seus principis fundacionals.
Però allò que em preocupa més no és aquesta terrible certesa, sinó com des del Govern fins a la massa civil, passant pels partits més decididament independentistes, no es planteja la creació d’un ens -una mena d’Estat Major- que coordini les forces del nostre país -Mossos, Policies Locals, Guàrdies Forestals, Bombers, sanitaris…- amb una força de voluntaris civils que els puguin donar suport i plantar cara a l’invasor, davant d’aquesta més que probable eventualitat. Potser s’hi està treballant secretament, però sóc pessimista.
Estem sols i ningú no ens ajudarà -si no és que ens aniran a la contra. El pitjor que ens pot passar és la desorganització en aquest aspecte, perquè assegura la desbandada, la repressió i un gran nombre de víctimes. L’enemic ho sap i ja fa temps que té planificades i assajades les estratègies -són llur feina i raó de ser.
Estem instal·lats en una visió “happy flower” d’un procés d’independència:
tot serà en pau i harmonia i potser sí que ho serà, però seria l’excepció.
Tal com dieu, pensem sempre en la pitjor de les circumstàncies i estiguem preparats.
Som sobirans i n’hem d’estar conveçuts. Allò que més compta no és el procés fins a la formalització de la ruptura, sinó els moments immediats i successius fins que l’Estat català es consolidi. La resta vindrà d’afegitó.