Poques veus en el concert internacional han recordat avui aqueix esdeveniment que havia de ser històric i que va comportar l’atorgament del premi Nobel de la Pau als dos protagonistes dels a
cords d’Oslo, Rabin i Arafat. El 4 de maig del 1994 es signava l’acord sobre Gaza i Jericó que completava la declaració de principis subscrita el 13 de setembre del 1993.
En aqueixos divuit anys Israel ha emergit com a potència econòmica malgrat no haver-hi pau, mentre que els palestins no han aconseguit consolidar un projecte nacional, ni internament ni reconegut internacionalment. La majoria social i política de la població israeliana està predisposada a arribar a la fi negociada del conflicte amb els palestins a través d ela fórmula de dos estat per a dos pobles. Per contra, la majoria social i política palestina insisteix a destruir l’Estat hebreu.
Sense reconeixement mutu no hi ha possibilitats reals d’acords de pau i aqueix requisit els palestins -i el món àrab en general- no l’han assumit ni arran de l’acord de l’ONU del 1947, ni encara en l’actualitat. Les revoltes als països àrabs veïns no ajuden a resoldre el conflicte, ja que malgrat el seu caràcter antidictatorial són lluny de promoure règims laics i democràtics aptes pel diàleg de pau. La impossibilitat per fer eleccions lliures als territoris controlats teòricament per l’Autoritat Nacional Palestina n’és una mostra.
Finalment, tampoc contribueix gens a la pau a l’Orient Mitjà en general el renaixement de la judeofòbia a Europa, (manifestament perceptible a França per exemple), ni el retorn de les ideològies totalitàries pròpies dels anys trenta del segle passat, com expressa el poema-manifest de Günter Grass. Significativament un sociòleg norueg, de nom John Galtung, (conegut internacionalment per les seves teòries sobre la resolució de conflictes i la promoció de la pau) des d’Oslo mateix relacionava el Mossad amb la matança perpetrada fa un any per Anders Breivik. Un aparentment venerable professor universitari dóna corda a le steories de la conspiració que culpabilitzen als jueus no solsament d’aqueix cas sinó de la crisi capitalista i la precària pau mundial. Aqueixes insidies sortides de la boca d’un reconegut “pacifista” són les que alimenten l’imaginari dels gihadisme islàmic -palestí en particular- i perpetuen tot agreujant-lo el conflicte àrabo-israelià.
L’única vegada que he sentit parlar en directe a John Galtung fou al seminari organitzat a Barcelona pel Centre UNESCO de Catalunya l’any 1998 amb el lema “L’aplicació del dret a l’autodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes“. La seva fou una de les exposicions més ben raonades i vaig quedar impressionat pel seu rigor intel·lectual, però uns dies després vaig llegir una ressenya periodística on la professional que l’havia entrevistat deixava constància del tracte depòtic del personatge. Aqueixa informació em va sobtar perquè contradeia l’imatge que m’havia format de John Galtung i vaig oblidar el detall fins que ara les seves desconcertants declaracions m’han fet repensar fins a quin punt poden ser contradictòries les conductes personals i els discursos intel·lectuals.
Post Scriptum, 9 de maig del 2012.
Des de les pàgines del diari israelià Haaretz ahir la periodista Julia Chaitin adreçava una carta oberta a John Galtung on incideix en la contradicció del seu discurs pacifista i la validació del pamflet antijueu dels Protocols dels savis de Sion.
Post Scriptum, 14 de març del 2013.
Aqueix apunt publicat ahir al bloc de Lior Haiat, portantveu de l’ambaixada d’Israel a l’Estat espanyol, “El último obstáculo para la paz entre israelíes y palestinos”, assenyala el punt clau del per què fracassen reiteradament les negociacions de pau:
“¿Cuál es verdaderamente el principal obstáculo para la paz entre Israel y los palestinos? Esta pregunta surge una y otra vez en la reflexión que hace la prensa israelí en torno al debate político y, también aparece en los distintos foros en los que yo participo desde que llegué a España hace ya más de tres años.
Estas semanas he dado varias conferencias en Universidades. Mi presentación trata, entre otras cosas, la posibilidad de paz entre Israel y los palestinos. Estas conferencias están basadas en las últimas rondas de negociaciones que Israel mantuvo con los palestinos, en especial en las cumbres de Camp David del año 2000 (Plan Barack) y en las negociaciones secretas bajo en Proceso de Annapolis de 2007-2008.
En ambos casos, a pesar de que la propuesta israelí fue considerada como generosa por muchos, tanto dentro como fuera de Israel, los palestinos se negaron a firmar los Acuerdos de Paz y, mientras que en Camp David escaparon físicamente de las negociaciones, en el Proceso de Annapolis simplemente no contestaron a la propuesta israelí.
