Avui Hèctor López Bofill publica
un article amb aqueix títol al diari El Punt que resumeix perfectament l’atzucac polític que viu Catalunya amb l’autoengany del pacte fiscal que promou CIU.
L’escrit d’Hèctor López Bofill apareix oportuament ja que al dia abans el mateix Mariano Rajoy havia reiterat que
de pacte fiscal res de res. I també l’endemà que el portaveu del Govern de la Generalitat anunciés una sèrie de mesures en defensa de l’autogovernen que no són tals, ja que consisteixen en presentar recursos al Tribunal Constitucional i sol·licitar informes a l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre les duplicitats interadministratives amb l’Estat. Cap decisió política realment eficaç d’afirmació nacional catalana que es correspongui amb els propòsits verbalitzats
al darrer congrés de CDC, per exemple.
La possible intervenció de la Generalitat, com ja apunten els mitjans de la “brunete mediàtica” madrilenya, és un objectiu estratègic del nacionalisme espanyol que veu com el seu
esdevé un estat fallit i vol morir matant Catalunya. Davant aqueix amenaça la classe dirigent subalterna manté la seva inèrcia gestionant una autonomia cada dia més minsa mentre les condicions de vida social i econòmica es degraden. Artur Mas i CIU no són els únics responsables d’aqueixa no-estratègia, també ERC i la resta de forces parlamentàries que amb un grau o altre d’implicació participen d’aqueix darrer parany del
tardo-autonomisme. Als independentistes de Solidaritat pertoca bastir una alternativa global a partir dels posicionaments sectorials que estem mantenint
en defensa de la llengua o
contra els peatges, per exemple, tot
fent camí cap a la ruptura amb l’ordre estatal espanyol i autonòmic.