Joaquim Auladell i Freixinet (Barcelona, 1950), a més d’un patriota de la primera hora (i de primera fila) – de nom de guerra “el sinistre”- és un bon coneixedor de la història del nostre poble.
En un opuscle sintetitza la controvèrsia entre Enric Prat de la Riba i Joan Maragall arran de la Setmana Tràgica i especialment de la dissort de Ferrer i Guàrdia a qui el primer detestava. El llibre de Josep Benet i Morell “Maragall davant la Setmana Tràgica”, (Edicions 62, 1963) documenta rigorosament aqueix episodi. Emparat darrere “Tres o quatre. Obrador TNP”, Quim Auladell hi diu la seva aquest diàleg teatralitzat que reprodueixo a continuació:
“Situació: La nit del 16 o 17 d’octubre de 1909 don Joan (Maragall) compareix al despatx de don Enric (Prat de la Riba) per enraonar-hi. Hi ha hagut discrepàncies entre ells dos i les vol arranjar. A l’obra se suposa que no s’han vist des del començament de l’estiu. Tots dos no estan segurs de la seva posició (Qui mana dels dos ?, qui domina la conversa, el poeta o el polític?). Aquesta conversa no és històrica, la van tenir ànimes, ombres, esperits, espectres.
Tractaments: Tractaments formals, artificials, entre dos coneguts que són tímids i que respecten el tractament formal de l’altre perquè respecti el seu: estan molt tensos.
Acte Únic: (Don Enric és al seu despatx de “La Veu” o al de la futura Mancomunitat (com a la foto oficial del Seny Ordenador) amb dues piles de paper (els despatxats i els per despatxar), treballa i el públic ho veu. El paper que examina està il·luminat, l’escenari poc. L’expressió facial, reconcentrada. Tres copets a la porta. Don Joan treu el cap i entra. Don Enric aixeca el cap i el mira, reconcentrat. Reconeix Don Joan. No s’aixeca).
D.Enric: Precisament tenia ganes de parlar amb vós, però tinc tanta feina….
D.Joan: Jo també tenia ganes de parlar amb vós. Ahir van matar en Ferrer i Guàrdia!.
D.Enric: Aquell facinerós ?. El van ajusticiar. Quan vau veure que a “La Veu” no publicava els vostres articles sobre l’affaire Ferrer i Guàrdia, plens de bons sentiments però absolutament inadequats, políticament incorrectes, em vaig pensar que ja ho enteníeu.
D.Joan: La mort de Ferrer i Guàrdia no ha estat bé.
D.Enric: Animar la revolta, desencadenar la fúria incendiària de la xurma és un acte criminal, d’un criminal que ja el ceneixíem bé, és l’inspirador de l’atemptat, l’intent de regicidi…
D.Joan: Però si ell es va allunyar de Barcelona quan es van produir els fets … vandàlics…
D.Enric: Una persona pot fer un crim o uns quants, però amb les idees, amb la paraula, en pot provocar molts més.
D.Joan: L’embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc….
D.Enric: De manera que esteu contra la guerra del Marroc !.
D.Joan: Hi ha el record de la guerra de Cuba. Ens la fan present els mutilats que capten pel carrer, els pares de família, els treballadors no volen….
D.Enric: Les fàbriques, sabeu quines comandes de pantalons i de jaquetes militars tenen ? I de tendes de campanya, eh ? Aquesta guerra és una benedicció de Déu per als fabricants !.
D.Joan: Però moriran molts dels nostres…
D.Enric: Perquè els moros del Rif són fanàtics i salvatges, els hem de donar una lliçó, els hem de civilitzar !.
D.Joan: Jo no estic d’acord a matar ningú per les idees tant si són sobre la guerra com sobre la religió, i jo sóc cristià, em penso que ho sóc i vull ser-ho.
D.Enric: No sigueu beneit, amic meu: la religió, la cultura, l’art, el civisme, són columnes de la nostra societat, i la vostra poesia també. Està bé cantar l’amor, l’heroisme, les muntanyes, les cançons i totes aquestes coses, però a fi de bé, per civilitzar les multituds, per domesticar-les, no per embogir-les i fer-los concebre falses il·lusions. Mireu, el que heu de fer són coses com el vostre “Elogi el Poble”, glossant el magnífic moviment de Solidaritat Catalana de 1906…
D.Joan: Solidaritat que heu trencat !.
D.Enric: No voldreu que siguem solidaris dels que cremen esglèsies !. Som gent d’ordre.
D.Joan: Era una vaga general contra la guerra del Marroc…
D.Enric: Ordre !. Si en lloc de començar a cremar esglèsies haguessin anat a ocupar bancs i fàbriques i proclamat la República, hauríem tingut un infern com la Comuna de París…
D.Joan: El poble té bon cor, però ha de tenir bons pastors…
D.Enric: I no poetes que es pensen que són profetes ! Quan els reservistes van haver de ser embarcats a la força, quan aquestes bèsties desfermades cremaven esglèsies, quan va esclatar la terrible setmana, on éreu ? Estiuejant a Caldetes fent poesies al mar i al cel. Afortunadament hi ha persones amb seny que m’ajuden a civilitzar Catalunya, com el jove Ors.
D.Joan: Aquell poca-solta ?
D.Enric: Doncs ell em va ajudar a fer el meu llibre “La nacionalitat catalana”. Entre nosaltres, us diré que el capítol de l’imperialisme me’l va inspirar ell.
D.Joan: El trobo confús i pedant…
D.Enric: Alló sí que és clar i aclaridor. Ell va redactar les meves idees…
D.Joan: !!!!
D.Enric (somiador): Sí. L’Ors em va explicar la meva visió, la qual jo ja havia intuït: hi ha Impèria i Empòria, Impèria deté el domini imperial i Empòria porta la prosperitat administrativa, i si s’avenen, si avancen juntes, poden fer grans coses…
D.Joan (nerviós): Doncs jo penso en Astèria, l’ordre del món i dels astres, l’estelada…
D.Enric (amb to mofeta): Sí, Astèria, la pàtria celestial, no em sigueu histèric, astènic o neurastènic.
D.Joan (furiós): Doncs escolteu el que us dirè: per la mort d’en Ferrer i Guàrdia…
D.Enric (sarcàstic): I uns quants dels seus sequaços..
D.Joan (abrandat): …..de treballadors barcelonins, i dels que han mort i els que moriran a Ultramar… Heu deixat Catalunya dividida entre la por dels uns i la ràbia dels altres, i l’exèrcit colonial, reial o impèric es girarà contra la metròpoli i Catalunya, tant si és metròpoli com colònia, acabarà en mans de l’exèrcit colonial, i finrà. Heu deixat escapar l’ocasió de fer una reconciliació entre tots els catalans….
D.Enric: Don Joan, no sigueu criatura. Però si voleu fer de profeta més que de poeta, jo ja us he escoltat i vós ja m’heu sentit. Bona nit.
D.Joan: Bona nit (cop de porta).”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!