El proper 7 de novembre s’escau el tres-cents cinquanta aniversari del Tractat dels Pirineus que va comportar l’escapçament de Catalunya i la incorporació a França de les comarques nordcatalanes.
El dissabte 7 de novembre hi ha convocada a Perpinyà una manifestació amb el lema “Esborrem el Tractat dels Pirineus” convocada per la Federació d’entitats culturals de la Catalunya Nord. Una de les iniciatives per promoure la campanya de conscienciació ciutadana ha estat l’edició d’un opuscle titulat “Tractat dels Pirineus: visió catalana de la història” escrit per les historiadores Eva Serra i Puig i Blanca Serra i Puig, amb il·lustracions de Jaume Gubianas.
Post Scriptum, 11 de novembre del 2019.
La contribució essencial dels compatriotes de la Catalunya Nord a l’èxit de l’acció del Tsunami Democràtic tallant l’autopista franco-espanyola a La Jonquera (com ja ho va ser al referèndum del Primer d’Octubre) és la prova de la capacitat de resistència i de l’esperança del poble català en les seves pròpies forces.
Post Scriptum, 2 de novembre del 2020.
Segon article de la sèrie ‘El futur del català’, a Vilaweb, avui a càrrec de Joan Peytaví, “Perdre el nord ?“:
La pregunta recurrent del foraster –’com ho teniu al nord?’– sobre l’estat de la llengua és sovint més retòrica que realment fonamentada, a causa dels prejudicis, tòpics o incerteses que el quídam del sud de l’Albera té sobre el mal anomenat ‘rossellonès’. Primer, el català parlat entre Albera i Corberes no té avui, per desgràcia, massa gran cosa a veure amb el que se’n sap al sud de la ratlla estatal: del dialecte septentrional expressat en el dia a dia, poca gent de menys de setanta-cinc anys en deu saber coses i la resta que usa l’idioma local, ho fa en un palimpsest que recull la varietat de l’actual mobilitat demogràfica del català, el tot completat amb força locutors que l’han après o reimplantat. Això sí, ho fa amb la llengua del veí, un veí i una llengua que el nord-català mira amb admiració i deferència però sobretot amb un complex d’inferioritat típica del provincià que albira el centre o la capital amb la nostàlgia d’un temps passat. Més enllà, però, d’aquests que saben el com i el perquè de la llengua, impera la massa de la població que viu aquí, com en qualsevol lloc de França i que tot just sap que resideix en el recentment inventat Pays Catalan, últim avatar dels noms que s’han anat donant al país.
Posats a assumir alhora la interrupció, la substitució, la situació sociolingüística i el final d’etapa dialectal, moltes coses estan per davant per qui té desig de llengua. Malgrat que mai no s’ha parlat tan poc la llengua a la Catalunya del Nord, mai no se n’ha debatut tant, mai no se n’ha volgut fer tant, i de manera normal i prou desacomplexada. El català és tema de tots, polítics, joves, estrangers, locals, comerciants, nouvinguts, esportistes, món associatiu, escoles, etc. tothom vol ser partícip d’allò català, provant de recuperar coses per continuar de fer viure la llengua. La recent creació de l’Oficina Pública de la Llengua, una oferta normal d’ensenyament total, del parvulari al doctorat, la revifalla dels senyals propis en un món cada dia més global, la florida segurament massa ostentadora d’arrels, han fet passar el tema de la llengua a ser una cosa de molta gent i no tant la causa d’uns quants. El tot aigualit potser, però almanco existent. La fragmentació i l’aïllament tant dels parlants de la llengua com dels actors s’han acabat. Si es té present a l’esperit el tomb que la Història ha fet al sud del Pertús, no tot està acabat. Però tampoc no hem de mancar altra vegada el tren d’aquella Història –si se’ns hi deixa pujar.
Post Scriptum, 16 de novembre del 2020.
Dins la sèria d’articles dedicats a l’estat de la llengua catalana que publica Vilaweb, aqueix d’Alà Baylac Ferrer és un toc d’alerta útil per tots els Països Catalans: “Ressuscitar el català a Catalunya Nord“:
Com ho tenim i què cal fer? I sobretot “Què cal dir?” Un altre repte cabdal de l’equació. El discurs cap a la societat, en les dinàmiques sociolingüístiques, és un dels factors clau. Com ser eficaç en la resurrecció-replantació-normalització… sense infondre pessimisme i desmoralització? L’exercici és delicat. Veiam. A Catalunya Nord, el català és en un estat de clar perill i de recul: tot i el 61% de més de catorze anys que l’entén i el 35% que el sap parlar, un 1% o 2% el fa servir diàriament. Excepte quan, passada la frontera cap al sud, el 34% torna a fer servir el català. La llengua es troba en fase d’avançament cap al precipici –i pot durant anys i decennis.