A aquellos que automáticamente responden que esa propuesta no era lo suficientemente generosa para los palestinos, les invito a leer las entrevistas que concedieron los líderes palestinos en los años posteriores para que entiendan que incluso ellos mismos notaron el avance en las negociaciones.
Esas ofertas incluían la creación de un Estado palestino con fronteras basadas en las líneas de 1967 (con intercambio de territorio), Jerusalén como capital compartida (incluso con soberanía en partes de la Ciudad Vieja) y el retorno de un número simbólico de refugiados palestinos al Estado de Israel.
Israel pidió como contrapartida, además de las evidentes garantías de seguridad, que ese acuerdo pusiera fin al conflicto y que terminasen las demandas.
A partir del 2009 los palestinos se han negado a volver a la mesa de negociaciones. Ni siquiera un congelamiento en la construcción de los asentamientos por parte del Gobierno israelí o la presión internacional (muy débil, por cierto) les ha convencido para retomar el camino de las negociaciones.
Desde mi punto de vista, la respuesta al por qué los palestinos mantienen esta postura se basa en las posibilidades de éxito de dichas negociaciones. Y no es debido al miedo al fracaso, sino justamente a todo lo contrario. Estoy convencido de que los palestinos tienen miedo de que si la próxima ronda de negociaciones tiene éxito, se hallarán una vez más frente al dilema de firmar un acuerdo de paz con Israel que termine el conflicto o mantener “la causa palestina” vigente para un sinfín de futuras demandas.
¿Cuál es la causa palestina sino el conflicto con Israel? Si el líder palestino tiene que elegir entre el Estado palestino y la causa palestina, ¿cuál será su decisión? Hasta hoy la respuesta ha sido muy clara: la causa y el conflicto por encima de la creación del Estado.
Y en la base de esta negativa está el no aceptar la solución de los dos estados para los dos pueblos: un Estado palestino y el Estado de Israel que sea el Hogar Nacional del Pueblo Judío. Porque, mientras los líderes palestinos repiten que apoyan la solución de “los dos estados” (The Two States Solution), nunca se refieren a la segunda parte de la premisa, que es “para los dos pueblos”. Lo cual significa, un futuro estado palestino sólo para los palestinos y otro estado cuya esencia sería negociable.
Éste no es el espíritu de la Resolución 181 adoptada por la Asamblea General de la ONU en 1947. La citada resolución habla de la partición de la Tierra de Israel entre un estado árabe y un estado judío. Por eso, hasta que los palestinos no acepten esta histórica resolución, la paz no será posible.
Espero que los periodistas que entrevisten a los distintos portavoces palestinos, desde los diplomáticos hasta el mismo Abu Mazen, les pregunten de manera muy clara si aceptan “la solución de los dos estados para los dos pueblos”, es decir, si aceptan la paz o por el contario prefieren la guerra y el conflicto.”
Post Scriptum, 19 de juny del 2018.
El professor Efraim Karsh va publicar una valoració documentada titulada “The Oslo Disaster“, a Mideast Security and policy Studies nº 123, editat pel Begin-Sadat Center for Strategic Studies, el 4 de setembre del 2016.
Post Scriptum, 21 de juliol del 2018.
Marissa Newman publica avui a The Times of Israel, edició francesa, una ressenya sobre el llibre de memòries que acaba d’enllestir qui fou primer minstre d’Israel entre 2006 i 2009 (en presó per corrupció) encapçalada per aqueixa frase: “Quand la paix était à portée de main, j’ai été politiquement assassiné”.
Post Scriptum, 28 d’agost del 2018.
Gershon Hacohen publica avui mateix als Persepectives Paper número 933 del Begin Sadat Center aqueix report explicatiu del pacte entre Hamàs i Israel que suposarà la correcció de l’error estratègic dels Acords d’Oslo: “The Israel-Hamas Deal: Escape from Oslo”.
Post Scriptum, 19 de setembre del 2021.
El bloc Terre des Juifs va traduir ahir al francès aqueix article de CAROLINE B. GLICK, “Pourquoi Oslo est toujours d’actualité“, que explica el per què el retorn a la dinàmica dels Acords d’Oslo per part del govern Bennett/Lapid és un error estratègic.
Post Scriptum, 18 de febrer del 2022.
L’INSS d’Israel ha publicat dos reports sobre la solució a dos estats, al 4 de maig de l’any passat, Udi Dekel Lia Moran-Gilad analitzaven “The Annapolis Process: A Missed Opportunity for a Two-State Solution?, i a un estat, al desembre passat Pnina Sharvit Baruch va assenyalar aqueixes possibilitats, “Resolving the Israeli–Palestinian Conflict: The Viability of One-State Models“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!