Fa justament vint anys que vaig publicar a l’Avui aqueix article que sembla escrit ahir mateix, ja que la pretensió de comprendre Israel és encara una assignatura pendent a casa nostra on les elits subalternes no gosen plantar cara a Espanya però en canvi són d’allò més agressiu -mediàticament i políticament- quan es tracta d’atacar Israel. Des de la distància física (quants dels opinadors nostrats hi han estat o s’han documentat abans), però sobretot mental, hom adopta acríticament el fanatisme i la incompetència de les elits palestines prescindint d’una anàlisi nacionalment autocentrada des de la catalanitat. Excepcionalemt, el Consell per la República catalana ha designat una delegada a Tel Aviv, una decisió impensable des del Govern de la Generalitat.
“El proppassat 9 d’abril un amic jueu català va covidar-me a assistir a l’acte de commemoració de l’Holocaust que se celebrava a la seu de la comunitat israelita de Barcelona. Unes quantes dotzenes de persones, en un ambient de recolliment, reflexionaven sobre l’acte de barbàrie més despietat de què ha sigut capaç l’espèrcie humana. Recordaven les víctimes sense desig de venjança ni exterioritzacions cridaneres de dolor, sinó amb l’altura moral que ha permès a aquest poble superar un trauma col·lectiu de tanta envergadura recorrent a la capacitat creadora que han demostrat sempre en tots els terrenys del saber, com recordava Luis Goytisolo en un article publicat a la premsa fa gairebé més de mig any.
Les circumstàncies actuals del conflicte arabo-israelià omplien de preocupació tots els presents, no solament perquè no s’hi veu una sortida a mig termini sinó perquè a casa nostra, que és també a seva, perceben un buit d’imcomprensió al seu voltant quan gran part dels mitjans de comunicació i la majoria de forces polítiques prenen partit per la causa palestina responsabilitzant l’Estat d’Israel del tràgic allargament de la crisi. Singularment, la falsa i interessada acusació de genocidi contra el poble palestí i l’equiparació amb el nazisme de la política de defensa de l’Estat d’Israel divulgada a través de mitjans aparentment solvents és un fet de tanta gravetat que no pot deixar indiferents els demòcrates i les persones amb sentit crític de la història i la realitat present. Reyes Mate, en un altre article, feia referència a aquesta qüestió.
Comprendre Israel no comporta necessàriament estar d’acord amb les decisions del govern de l’Estat d’Israel, sinó aproximar-se a la realitat del poble jueu i al conflicte arabo-israelià amb tota la seva complexitat, sense prejudicis i amb esperit crític, sense donar per bones distincions simplistes (palestins bons, jueus dolents). L’aposta per la pau a la regió comporta la condemna del terrorisme i en especial de l’estratègia de les bombes humanes assassines com a mètode per aconseguir objectius polítics i aplicar el principi d’autodeterminació dels pobles com a fórmula per a la solució dels conflictes a fi de garantir el procés que ha de menar a què tant el poble d’Israel com el palestí tinguin el seu propi Estat i les condicions de seguretat imprescindibles per al desenvolupament de la seva vida civil.
Dissortadament no ha estat aquest el caire de la majoria de manifestacions públiques que s’han realitzat en aquestes darreres setmanes, articles com el de Jordi Argelaguet (“Tot té un límit”, Avui, 10 d’abril), han estat l’excepció al mig de moltes informacions superficials i sectàries. Aquesta descompensació d’opinions també reflecteix un estat d’opinió política deteriorat al si de la nostra societat.
El poble català manté majorit`riament un esperit progressista i solidari, com ho demostra el fet de tenir un alt percentatge de voluntaris escampats arreu del món i compromesos amb les més diverses causes humanitàries. Aquesta solidaritat ha anat evolucionant segons transcorrien les etapes del conflicte arabo-israelià. A Catalunya, quan al 1948 es va fundar l’Estat d’Israel, les malmeses forces polítiques i els intel·lectuals catalanistes no marxistes van celebrar aquest èxit col·lectiu del poble jueu, que ho era també de tots els pobles oprimits del món. Aquest corrent de simpatia es va mantenir fins ben entrats els anys seixanta i en són testimoni el mateix President Pujol o Jordi Carbonell, president d’ERC entre molts altres patriotes de la seva generació.
La progressiva hegemonia del PSUC i altres formacins marxistes a partir del 1968 va comportar la trasllació a casa nostra d’un progressisme superficial heretat de la tradició comunista consistent a recolzar els països àrabs per utilitzar-los contra Occident durant la Guerra Freda. A aquesta seqüela del tardocomunisme i del buit del pensament polític que provoca s’hi ha d’afegir a partir dels anys noranta un seguit de preses de posició que enllacen amb la secular judeofòbia del nacionalisme espanyol: l’odi al jueu és la primera mostra de la repulsió a la diversitat que ha marcat la construcció política d’Espanya des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies.
Antisemitisme i espanyolisme històricament han estat complementaris i compatibles. Ho hem pogut comprovar fa uns dies a Barcelona quan es manaifestaven contra Israel tocats amb mocadors palestins diputats i intel·lectuals favorables a un Estat palestí però contraris radicalment a l’autodeterminació del poble català. Si el lema de la manifestació hagués estat per la pau i per l’autodeterminació dels pobles tots aquests figurants no hi haurien pogut assistir. Com diu un amic meu: revolucionaris del món i reaccionaris de Catalunya, uniu-vos !
Com a català que aspira a la llibertat del meu país no puc admetre ni el cinisme i el sectarisme polític ni l’exclusió dels jueus del procés de construcció de la nostra comunitat nacional catalana que malda per integrar, tot respectant la seva identitat, col·lectius de berebers, pakistanesos, saharauís, i altres arribats al nostre país en unes condicions culturals i econòmiques que posen a prova la capacitat d’integració en la diversitat de la societat catalana actual. La solidaritat amb els altres pobles del món ha d’estar guiada pels principis de la pau, la prevenció dels conflictes i l’autodeterminació dels pobles, no pot estar en contradicció amb els comportaments polítics a l’interior de Catalunya, ben al contrari s’ha de manifestar tothora pensant també amb el país que volem construir”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!