Però la punta de l’iceberg nord-català té la “reserva”, el recurs (el jòquer enganyós?) del sud de la ratlla a la Catalunya autònoma i a la resta dels Països Catalans. Si pensàvem que no hi havia res més a fer, ens resoldríem a dedicar-nos a altres causes o migraríem cap al sud. L’esperança de revertir la situació porta a enunciar factors essencials per “ressuscitar” el català (no és pas encara del tot difunt o enterrat): consciència identitària, marc legal – seguretat lingüística, ensenyament generalitzat. Aquests són els indispensables. És possible d’aconseguir-los a l’estat francès? Complicat, i la batalla és diària i permanent. “Complicat” significa que és possible. Hi ha signes positius enmig de la dificultat de la situació: es posa en marxa enguany una Oficina Pública de la Llengua Catalana amb vista a impulsar una política lingüística amb les institucions, el sentiment identitari català encara és viu, l’opinió favorable a l’ensenyament del català és molt majoritària…
Queda la qüestió del milió: el futur de la llengua –la transmissió i permanència de l’ús– depèn de tu. De cadascun de nosaltres. És responsabilitat i decisió personal i individual. És urgent doncs prendre totes les mesures i disposicions (polítiques, jurídiques, administratives, comunicacionals) per garantir el dret individual a emprar el català, afavorir contextos, situacions (nínxols a Catalunya Nord?) de comunicació on es pot fer servir el català, i sobretot convèncer el màxim de nord-catalans que tenen a les seues mans de restablir la transmissió integeneracional. Parlar català als seus nins no “serveix” de res en particular; simplement permet de SER català, per a qui vol. És la importància de ser “catalanocreient” més que “catalanoparlant”.
Post Scriptum, 6 de novembre del 22021.
Vilaweb: “Perpinyà s’omple d’estelades com a resposta a l’ajuntament per haver-ne prohibit al Castellet.”
Post Scriptum, 27 de maig del 2022.
Parlament de Daniela Grau Humbert a l’acte commemoratiu del Dia de la Memòria de la Catalunya Nord celebrat el proppassat 22 a Elna:
Benvolguts amics i connacionals,
És amb gran plaer que al cap de tres anys tornem a celebrar amb tots vosaltres el que vam anomenar a Elna el Dia de la Memòria, sense saber que al Principat de Catalunya el 2012 es va anomenar Dia de la Memòria el 19 de juny per homenatjar —amb actes de tota mena i tocs de campanes de prop de dues-centes esglésies— el nostre poeta nacional mossèn Cinto Verdaguer quan feia 110 anys de la seva mort, i amb ell, tots els qui al llarg dels segles han defensat i promogut la nostra llengua.
Aquí, a la Catalunya del Nord, precisament a Elna vam decidir anomenar Dia de la Memòria el dia de la Commemoració d’una de les múltiples massacres patides per la nostra ciutat al llarg dels segles per haver resistit als invasors i conqueridors francesos: la massacre del 25 de maig del 1285 pels croats encapçalats pel rei de França Felip l’Ardit. Vam triar aquella denominació per fer palès que hem de fer memòria de la nostra història no ensenyada, ocultada o manipulada.
El sistema educatiu francès ens priva de la memòria històrica que ens pertoca de ple dret. Només s’ensenya la història oficial francesa. Havent impartit cursos en un institut durant trenta-vuit anys i també a principiants a la Universitat de Perpinyà, vaig haver de constatar que la gran majoria ni sabia que Caucoliberis, Ruscino i Illiberis eren noms de ciutats ibèriques; i jo mateixa ignoraria encara el com, quan i perquè del marbre esclatat per l’incendi de la porta principal de la catedral, si no hagués estat per l’afany de dos il·liberencs precursors, Lluís Bassede i Roger Grau, de descobrir i fer descobrir el passat de la capital episcopal Elna, la ciutat més prestigiosa, més antiga del país. Fa uns anys arqueòlegs van descobrir molt a prop de l’actual catedral la primera catedral del segle VI, de mida encara més imponent i fa poques setmanes han desterrat més sarcòfags paleocristians a la Vila Baixa.
Fem memòria del passat per cert. En una de les commemoracions anteriors vam fer el repàs dels nombrosos saquejos d’Elna. Com ho constatem amb Ucraïna, les nacions agredides, víctimes d’atrocitats, violacions, destruccions, cremades, matances, resisteixen i tenen evidentment herois. Nosaltres també en tenim d’herois.
