Pel que fa a la pugna per l’hegemonia política a Catalunya aqueixes eleccions només són indicatives de les tendències en curs: declivi dels partits d’ordre espanyols (PP, PSC i C’s) i consolidació de la majoria sobiranista entre CIU i ERC tot compartint la mateixa estratègia pel que fa al dret a decidir. Aqueixos dos partits (més ICV) integren un comú denominador favorable a la consulta del 9-N i a la internacionalització del cas català a Europa, però amb absència d’estratègia pel cas que l’Estat espanyol no permeti la convocatòri al poble de Catalunya per decidir el seu futur. La no participació de la CUP i de Solidaritat no permet visualitzar el pes de l’independentisme rupturista.
Pel que fa als partits espanyols, PP i PSOE competeixen -malgrat ells- en corresponsabilitat per la crisi institucional i econòmica que viu el Reino de España, sense perspectives de sortida de l’atzucac al què ha conduït “el desarrolismo” centrat en la megalopòlis madrilenya i el saqueig de la base productiva localitzada a l’eix mediterrani. Els polítics espanyols no tenen credibilitat a escala continental, ni capacitat, per establir complicitats per esclafar les aspiracions nacionals catalanes. Només poden intentar contenir-les com un assumpte intern, però al qual les institucions europees demanen que s’hi doni una solució democràtica i no estrictament repressiva.
La UE, dissortadament, no està al seu millor moment, només cal fixar-se en el perfil baix dels candidats que líderen les coalicions a escala continental. Els veritables dirigents són al front dels governs del principals estats (Cameron, Valls, Renzi, Merkel) i els seus interessos divergents fan inoperativa la política exterior comuna com ho demostra la passivitat davant la crisi ucraïnesa i l’actutud a adoptar front a l’expansionisme rus. El Premi Nobel de la Pau atorgat a la UE l’any 2012 té, de moment, més aviat efectes retroactius que no pas potencialitats de futur i això que la banalització del nazisme i l’ascens de moviments populistes de caràcter totalitari és perceptible arreu d’Europa
Ni tan sols hi ha consens entre els estats per reformar el vigent Tractat de Lisboa per tal d’aprofundir en la cohesió institucional i socioeconòmica de les institucions europees. En aqueix punt la intervenció anunciada de Manuel Valls serà seguida amb atenció a escala continental ja que és lúnic líder d’esquerres amb capacitat per actuar de revulsiu davant l’hegemonia alemanya i la pauta d’estabilitat pressupostària que imposa al conjunt europeu. També, evidentment, les seves paraules -o els seus silencis- seran rellevants envers el conflicte Catalunya/España.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!