Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

10 de juliol de 2008
3 comentaris

Els límits del sobiranisme pràctic

Avui s’ha conegut l’estimació del dèficit fiscal de Catalunya realitzada per una comissió d’experts designats pel govern català. Els efectes de la dependència estatal i econòmica espanyola sobre el nostre poble són evidents però no hi ha resposta social i política nacional catalana.

 

Fa pocs dies dinava amb Heribert Barrera per comentar el resultat del congrés d’Esquerra i escoltava atentament les reflexions de l’antic secretari general que van més enllà de les qüestions conjunturals. Una de les que més em fa pensar és aquella opinió seva segons la qual amb el sobiranisme pràctic, argumentant la conveniència material de la independència, no n’hi ha prou per convèncer la majoria de la població de la necessitat de tenir un estat propi.

El motor d’un procés d’alliberament nacional és el patriotisme, la voluntat de ser poble, els sentiments i la mentalitat que ens singularitzen. Això és això, aquí i a la Xina que deia un conegut nostre. Que amb els sentiments no n’hi ha prou, que cal un projecte polític és igualment cert. El problema és com fer pedagogia d’aquests valors, trobar dirigents amb autoritat moral i ascendent social més enllà dels cercles dels aparells dels partits.

No vàrem concretar durant la conversa cap solució màgica, només constatàvem com l’independentisme si es banalitza, si esdevé un referent més de l’ordre establert, es desactiva a sí mateix. Per altra banda, conèixer les dimensions de l’espoli, que també afecta els ciutadans de Catalunya que van expressar l’orgull de ser espanyols pels carrers fa una setmana, no convertirà en sobiranistes de la nit al dia als qui s’identifiquen amb els valors de l’espanyolitat.</p

Post Scriptum, 25 de gener del 2020.

L'article d'Andreu Barnils, avui a Vilaweb, “Independentisme pràctic”, encaixa amb aqueix apunt de fa dotze anys.

  1. Hola Jaume,
    crec que una possible sortida al espanyolisme galopant es fer palès a la població civil del maltracte que es rep de forma subtil i dissimulada.
    Hem de ser molt més alarmistes i potser deixar la pedagogia per a gent que ja n’estigui predisposada a rebre-la. La gran massa es mou per impulsos i hem de saber crear-los i sobretot mantenir-los.
    Salut

  2. La gran majoria dels votants catalanistes, que encara són el bloc hegemònic entre l’electorat català, se sentirien profundament il·lusionats de veure com els diferents partits que els representen són capaços de posar-se d’acord per fer valer la veu del poble de Catalunya. Creant aquestes complicitats necessàries, un sí rotund sobiranista seria inevitable. Pensem, en aquest sentit, amb les dades que posen de manifest estudis com el de la Uoc, segons el qual els partidaris de la independència ja superen els ciutadans que en són contraris.
    A més a més, amb una estratègia així canviaríem la dinàmica reactiva en què s’ha instal·lat el catalanisme: en comptes de ser nosaltres que hem de respondre a les agressions espanyolistes (com ara manifiestos), haurien de ser els espanyols que haurien de donar una resposta que no tenen per evitar l’exercici democràtic del dret de decidir.

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!