Jaume Renyer

El que és absurd és que siguem nosaltres mateixos els que fem polítiques que puguin despertar a una part molt significativa de la nostra societat, el temor que, associat a la independència, s’està preparant una bateria de mesures socials que amenacen directament el seu estil de vida, la seva qualitat de vida, el seu nivell de vida assolit, sigui quin sigui.”

L’única sortida a l’atzucac provocat per l’estratègia de “diàleg” del govern espanyol i l’actitud dels anticapitalistes nostrats és una declaració unilateral del Parlament de Catalunya amb tota la legitimitat democràtica que atorga el mandat derivat de les eleccions del 27-S. Si el referèndum pretès pel govern de la Generalitat el govern espanyol l’impedeix es donarà la causa habilitant per a l’exercici del dret d’autodeterminació en absència d’altres vies democràtiques.

Post Scriptum, 1 de novembre del 2021.

Lúcida reflexió d’Ot bou, avui a Vilaweb: “L’autenticitat i el càlcul“, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs:

“Si el procés, encara que fos sense voler, havia fet emergir el cor del conflicte, d’ençà del 2017 s’ha desplegat una operació per a reconstruir el vell miratge i refer-ne la credibilitat, i s’ha hagut de fer amb molta més força, molta més destrucció psicològica pel camí, i acceptant una degradació molt més ràpida. Restaurar la mentida volia dir combatre la veritat, i això només s’aconsegueix si fas que calgui com més va més virulència, més duresa, més radicalitat per a dir les coses pel seu nom, fins que impliqui un trasbals emocional. Per això l’etiqueta d’hiperventilat s’ha estès tant una altra vegada i l’han emprada aquells qui abans n’eren acusats.

Avui la posició política que té més sentit a Catalunya és aferrar-se a la veritat i dir-la cruament. És una ximpleria creure que la gent no sap que l’enganyes, que no et detecta el cinisme ni t’endevina les vergonyes. Ho veuen perfectament, però no tenen prou ganes, o prou temps, o prou recursos, o no creuen que s’hi juguin tant, per a gastar energia destriant la guilladura si no ho fa ningú més. Si no saps què fer, dir la veritat, encara que sigui amb insolència, és l’única manera de preservar un horitzó plausible sense cinisme. Dir-te la veritat serveix per estar segur que si trobes finalment el camí, no l’hauràs edificat sobre mentides i trampes que s’han enquistat. Per això cal criticar encara que sembli contraproduent estratègicament. Com menys cru ets més terreny guanya l’excusa. Com més indulgent, més força té l’empatia per a disculpar els vells errors. I si disculpes els errors abans de dir-los en veu alta, demà no sabràs no repetir-los, ni trobar-hi cap solució.

El parany final contra l’autenticitat és creure que la manera d’acostar-te als altres, de guanyar-te’ls, és assemblant-t’hi. Assemblant-t’hi només et desfigures, t’aigualeixes. Potser crees una connexió que es manté un temps, però és fictícia, no compacta, i no perdura: quan la marea baixi l’altre tornarà sempre on era, perquè creurà que no et coneix, que en tot allò que li vas dir hi havia un càlcul. I que, per tant, no pot confiar en tu. L’autenticitat és l’única recepta per a persuadir; sempre és més fàcil confiar en algú que es defensa a si mateix que no pas en algú que és capaç de renunciar a tot allò que li importa perquè hi confiïs. Ja ho deia Dumbledore.”