Adjunto algunes valoracions que complementen les avançades ahir mateix sobre el desenvolupament del congrés d’ERC.
ERC viu immersa en la tàctica del dia dia, instal·lada en el dogma de la governabilitat com va alertar ahir Josep Lluís Carod-Rovira, sense capacitat ni voluntat per concretar una estratègia creïble basada en el dret d’autodeterminació. Les dues candidatures que han obtingut el seixanta per cent dels vots el 7 de juny van reaccionar com un bloc per refusar l’esmena d’Esquerra Independentista, defensada per Elisenda Paluzie (que poc després seria la consellera nacional més votada), que proposava concretar i millorar el pacte d’Entesa. Certament l’horitzó del 2014 ha estat incorporat a la ponència que finalment va resultar aprovada però és evident que sense una direcció que interioritzi, no pas la data sinó una mentalitat de ruptura sobiranista, no hi ha procés d’autodeterminació viable. Significativament, els militants presents ahir al congrés van vibrar només amb les intervencions de Joan Carretero i Hèctor López Bofill amarades d’esperit patriòtic.
Mònica Terribas va escriure el 27 de maig un interessant article dins la sèria “Cap on va Catalunya ?” que publica el diari Avui. Feia unes reflexions encertades sobre els efectes negatius de la competitivitat en la societat catalana actual: la creativitat i l’esperit de col·laboració mútua decau davant la dinàmica de bàndols i el gregarisme mesquí de les estratègies conspiratives. Catalunya està empantanada en la mediocritat d’objectius i de dirigents en tots els àmbits. També l’Esquerra reflecteix al seu interior aquestes actituds que ens paralitzen com a país.
Hem de superar la fractura entre l’executiva escollida ahir en condicions precàries i les tres corrents que vam subscriure un acord tàctit per la pluralitat al si del partit: no serà per part d’Esquerra Independentista el preludi d’una política de blocs al si de l’organització. Ni estàvem a favor de l’esmena 81, que buscava descartar a Carod per les primàries previstes per escollir el cap de llista el 2010, ni som dels que fem un pacte per l’executiva (incomplint el compromís a tres subscrit el dia anterior) i alhora veten a Xavier Vendrell (a qui acusaven de fer-los “mobbing”).
Estic amb Esquerra Independentista perquè representa una manera diferent de fer política, amb gent que té vocació de lideratge evidentment, però sense practicar el culte a la personalitat, ni el sectarisme institucionalitzat. Els valors republicans (civisme, radicalitat democràtica, sentit igualitari) han de suplantar les actituds dels notables i del capitans que fragmenten el sentit col·lectiu de pertinença a una organització patriòtica com ha de ser ERC. En els propers mesos hi ha d’haver congressos per renovar les federacions regionals: farem tot el possible per canviar no només les persones que ocupen els llocs de direcció sinó els objectius i la forma d’actuar políticament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume, subscrit plenament totes les teves consideracions respecte el congrés d’ahir. Quan em trobava asseguda en el transcurs del mateix, anava observant els diferents escenaris, actors i insterpretacions que anavem passant davant es ulls dels militants i observava l’aferrissada lluita per la continuitat d’un poder bicèfal que es produia entre els sectors que fins ara han estat a la direcció i estaran al govern. La intervenció del defensor de la ponencia oficial davant l’esmena presentada per l’Elisenda em va fer arribar, finalment a la conclusió. Estan massa gastats, el temps els hi ha passat, només calia fixar-se en la presidència i vicepresidència de la mesa per veure que ERC necessita oxigen, tot i que amb això no insinuï que seva actuació no fos correcta, però en cap cas la més correcta. Els que fins ara s’han constituït en els nostres “capitans” estan esgotats, cansats i desgastats, són massa anys i continuen tenint massa tenacitat en continuar aferrats al poder. A més, encara volen continuar liderant un partit i una aposta a la governalitat que avui ha deixat clara l’ex-president d’ERC Sr. Carod. Hi ha una ambició incomprensible de cara el futur, manca d’honestedat i censura interioritzada amb el tòpic aquest és de…. aquesta es de……….. i l’altre de més enllà. Rancúnia pels que han escrit massa, com tu, malgrat els grans reconeixements d’afecte que se’t van fer perquè era el que els hi calia fer. Em van emocionar però no em van convéncer. La seva situació actual i tot l’esmentat suara no els hi permet escoltar i veure el que ahir la militància vàrem deixar clar, volem un canvi, una renovació que aïlli l’etapa dels capitans que es miren al mirall i es consideren millor que els altres, rendint cultem com be dius a la seva ambició personal, i no a qui té el poder dins ERC, la militància, sempre crítica, sempre observant, i a la que mai es pot obviar dins el nostre partit. Aquesta és la nostra grandesa. I per això, estic orgullosa de pertanyer a ERC i estar amb Esquerra Independentista, la veu que s’ha alçat forta i clara defensant els veritables principis pels que tots lliutarem fins el final.
Visca la Terra !
Teresa
Hola,
Primer de tot caldria felicitar-nos per la demostració i l’exercici de la democràcia participativa, assemblearisme, que hem practicat des de dissabte 7 fins ahir. La meva percepció com assistent al congrés és d’un elevat grau de responsabilitat per par de la militància i que ERC segueix sent un aglutinador.
Caldrà estar amatent als nous passos de l’executiva, tant en clau interna com en clau externa. Deixar passar un temps, potser aquest any anirà bé al partit, com a col·lectiu. La nova direcció té una gran responsabilitat, refer ponts d’entesa i de confiança. Podria parlar de diversos detalls, actituds, per part de la nova direcció que em fan desconfiar, però reitero, cal que passi un temps i esperar el millor. El projecte cal que aglutini i penso que les diferents sensibilitats expressades hi tenen cabuda.
Les intervencions dels companys de Ei, em fan esperonar-vos, ànims.
Antoni Reniu i Mora.
On qui realment mana i decideix és l’Obra Social ‘La Caixa’ organisme d’ambit estatal espanyol més important de Catalunya i creat en època franquista per a tal fí.
I els politics elegits són com ninots de palla que només possar l’accent en unes qüestions insignificants per contentar un poc o descontentar del tot als electors de cadascú dels partits.
Al partit cal introduir una nova cultura organitzativa, s’ha cobert una etapa amb encerts i masses errors, cal rectificar aquests darrers. D’entre els errors tenim la filosofia organitzativa fins ara vigent i que cal canviar, ser respectuosos amb la diferència interna i cercar els acords de minims necessaris, des del respecte i el treball en comú. Des del foment de la confiança interna i deixant els recels i aquells que ho fomenten. Reconèixer la pluralitat interna i fer d’ella un actiu en positiu. Acabar amb el sectarisme i els cultes a la persona, i les fidelitats captives (càrrecs, poder, amenaces, …potenciar els lideratges col·lectius. Organitzacionalment cal fer un nou partit , que esdevingui un partit nou: adaptat a les necessitats i desitjos de la militància, un partit plural, obert, integrador, de masses (cal més militància), amb capacitat de lideratge nacional i social, àgil i ben estructurat, eficient en els recursos, motivar la militància, crear de veritat espais cap a la sobirania, fer societat sobiranista, vertebrar i muscular el cos social per a avançar cap a un espai social nacional i de progrés, organitzat, amb capacitat, participatiu, des del respecte a les pròpies dinamiques d’entitats i organitzacions socials, però aportant feina, idees i fer d’aquestes un inici de contrapoder social. Una societat vertebrada per fer front al repte de la confrontació democràtica amb l’estat. Endavant amb les propostes d’EI i enfortim el partit.