Jaume Renyer

El 1 d’abril del 1939 fou el final oficial de la guerra desfermada pel cop d’estat perpetrat el 18 de juliol del 1936 però “l’holocaust espanyol” (com el defineix l’historiador Paul Preston) s’allargà fins ben entrats els anys quaranta, i els efectes del trauma col·lectiu arriben fins als nostres dies.

Setenta-cinc després, esperit de “victòria” és ben present i perceptible en les actituds dels hereus biològics i ideològics dels vencedors, això és, el recurs a la força és la última raó que garanteix la unitat de l’Estat. Les paraules del sinistre cardenal Rouco Varela ahir mateix al funeral d’Adolfo Suárez preguntant de forma cínica per què no ha de ser possible la “concòrdia” avui dia són una forma invertida d’alertar que el qüestionament de l’ordre establert (la “patria común y indivisible de todos los españoles”) suposa provocar la violència.

Aqueix capteniment és el nucli del franquisme, la variant espanyola dels règims dictatorials sorgits arreu d’Europa seguint l’estela de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, però és un pensament compartit per l’elit republicana espanyola que el combatia: només cal rellegir l’obra de Julián Zugazagoitia “Guerra y vicisitudes de los españoles” per comprovar-ho.

Les forces polítiques i socials que donen suport al procés independentista català han de tenir present la història per tal de no repetir-la, ans el contrari del que fan els defensors de l’integrisme espanyol que confien en poder retornar al franquisme. Els nous “catalans de Burgos” encaren la situació política de Catalunya com l’inici de la fi del supremacisme -real o imaginari- de la seva posició social o ideològica, negant-se a debatre i compartir un projecte de país en el que se senten aliens. Ho confien tot a la intervenció dels poders institucionals i fàctics espanyols i estan disposats a convertir el conflicte Catalunya-España en un conflicte social intern català.

Tot i que l’imaginari de la guerra civil és present, sobretot entre els continuadors del franquisme,  no és previsible un conflicte armat en els termes en els que la guerra del 1936-1939 es va produir, ni tampoc ho és una deriva a la “iugoslava” de l’integrisme espanyol. Però la perspectiva d’eventuals situacions de violència en el procés independentista català obliguen a la prevenció a les institucions catalanes per tal mantenir tothora entrelligades la llibertat i la catalanitat.

Post Scriptum, 1 d’abril del 2019.

Hi ha dugues reflexions al darrer assaig d’Hèctor López Bofill, “Sobre la República catalana” (Llibres del Segle, 2019) que em semblen especialment escaients a la commemoració nefasta d’avui: la idea les mancances democràtiques que van envoltar el naixement del règim constitucional el 1978 no s’han subsanat amb el pas del temps i l’aprofundiment de les llibertats, ans al contrari la violència originària de la qual aqueix sistema és continuació -el franquisme- projecta els seus efectes en l’aplicació actual de les normes constitucionals. I, la segona, que “en realitat, l’estabilitat del marc constitucional no depèn del progressiu reconeixement de drets i la major participació política, sinó de l’obediència a l’ordre que inspira el record del crim originari” (pàgina 201).

Post Scriptum, 1 d’abril del 2020.

Aprofitant la crisi del coronavirus, el govern del PSOE/Podemos ha reintroduït l’exèrcit a la vida pública amb un llenguatge bèl·lic unionista directament adreçat contra l’independnetisme català. La dreta espanyola està preparant el descavalcament de Pedro Sánchez per substituir-lo per un govern neofranquista.

Post Scriptum, 1 d’abril del 2022.

El cicle històric que comença amb l’alçament militar del 18 de juliol del 1936 té com a objectiu fonamental la liquidació de l’incipient poder polític català i l’eradicació de la identitat que li serveix de substrat per imposar, mitjançant una violència extrema, la variant de l’estat-nació espanyol més integrista. Els pobles tenen ànima, com afirma Rovira i Virgili, i en ella queden reflectits els efectes traumàtics que els afecten. Les guerres, els llargs períodes de dominació i els exilis en distorsionen la mentalitat col·lectiva, el sistema de valors i l’autopercepció mateixa de la comunitat nacional. Hi ha pobles, com el jueu, que han desenvolupat mecanismes per assimilar i superar aquests traumes. En el cas català, a banda dels estudis de Carles Muñoz Espinalt i algunes reflexions en les obres de Xavier Rubert de Ventós sobre psicoanàlisi i política catalana, ens manca autoconeixement sobre els efectes posttraumàtics herència dels diversos episodis de violència que han marcat la nostra evolució nacional. La fugida del país de l’elit política i cultural republicana escapça el nucli dirigent del qual ha emanat un catalanisme laic, cívic, socialitzant i integrador que no tornarà a ser socialment hegemònic en el que resta del segle ni en el XXI. La guerra del 1936-39 i el franquisme marquen un abans i un després en les formes d’expressió política, en la moral i en la psicologia col·lectiva del poble català. L’adhesió al nou règim, per interès o per por es fonamentà en un ample substrat social (conservador, catòlic i burgès) que arran de la persecució a la rereguarda republicana s’hi sent protegit i deixa un terreny abonat per a les expressions d’autoodi, de renúncia a la catalanitat i de submissió lingüística al castellà.

A partir de la Constitució del 1978, i dels estatuts d’autonomia que se’n deriven, la reestructuració del règim sorgit del 18 de juliol del 1936 consisteix en assegurar el manteniment de la unitat de l’estat (mercat, defensa, judicatura…) amb espais de poder clau a mans de la corona i l’exèrcit al marge del control parlamentari, fent accessible als partits que han contribuït com a actors secundaris a «la transició», com PNB i CIU, l’autogovern als respectius territoris autònoms. Un cop tancat l’episodi del 23-F acatant les condicions imposades per l’exèrcit (vet al desenvolupament constitucional de «les nacionalitats» esmentades a l’article 2 de la CE, vet també a la desaparició de les províncies al si dels territoris autònoms, vet a la unitat de la llengua catalana), el PSOE accedeix al govern estatal l’any 1982 per modernitzar-ne les condicions de dominació política i espoliació econòmica fixant així el límit màxim fins a on pot arribar la diversificació i alternança política sense posar en qüestió l’essència integral del sistema.

El PSOE esdevindrà el principal garant de l’ordre establert ja que hi aporta el més ample suport social interclassista i una implantació substancial als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia. Al nostre país, absorbeix el PSPV (no pas el PS Mallorca i Menorca) i pacta la integració del PSC, esdevenint el partit més representatiu del progressisme abstracte, pro-espanyol i refractari a la catalanitat, assumint la gestió d’aquesta ideologia hegemònica satel·litzant el PSUC (al qual passaran Solé Tura i els seus acòlits) i el PCE al País Valencià. La contribució de l’esquerra reformista a la reforma constitucional espanyola serà fonamental per a legitimar la monarquia i la negació dels Països Catalans com a projecte polític serà justificada per l’oportunitat de bastir una Espanya, «nació de nacions».