Jaume Renyer

Amb aquest titular apareix a l’edició corresponent al dia d’avui del diari Avui una ressenya (sense signatura) del meu llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui“. Vull agrair a l’anònim redactor la fidelitat al contingut del llibre a l’hora de transcriure’n les idees clau. En reprodueixo a continuació el text:

“El PSUC va seguint les oscil·lacions del PCUS en relació a Israel: l’any 1947 l’URSS i els Estats de l’òrbita soviètica són determinants a l’hora de decantar la decisió de les Nacions Unides a favor de la creació de dos Estats (i també per subministrar l’armament necessari a l’Estat hebreu per guanyar la guerra del 1948). Pocs anys més tard, Stalin engega la campanya per liquidar l’elit intel·lectual jueva dins del Partit en el seu afany per decapitar qualsevol grup organitzat que potencialment pogués amenaçar el seu poder absolut. L’obra de Jonathan Brent i Vladimir Naumov, “Le dernier crime de Staline” (Calmann-Levy, 2003, París), descriu detalladament “el complot de les bruses blanques” menat contra els millors metges jueus com a primer pas del pogrom estalinista.

Mort Stalin, l’URSS opta per motius geoestratègics per donar suport als països àrabs contra Occident i, conseqüentment, deixa de donar suport a l’Estat d’Israel. A partir d’aquest moment el comunisme mundial combatrà el sionisme a base d’equiparar-lo a una ideologia colonialista i racista, aliada de l’imperialisme occidental. Ho farà, a més, perquè l’experiència reeixida d’Israel construint un socialisme original de base nacional deixa al descobert el fracàs del projecte abstracte del comunisme transnacional. Els partits marxistes-leninistes vinculats a Moscou i els dogmes que es deriven del model soviètic seran incapaços de bastir un projecte socialista adequat a les respectives realitats nacionals. D’aquí l’animadversió al sionisme i als moviments independentistes aliens a “l’internacionalisme proletari”. Aquesta inadequació de base explica també l’hostilitat profunda del PSUC i els seus succedanis i hereus d’avui envers l’eventualitat d’un Estat català derivada de l’exercici del dret d’autodeterminació que, declarativament, figura en l’ideari comunista.

El PSUC va assolint l’hegemonia ideològica i organitzativa al si de l’antifranquisme a partir de finals dels anys seixanta gràcies a la connivència d’una part del catolicisme no franquista (una altra tendència confluirà amb els plantejaments liberals del pujolisme). Només excepcionalment (cas de Xirinacs) hi haurà confluència entre catolicisme progressista i l’independentisme laic i d’esquerres. Els grups socialistes d’alliberament nacional (PSAN, PSAN-Provisional i IPC) sorgiran com a expressió de plantejaments rupturistes autòctons contraposats a l’estratègia espanyola del PSUC, sense un posicionament definit respecte a l’Estat d’Israel.

Entrats en els anys vuitanta, progressivament, els plantejaments internacionalistes i antisionistes de l’esquerra europea aniran impregnant el discurs de l’esquerra independentista catalana. També serà el cas d’ERC, un partit que, tot i refundar-se a mitjans dels anys vuitanta, no ha consolidat un pensament republicà diferenciat del tardocomunisme i el socialisme espanyol, com es fa evident quan, a partir del 2003, assumeix responsabilitats de govern. No hi ha projecte polític nacional real; per tant, no hi ha possibilitat d’una anàlisi concreta del sionisme i de la praxi de l’Estat d’Israel, i s’acaben assumint com a propis els paràmetres de l’esquerra anacional catalana hegemònica. La virulència de les desqualificacions contra Israel d’aquests sectors contrasta amb la passivitat claudicant respecte de les reivindicacions nacionals catalanes.

Fred Halliday va publicar un article, “La izquierda y la yihad“, que serveix per explicar de retruc la perspectiva amb què una part de l’esquerra europea, i per tant també la catalana, observa i jutja l’Estat d’Israel. No segueixo particularment les opinions de Pilar Rahola (tampoc li tinc cap animadversió), però recomano la lectura d’una conferència seva, de juny de l’any passat, que duu per títol “La izquierda lunática”; m’ha semblat digna de ser divulgada per les reflexions que conté sobre el caràcter arbitrari de les posicions hegemòniques en les esquerres catalanes respectes de l’Estat d’Israel.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!