Jaume Renyer

L’article d’Alfons López Tena ahir a l’Avui, “Dependència és corrupció”, és una anàlisi encertada sobre les causes de la corrupció en una nació sotmesa com la catalana:

“A principis dels anys noranta tota una sèrie d’empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d’elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l’espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Els juristes locals vam establir una relació estreta amb els directius i juristes suecs, i un rere l’altre, tard o d’hora, contava amb astorament i indignació la mateixa història: un cop s’havien complert tots els requisits necessaris, i s’estava en condicions d’obtenir els incomptables permisos, llicències i autoritzacions administratives, sempre apareixia algú de l’Ajuntament que demanava una aportació a una o una altra finalitat pública, amb l’argument de la conveniència per a una empresa de fora de contribuir a les càrregues ciutadanes. La finalitat, llavors, era sempre lloable: comprar un solar i cedir-lo com a pati d’escola, donar diners a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, aportar fons per restaurar la façana de la Seu, etc.; i en cap cas ningú, llavors, els va demanar diners per al PSC ni per a si mateix.

Els suecs, però, rebien la invitació com el que era, una extorsió que se’ls imposava, perquè no era prou complir les normes sinó que també calia complir el caprici del governant, que en els casos que vaig conèixer no era corrupte, però que col·locava Barcelona en la llista de ciutats on no regeix l’imperi de la llei sinó la llei de qui impera. Deia Friedman que a l’hora d’invertir la distinció és entre els llocs on la pregunta és “què diu la llei?”, i aquells on cal preguntar “amb qui s’ha de parlar?”. Els primers suren, creixen i progressen; els segons decauen, s’enfonsen i es col·lapsen.

Només amb uns polítics i funcionaris de molt alt nivell i unànimement honestos és sostenible un sistema on l’arbitrarietat (també anomenada discrecionalitat) no degenera en la pura i simple corrupció i saqueig dels pressupostos públics, en el robatori sistemàtic dels diners dels ciutadans. Els signes de la metàstasi han estat i són a la vista, i s’han estès fins posar en risc la mateixa viabilitat. Dependència és corrupció de la societat catalana: cada cop són més els permisos, llicències, autoritzacions i gestions que calen per tirar endavant qualsevol projecte, que sempre es justifiquen en grans paraules i en ideologies afavoridores de tot el que és “públic” i contràries a tot el que és “privat”, però que són en realitat una mera coartada per robar: cada pas administratiu és una ocasió per fer-ho, com més passos administratius més ocasions.

Cada cop apareixen més persones amb capacitat de decisió sense cap mena de trajectòria prèvia que avali llur capacitat i competència, i que sovint no tenen res més a exhibir que un cognom o un parentesc. De mica en mica són apartats els experts sense cognom i predominen els experts amb cognom, estrany fenomen de transmissió genètica de coneixements que només s’esdevé als països i ciutats corruptes. De cop, ser nebot de Narcís Serra és rellevant per dirigir un museu, ser nebot nét del fundador de l’Orfeó Català és rellevant per dirigir una sala de concerts, o ho és ser filla d’un empresari i mecenes, i ser cunyada del príncep d’Astúries habilita per dur la projecció internacional de l’Ajuntament de Barcelona. Pot ser que en algun cas els experts amb cognom efectivament ho siguin, però tants? Només ells? El que és segur és que tenen cognom, que no han hagut de demostrar res per ocupar el càrrec, i que no s’hauran d’esforçar gens per mantenir-lo; el que és segur és que als que no en tenen, de cognom, els és més difícil arribar-hi i mantenir-s’hi, perquè ningú no els ajudarà i molts els destrossaran. Pateixen la competència deslleial de la casta provinciana i espanyolitzada que mana i monopolitza els càrrecs.

És inevitable aquesta creixent degeneració en una societat sense projecte col·lectiu, sota un Estat que li va a la contra, que no se’n surt en cap de les comeses que ha intentat en els darrers lustres, i és sistemàticament saquejada i insultada pels espanyols. L’impuls de fa trenta anys, construir la democràcia i l’autogovern, fer una societat moderna i meritocràtica on tothom tingui igualtat d’oportunitats, s’ha dissolt en una grisor d’incompetents i inútils que només volen durar, en una casta caduca i provinciana sense ambició ni tremp que ha abonat el camp per fer surar els mediocres i els mesells, més duradors com més llepin i s’ajupin, i com més parents col·locats tinguin.

Un sistema opac i clientelar només el poden fer funcionar els fundadors, els que al seu temps van ser capaços d’arriscar-se i trencar, els primers governants en democràcia que s’oposaren a la dictadura. La transmissió posterior del poder, no tenint els estris, les oportunitats i l’ambició que donen comptar amb un Estat propi, ens ha dut on som, al marasme de la incompetència on totes les corrupcions floreixen. Flors del fangar, profit dels mercenaris de la dependència. Vam tenir uns presidents que es creien que ho eren de la nació, i uns alcaldes que es creien que ho eren d’una ciutat de nivell global. La realitat tard o d’hora s’imposa, i Catalunya i Barcelona acaben tenint els governants que corresponen al que realment són: una comunitat autònoma espanyola, com Múrcia, i una capital de província, com Albacete. És el pas de Pujol i Maragall a Montilla i Hereu, que és on ara som i d’on no sortirem sense una nova ambició, un nou impuls col·lectiu que ens tregui del fangar on ens han dut el fracàs de l’autonomisme i la impossibilitat del federalisme.

