Malgrat tot, l’oratòria és una art que es pot conrear i un poble que ha donat grans oradors com Claris, Pi i Margall, Cambó o Companys, també és previsible que en el futur torni a excel·lir en aquest àmbit. A pesar de no tenir el seu moment més feliç, el millor d’aquell trident poc esmolat va ser Joan Herrera, qui va superar de llarg el to gris de Jordi Turull, un home que tampoc no sembla haver nascut per parlar en públic. I això que és el portaveu de CDC al Parlament!
Perquè en un discurs polític és tan important què es diu que com es diu. D’acord que no tothom serveix per ser orador, i que la tribuna del Congrés fa cert vertigen, però amb voluntat pot aconseguir-se. Demòstenes mateix era tartamut, però ha passat a la història com l’orador més eloqüent de l’antiga Grècia. Sortosament, el dimarts negre va ser salvat pel sempre brillant verb d’Alfred Bosch, que va pal·liar el mal efecte dels “tres demòcrates”.
Tanmateix, el que ha de preocupar-nos més és una altra mancança: entre les nostres febleses nacionals està, indubtablement, la de no saber conèixer prou l’adversari. Malgrat segles i segles de sotmetiment al poder espanyol, molts catalans (començant per la nostra classe política) no acaben de copsar com rutlla llur pensament. L’estrateg xinès Sunzi ja deia que entendre l’enemic era fonamental si es volia arribar a derrotar-lo. Per això Espanya sempre ens ha acabat guanyant la partida.
A Madrid, aquest desconeixement es va tornar a escenificar amb l’absurda encaixada que la diputada Rovira va fer a Mariano Rajoy i a Soraya Sáenz de Santamaría. Allò no va ser educació, va ser una xarlotada mediàtica. Qui es pot rebaixar a retre homenatge a qui et nega el pa i la sal? A qui està posant els catalans en una situació límit? A aquell que està disposat a ser el carceller de la voluntat de tot un poble? Com es pot fer la gara-gara al president espanyol que té sobre la taula un pla per reduir Catalunya manu militari? El que va passar aquest dimarts és tan demencial com si un presoner sentenciat hagués anat a saludar per desig propi al comandant del camp de concentració.
Avui mateix hi ha periodistes, politòlegs i polítics catalans estranyant-se que el PP i la majoria de la premsa espanyola hagin girat full al plet sobiranista, talment com si el debat sobre la cessió de les competències referendàries no hagués existit. A què és degut això? Si algú s’ha pres la molèstia de resseguir els diaris i els programes de la caverna del dia posterior, veurà que l’efecte causat pel trio desafinat no ha causat cap incomoditat a l’estat. Al contrari, s’han descollonat tant que alguns ja han deixat de prendre’ns seriosament.
A la metròpoli, de Marta Rovira s’ha arribat a dir que va fer un discurs que semblava extret del Barrio Sésamo, que podia passar per una monja de Sonrisas y lágrimas, o que era la prova vivent del fracàs de la immersió lingüística a l’escola. Van valorar la pretesa educació de la part catalana com una feblesa. I si com a demòcrates ens creiem en el poder de la paraula, atès que aquesta és la nostra única arma, hauríem de tenir-la ben ensinistrada. Possiblement, en una democràcia de llarga tradició com pugui ser la britànica, la francesa o l’americana, cap dels tres representants parlamentaris haguessin arribat a ser portaveus de res.
Però encara m’inquieta més la poca autocrítica que han fet els líders del país. Tant Mas com Junqueras han avalat l’actuació del tercet i la premsa sobiranista els ha aclamat. Vull pensar que és més una tàctica per tancar files davant l’evidència que no pas el seu pensament real. De fet, sembla que en acabar la sessió diversos diputats convergents es van queixar a Francesc Homs del baix nivell exhibit per la delegació, i el portaveu de la Generalitat va haver d’assentir.
Que ningú no em mal interpreti. Faig plenament costat als nostres diputats, per això em dol tant haver de donar la raó –i només en aquest aspecte- als enemics de Catalunya. Sabíem que a Madrid ens havien muntat un auto de fe constitucional, que sortiríem derrotats però no vençuts. El més greu és que a més d’això hem perdut credibilitat i els hem fet riure a plaer.
Francesc Macià, quan va ser diputat a Madrid, no va destacar gaire per la seva oratòria, però sí per llur fermesa. Els polítics i la premsa anticatalana s’hi van acarnissar. Va ser odiat, menyspreat, vexat i fins i tot acusat de foll. Però amb la seva dignitat mai no va transmetre la sensació d’hilaritat ni de ridícul. Farien bé d’aprendre de l’Avi totes les nostres senyories.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!