Cercant documentació per a un projecte de llibre sobre Estat Català he trobat en un opuscle de Robert Surroca que un nucli d’afins a aqueix partit animat per Antoni Ribera i Jordà (Barcelona, 15 de gener del 1920-Sant Feliu de Codines, 23 de setembre del 2001) publicà -des de Barcelona estant- a les darreries de la dècada dels quaranta una revista aparentment feta a Itàlia que duia per títol, “Occident” orientada a la divulgació de fets i idees en pro d’una renovada catalanitat.
Al número 4, corresponent al gener del 1950, hi he trobat una referència a un d’aquells patriotes que resistia en el silenci de la dictadura que m’ha emocionat. L’editor dedica aqueix escrit a un dels seus col·laboradors traspassat prematurament als vint-i-cinc anys d’edat, el 20 d’agost del 1948, un poeta de nom Jordi Serra i Serra:
“Aquest 20 d’agost passat ha fet un any que moria pobrament, en un llit anònim d’hospital, el nostre inoblidable amic i poeta Enric Serra i Serra. Va morir als vint-i-cinc anys, en plena florida generosa d’entusiasmes, d’ideals, de prometences. La malaltia traïdora que l’anà rosegant lentament ens va prendre ensems un amic, un col·laborador i una de les veus més pures que havien sorgit en aquests tèrbols darrers anys.
Tota la seva vida fou marcada per l’estigma del dolor, però ell no va defallir mai. Ans, ànima escollida, s’abrandà sempre en l’entusiasme per totes les causes nobles, àdhuc per les que semblaven més perdudes. Col·laborà, amb la seva fe i la seva vehemència, a diverses publicacions catalanes, entre les quals cal esmentar “Lletres”, de Mèxic, i “Antologia”, de Barcelona. Escriví, fins quasi bé la darrera hora de la seva vida, sentint com se li escampava pels pulmons l’enemic invisible que finalment el vencé, poemes que eren cants ardents a la vida i a l’esperança.
Avui volem honorar la seva memòria publicant dos poemes seus, on trasllueix tota la flama del seu esperit. I serveixin aquests mots emocionats de darrer comiat a qui mai no es va queixar ni mai res no va demanar per a ell, perquè tot ho volia per a Catalunya, la núvia estimada del seu cor.”
Res no se’n sap avui d’aqueix jove poeta i patriota mort en la foscor dels anys més durs de la dictadura franquista, un dels homes del silenci que ara, quan sembla que la Catalunya lliure que somiaven pot ser una realitat, mereixen el nostre record i homenatge, avui quan fa seixanta-set anys que Enric Serra va morir.
Del seu tremp en són testimoni aqueixos dos poemes que van publicar a títol pòstum els seus companys de la revista “Occident”:
SI TORNÉSSIU DEMÀ….. (A tots els fills de Catalunya a l’exili)
I que lluny són les naus
que portaven la glòria !…
Com s’ha anat apagant
dins el clos, tota veu…..
Sota un cel fos en fum
de dolor
van morint allà lluny,
prop del cor, tots els fills
de la Pàtria.
Si tornéssiu demà,
pels sembrats una flor
roja i groga seria
tot un cant.
Pels camins ara morts
tornaria el teu pas,
rediviva la flama,
nau que esperen els ports,
cos i alè de la Pàtria.
L’altre poema fou premiat amb el primer Accèssit a l’Englantina d’Or, als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Londres el setembre del 1947 i duu per títol….
SOTA L’OMBRA MORTA
Sota l’ombra morta dels dies que foren
la Pàtria fa via cap a un nou turment.
Cada nit més fosca l’estelada negra
dels dolors que planen com mortal mantell.
Ni la primavera floreix ja a la branca,
ni la mare canta, ni somriu el vent:
tot sanglota i plora la trista complanta
i la mar bramula un udol planyent.
Torneu dolces hores a la Terra nostra,
torneu amb la glòria dels dies passats.
Cada mort s’aixequi contra l’hora innoble.
Cada pit entoni l’himne del combat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui m’he llevat amb la poesia “sota l’ombre morta” al cap i ho he teclejat. A gogle i he trobat l’article ,vaig neixer el 1953 i de perita en Joan Serra , germá de l’autor un día m’el va deixar llegir i no l’oblidare mal .