Assolir un Estat propi, la independència, és l’únic projecte a l’abast dels catalans que només depèn de les nostres pròpies forces, il·lusions i capacitats; continuar xipollejant en el marasme del fracàs autonòmic ens afonarà més al toll mefític dels inútils enriquits a costa dels ciutadans, els que es construeixen cases inassolibles amb sous públics, reben bitllets de loteria premiats i frueixen de milions d’euros de deutes bancaris perdonats. No els importa res més, a aquesta gentola, excepte col·locar cònjuges, amants i parents. Mentrestant, els millors fugen: de les institucions, de la política, de Catalunya. No tenim més opció: o independència o decadència.”

Post Scriptum, 31 d’octubre del 2009.

Reprenent la seva habitual dialèctica, precisa i contundent, clarifica els termes del debat mediàtic sobre la corrupció i el situa sobre l’eix Catalunya-Espanya, dependència i botiflerisme. El  cas Pretòria, com l’afer Millet, són els símptomes d’un problema estructural: Catalunya no ha aprofitat els trenta anys d’autonomia (per molt baixa qualitat que tingui) per dotar-se d’un model propi d’administració, prestigiant la funció pública, dotant-la dels millors professionals, en definitiva, actuant des del Govern de la Generalitat amb sentit d’Estat (no a l’espanyola, sinó pensant en l’Estat català que cal fer emergir). S’han afeblit els controls interns al si de les mateixes administracions públiques catalanes: la local i la de la Generalitat. Hores d’ara, primen els assessors externs, les formes de gestió desconcentrades, els càrrecs de confiança, els polítics que fan d’executius, mentre que s’ha arraconat cap a posicions residuals a secretaris i interventors (parlo, en concret, dels ajuntaments).

Aquest és un dels dèficits del pujolisme, que no creia en l’administració -percebuda com una càrrega aliena- que el tripartit no ha tingut cap propòsit de subsanar (excepció feta del “Llibre Blanc de la funció pública catalana”, de l’any 2005, redactat quan era conseller de Governació Joan Carretero). Cap mesura de reforma estructural en aquest àmbit ha estat engegada ni per Joan Puigcercós, ni encara menys per Jordi Ausàs, en els anys del segon tripartit (eufemísticament batejat com a Entesa Nacional de Progrés, un terme que ningú ja no empra, per vergonya suposo).

No estic proposant la burocratització de la vida política, ans al contrari, propugno que hi hagi un projecte polític de futur nacional per Catalunya. Que tingui, això sí, una Administració eficient i preventiva del mal ús que es pot fer del poder del qual és dipositària. França té, avui processat, Villepin (antic Primer ministre) i Chirac (anterior President de la República), ambdós acusat de corrupció. Una situació similar és impensable a l’Estat espanyol, i dissortadament, també a Catalunya.

La cultura democràtica de la França republicana, la seva poderosa administració i el prestigi del seu poder judicial no tenen parangó entre nosaltres. No poso la República del nord com a model, només com a exemple. Podria citar també l’Estat d’Israel, on ha va estar obligat a dimitir l’anterior cap d’Estat, Moshe Katsav (per assetjament sexual) i on hi ha un procediment judicial obert contra Ehud Olmert, anterior Primer ministre. Als Països Catalans no hi haurà regeneració sense la democràcia i catalanitat  com a eixos centrals de la vida política.

Post Scriptum, 30 d’agost del 2021.

Rellegint aqueix apunt em venen al magí algunes reflexions complementàries. La primera, López Tena després d’escriure articles com aqueix, al cap dels anys, ha retornat a l’ordre espanyol en el qual es va criar, com altres n’hi ha que -transitant fugaçment per l’independentisme- han retrocedit als plantejaments previs que havien temporalment aparcat creient que l’onada del procés independentista era irreversible. La segona, efectivament, la corrupció al Regne d’Espanya és estructural, com van encertar a argumentar els professor Pérez Francesch i Del Clot Trias, en un assaig titulat “Cleptocràcia o democràcia: cap a on va Espanya ?“. La tercera, la decadència de Barcelona induïda des delpoder espanyol i actualment activada per Ada Colau i tot el progressisme abstracte i banal (incloso ER i la CUP) és el resusltat d’una tendència endògena analitzada de manera punyent per Joan Ramon Resina ahir en un article a Vilaweb: “Potser sí que Barcelona era el Titànic? Fa molt que els catalans s’han resignat a desaparèixer com a personalitat històrica”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!