La tercera tongada de consultes locals sobre la independència de Catalunya han donat un resultat de participació que només hom pot valorar com a molt positiu.
El moviment cívic transversal que dóna suport a les consultes local es consolida com a fenomen sociopolític, sense que s’hagi arribat a dotar d’una estructura organitzativa unitària i estable, com ahir vam tenir ocasió de comprovar novament quan Decidim.cat i la Coordinadora Nacional de les Consultes, feien el recompte cadascú per la seva banda. Aquest cop, això sí, sense trifulques similars a les viscudes l’endemà del 13-D.
Malgrat l’èxit reiterat de la participació social a les consultes no hi ha indicis que el potencial polític que es deriva d’aquests actes d’afirmació nacional catalana modifiqui les estratègies dels partits catalanistes amb representació parlamentària: Esquerra continua prioritzant la reedició d’un tercer tripartit, CIU aspira a governar amb un programa que no contempla passos efectius cara a l’exercici del dret de decidir. ICV està absent i el PSC (PSC-PSOE) obertament en contra. És més, el mateix president Montilla encapçala la deslegitimació de les consultes i utilitza el recurs pervers d’acusar a CIU d’estar-hi a favor, demostrant -un cop més- que l’antipujolisme atiat pels socialistes nostrats (i assumit com a propi per Esquerra) només és un recurs contraindependentista.
El PSC (PSC-PSOE) abandera l’autonomisme tardà: inclús en teoritza la seva vigència amb llibres com el presentat aquest Sant Jordi per Daniel Fernández i Joaquim Coll, titulat significativament “A favor d’Espanya i del catalanisme” (Edhasa), presentat fa uns dies en presència del mateix José Montilla i el reformista espanyol Miquel Roca. Pel que fa a l’independentisme, aquesta tercera tongada hauria d’esperonar l’articulació del moviment social que hi dona suport a partir de formules organitzatives obertes, flexibles i participatives que obrin pas a nous referents alternatius als partits d’ordre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una de les bromes amb les que hem d’acabar és allò de qualificar de partits catalanistes a CiU, ERC, PSC i IC, deixant com a espanyolistes el PP i C’s. Hom té dubtes fonamentats sobre l’actual catalanisme d’ERC, però el PSC (PSOE) i IC (PCE reconvertit) són tan espanyolistes com el PP. El manteniment d’aquesta broma és un símptoma important que la nostra societat encara ha de recórrer molt de camí per bastir una majoria per la independència.