“Democràcia o cleptocràcia: cap a on va Espanya”, Joan Lluís Pérez Francesch i Damià del Clot Trias, Editorial Comanegra, Barcelona, 2016.
Aqueix assaig sobre la corrupció “a la española manera” és obra de dos juristes que presenten una síntesi panoràmica de l’estat de la qüestió des de Catalunya estant. El llibre no ha tingut el ressò que caldria esperar atesa la punyent actualitat de la matèria tractada sovint mediàticament i políticament només de manera superficial. Només he trobat una ressenya periodística signada per Ramon Moreno al digital Directe.cat, el 17 de juliol de l’any passat.
L’arrel de la corrupció rau en la mentalitat col·lectiva afaiçonada al llarg de segles d’hegemonia d’un sistema de dominació política de matriu castellana que ha cristal·litzat en un estat unitari bastit tardanament al segle XIX i que arriba al segle XXI marcat a sang i foc pel franquisme. L’actual megalòpolis madrilenya és la culminació d’un procés de concentració de poder econòmic i polític sostingut per un sistema judicial al seu servei i en últim terme pel recurs a la força.
La construcció d’un estat modern ideat pels redactors de la Constitució de Cadis l’any 1812 no arribarà a reeixir i subsistirà al llarg del segle XIX i tres quartes parts del XX un trellat de castes privilegiades heretades de l’Antic Règim que perpetuen un sistema de valors (rebuig a la llibertat individual, a la iniciativa privada i el bé públic) que identifiquen amb la patrimonialització del poder estatal i la centralització madrilenya.
La segona restauració borbònica iniciada l’any 1978 no ha alterat essencialment aqueix règim tot i introduir un sistema parlamentari i autonòmic, amb al contrari l’ha centrifugat i radicalitzat encara més amb la voluntat de fer-lo irreversible. Sense l’ingent ajuda europea a partir del 1986 el Regne d’Espanya ja seria un estat fallit hores d’ara. Les seves infraestructures són estructuralment deficitàries i l’endeutament tot i maquillat supera el PIB, sense perspectives d’invertir aqueixa tendència per part de les elits madrilenyes.
Aqueixes causes profundes de la corrupció no poden ser eradicades sense l’autodestrucció del trellat d’interessos que controlen l’aparell estatal. La disjuntiva entre democràcia i cleptocràcia que plantegen els autors al títol (però no la desenvolupen en el cos del llibre limitant-se a la descripció dels casos de corrupció més notoris) es decanta per la consolidació, potser retocada, de la segona.
Trobo a faltar una major explicitació de la contradicció entre aqueix ordre estatal i el projecte independentista català i contextualitzar els casos de corrupció nostrada en tant que expressió d’un subsistema dependent del model madrileny. No es fixen en el fet constatable que els casos de corrupció són significativament menors al País Basc degut a un sistema administratiu singular que no ha seguit el model espanyol com s’ha fet a Catalunya i una mentalitat col·lectiva entre els dirigents polítics i empresarials que respon a un sistema propi de valors. A Catalunya també existeix una mentalitat específica orientada al bé comú però ha quedat submergida per la sucursalització moral que el règim madrileny ha exercit sobre les elits autòctones. El procés de reconstrucció nacional en curs ha de tenir com a prioritat fer-la renéixer.
Post Scriptum, 9 de març del 2023.
Avui, a Vilaweb,Damià del Clot aprofundeix la seva recerca: “La cara B de l’estat espanyol s’acaba menjant la cara A”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!