Aquest matí la diputada del PSC (PSC-PSOE) al Parlament de Catalunya Lídia Santos ha reiterat l’argument -que el seu partit empra per oposar-se al dret d’autodeterminació del poble català- segons el qual l’accés a la independència de Catalunya seria un “fracàs de la convivència”.
La diputada Santos parteix de la constatació que hi ha un ordre establert, un veritable sistema de dominació política de l’Estat espanyol contra els pobles que l’integren, en el qual els catalans que estem farts d’haver de ser espanyols ens resignem a eternitzar aquesta situació. Per contra dona per suposat que els ciutadans espanyols que no acceptarien una eventual proclamació de l’Estat català no s’hi avindrien i hi hauria una confrontació social de tal magnitud que per estalviar-la més val continuar amb l’Estatut actual. Els que així argumenten la seva posició contrària a la independència de la nació catalana apel·len a la por, al record de la guerra contra Catalunya del 1936-1939 i legitimen la coacció institucionalitzada contra els nacionalment dissidents de l’espanyolitat.
Aquesta és una lògica antidemocràtica, aliena als valors ètics i polítics dels règims basats en la llibertat de les persones i els pobles -com els anglosaxons i escandinaus- que desqualifica a qui l’utilitza per a continuar reclamant-se “d’esquerres”, “progressista” o “federalista“. Significativament aquesta mateix argument: la preservació de la convivència, va ser aprofitat per la direcció d’Esquerra per justificar l’opció pel pacte tripartit l’any 2003, descartant barroerament el “pacte nacional” entre CIU i ERC. Sense explicitar-ho, aquesta lògica perversa (i covarda) continua essent vigent al si dels independentistes del règim, és a dir, autonomistes tardans (aquesta categoria del subsistema institucional català a la que s’ha degradat l’actual Esquerra).
Certament, el poble català pot veure’s abocar a situacions de tensió social que posin en crisi la convivència aparent dels darrers trenta anys, però són la corrupció, el despotisme de la mediocritat governant, la passivitat davant la crisi econòmica que afecta l’agricultura i el trellat industrial, la connivència amb les polítiques estatals arbitràries, la permissivitat davant les conductes antisocials, els factors que poden desestabilitzar aquest país nostre. La regeneració política que Catalunya necessita passa per bastir una democràcia forta que tingui com a eix vertebrador la catalanitat.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2019.
Aqueix cap de setmana hi ha hagut dugues manifestacions a Barcelona: dissabte, la de caràcter independentista aplegava centenars de milers de ciutadans units pel lema “Llibertat”, diumenge, una de tall espanyolista, amb molta menor assistència clamava per la unitat d’Espanya. Són les expressions d’un conflicte que enfronta un ordre estatal integrista i autoritari i un projecte polític democràtic per a la nació catalana. Des de La Vanguadia (española) proclamen que Catalunya no és un sol poble abonant la impostura que la independència és un projecte excloent i autoritari. Un argument banal que no gosen aplicar a la idea d’Espanya (tampoc és un sol poble), obviant que avui les societats occidentals són sociològicament i identitàriament diverses, però que es vertebren per projectes nacionals inclusius (com el català) susceptibles de representar a la majoria de la ciutadania. Una actitud que no és a l’abast del supremacisme espanyol que malda per desviar cap a un conflicte intern entre catalans allò que és una confrontació amb l’ordre estatal.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2021.
Odei A.-Etxearte analitzà fa quatre dies a Vilaweb la iniciativa d’Àngels Chacón en tant que secretaria general del PDECAt per la creació d’un espai de “centre integrador”: “L’objectiu: bastir un centre integrador amb un projecte de país i de societat definit en termes clàssics de la dreta moderada, que vetlli per una “identitat compartida” d’una catalanitat que també encaixi dins del projecte espanyol i que prioritzi el progrés econòmic i social.”
Es tracta de substituir l’eix nacional pel social, en el seu cas de centre-dreta, com per ERC ho és el centre-esquerra: “És la definició del programa en l’eix nacional allò que més tesa les costures de la formació d’aquest nou espai. La convivència d’una part de les bases del PDECat, que han defensat la independència i els presos polítics, amb membres de la Lliga Democràtica, com ara l’ex-president de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch, ho fan complicat.”
També fa una relectura derrotista, com ERC, del referèndum de l’1 d’Octubre, fugint del conflicte realment existent entre els defensors de la unitat d’Espanya i els independentistes, inevitable en tot procés d’alliberament nacional, però inassumible pels qui no s’imaginen altre escenari que l’encaix de Catalunya a Espanya: “Hem d’acceptar que una part de la població de Catalunya es va sentir exclosa d’aquest procés i que segur que alguna cosa no es va fer bé”, ha dit Chacón, com si la subsmissió dels catalans nacionals a l’ordre espanyol fos l’estat que hem d’acatar a perpetuïtat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El PSC és el bastió i el lobbie unionista més important que opera a Catalunya, un autèntic càncer.
Les afirmacions de la Sra Santos en un país culte i democràtic es denunicarien des del punt de vista jurídic no òbviament, però des del punt de vista ètic com una amenaça.