Els resultats electorals haguts a la jornada d’ahir a Anglaterra i Escòcia tenen punts en comú amb els que s’han donat fa poc a França i a Israel: a tots aqueixos països les candidatures d’esquerres han estat derrotades de forma contundent. Per què ?
Més que no pas una dretanització de les respectives poblacions el que pot estar passant a tot Occident és un retorn al realisme conseqüència de la fi de les il·lusions polítiques abstractes, (el solcialisme en totes les seves variants, des del comunisme a la socialdemocràcia). Aqueix fenomen és perceptible en la pèrdua de confiança en el tipus de dirigent elitista que ara és vist com a demagog i en l’exigència de seguretat, honestedat, competència i eficàcia als que han de ser els representants electes.
Aqueix capgirament crític envers les èlits polítiques, intel·lectuals i mediàtiques és transversal a societats tan diferents com l’anglesa, la francesa o la israeliana i reflecteix la distancia creixent entre, d’una banda, la majoria de ciutadans que senten els efectes angoixants de viure en un món incert i cerquen la preservació de la que ha estat la seva forma de vida i treball i, d’altra banda, les minories privilegiades d’adeptes a la religió del canvi i el progrés permanent que gaudeixen dels resultats de la liberalització econòmica.
Mentre els primers, siguin israelians, escocesos o francesos opten pel replegament en la defensa de la pròpia identitat nacional, els segons abracen el cosmopolitisme i el culte a la diversitat (prescindint del fet que aqueixa es doni en condicions de desigualtat entre pobles), adoptant una actitud refractària envers la seva comunitat d’origen. Mentre els uns aposten per reforçar o crear el seu propi estat, els altres prediquen les avantatges de les hipermetropolis i els estats postnacionals.
L’esvaiment de les utopies progressistes siguin lligades a la liberalització global o a l’internacionalisme socialista ha comportat el descrèdit de les formacions que això predicaven davant l’emergència dels conflictes ètnics, religiosos i el xoc de civilitzacions.
La banalització dels sentiments d’inseguretat davant la crisi econòmica, el gihadisme, la immigració massiva per part del progressisme abstracte que ha optat per ignorar aqueixa realitat social i ha desqualificat com a reaccionàries aqueixes opinions ha fet que l’electorat es giri envers partits proteccionistes com la UMP francesa, els conservadors anglesos o el Likud israelià. El cas francés és analitzat pel politòleg Pierre-André Taguieff en un llibre de recent aparició, “Du diable en politique. Réflexions sur l’antilepénisme ordinaire”, CNRS Éditions, París, 2014.
La victoria de Cameron a Anglaterra pivota sobre la promesa de convocar un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit dins la UE com a expressió del sobiranisme anglès, mentre que el triomf de l’SNP gira sobre la proposta independentista i el manteniment d’Escòcia a la UE. El laborisme ha pagat la vaguetat del seu programa i l’esquerra radical ha quedat esborrada com ho prova el fracàs del diputat sortint George Galloway, conegut antisionista i antioccidental, defensor d’Al Assad i la causa palestina.
Els canvis en el comportament electoral que trasbalsen Europa Occidental poden arribar també a Catalunya, on el progressisme abstracte és hegemònic fins i tot dins del moviment independentista on predominen l’aversió al nacionalisme identitari i als valors que el singularitzen, com es pot comprovar en la banalització de la defensa de la llengua catalana. La desfeta de l’esquerra francesa i el laborisme britànic no és el preludi de l’ascens dels partits anticapitalistes en aqueixos països, l’estratègia del SNP tampoc va en aqueixa línea, al sobiranisme català li convindria prendre nota del pragmatisme i el patriotisme unitari que caracteritza el nacionalisme escocès.
Post Scriptum, 24 de juny del 2016.
The Times of Israel resumeix en aqueixa informació sobre els resultats del referèndum fet ahir al Regne Unit sobre la seva continuïtat a la UE qui en són els guanyadors i qui els perdedors del Brexit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot això estaria molt bé si no fos que parteix d’una premissa falsa. El Labour no s’ha enfonsat: ha passat del 29,0% al 30,4%; al seu torn, els conservadors han passat del 36,1% al 36,9%. És a dir, ela laboristes encara han avançat més que els conservadors.
Cal tenir present que el sistema electoral britànic és excepcionalment no proporciobal, com s’han afanyat a remarcar els liberaldemòcrates i els nacionalistes de l’UKIP.