En el marc de la Commemoració de la Massacre del 1285 honorem des del 2009 les il·liberenques violades en l’altar, els il·liberencs cremats, assassinats, tots ells víctimes anònimes. El filòsof Walter Benjamin –segons la citació feta par l’artista israelià Dani Karavan en el Memorial Passatges que va concebre per a ell a Port-Bou–: ressaltava que és «una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres». És clar que una nació amb estat propi com França pot mitificar els seus herois Jeanne d’Arc, Vauban, De Gaulle… i té una xarxa d’entitats amb zelosos coronels i historiadors que intervenen oficialment dins les escoles i instituts per incentivar el xovinisme francès. Al contrari, nosaltres nacions vençudes i ocupades, privades de memòria, honorem més fàcilment màrtirs anònims perquè no tenim monuments per recordar els nostres herois, ni tan sols sabem qui eren.
Així doncs, enguany volem honorar un heroi que hauria de ser conegut i tenir monument o com a mínim un nom de carrer per haver donat la seva vida per Catalunya, en Bernat d’Oms, senyor de Corbera, que pertanyia a un dels llinatges més importants de la Catalunya medieval i havia jurat fidelitat als nostres comtes-reis. Tenim a les Garrafes restes de l’anomenada Torre d’Oms. A Elna encapçala la resistència al setge de cinc mesos i mig imposat pel rei francès Lluís XI. El 14 de desembre del 1974, en el cinc-centè aniversari de ser escapçat al Castell de Perpinyà pels francesos, vam homenatjar-lo a Perpinyà amb una missa a l’església de Sant Mateu, una ofrena floral i amb parlaments d’en Gilbert Grau, Josep Deloncle i Miquel Mayol. El diari local L’ Indépendant publicà tres dies més tard la foto dels catalanistes davant del Palau Major (Palais des rois de Majorque) a Perpinyà així com el text sencer de llur moció reivindicativa tan denunciadora del colonialisme en el marc cultural, polític i econòmic que molt probablement el diari no la publicaria in extenso avui dia. Havia estat encarregada jo mateixa per Gilbert Grau de consultar escrits històrics a l’abast a la biblioteca de Perpinyà per un article que publicà a la revista Terres Catalanes. En el llibre titulat Avantpassats: Histoire et généalogie des grands hommes de Catalogne du Nord el professor d’història a la Universitat de Perpinyà i membre de l’IEC Joan Peytavi Deixona afirma que «Bernat d’Oms defensà coratjosament Elna el 1474 enfront dels francesos però que traït per mercenaris italians que van vendre la ciutat als invasors, va ser portat al Castell Major de Perpinyà i executat […]» i ressalta la seva fidelitat al comte-rei Joan II. Com és sabut Joan II va donar a Perpinyà el títol de Fidelíssima Vila per també la seva resistència heroica a l’agressor Louis XI que durant trenta anys d’ocupació delmà el país a sang i a foc. Per enaltir en Bernat d’Oms, mossèn Josep Bonafont «el Pastorellet de la Vall d’Arles» escriví el 1914 aquells versos commovedors:
«Tot és dol, tot és tristesa
tot és plor en Perpinyà
quan, en la llansa francesa
lo cap d’Oms de gran bellesa
al castell ne penjolà.»
Tanmateix, cada any al Dia de la Memòria no ocultem les vicissituds que patim en el present. Al principi del segle XXI les envestides del poder colonial francès, la voluntat de genocidi lingüístic i cultural doncs identitari, són patents i fins i tot, a parer meu, tant o més greus. Convençuts, per més de tres segles d’adoctrinament, de ser francesos, de no tenir cap història pròpia, tanmateix no hem deixat mai d’autodenominar-nos catalans, catalana la nostra llengua, català el nostre patrimoni. D’ençà el 2014 oficialment hem esdevingut «occitans». «Occitans» els llocs de memòria emblemàtics del país com el museu de Talteüll, «occitanes» les nostres produccions. Ho podeu comprovar a la pàgina web de la nova regió amb capital Tolosa de Llenguadoc que ens va ser imposada el 2016 així com la seva denominació «Occitanie»: la resposta a la qüestió «Comment s’appellent les habitants de l’Occitanie» és a dir Com es diuen els habitants d’Occitània?, hi és clara i evident: Les habitants s’appellent occitans. Els habitants es diuen occitans». Ara ens hem tornat occitans.
Al cap de 363 anys de dominació francesa és l’estocada final. En el mitificat «país dels drets de l’home» no vam tenir el dret de votar per decidir la nostra denominació oficial ni tampoc vam poder obtenir l’autorització del Consell d’Estat de canviar-la, malgrat que la quasi totalitat de les batllies (menys una) hagi reivindicat el nom Pays Catalan/ País Català com es pot veure a l’entrada dels pobles. És així de fàcil eradicar una identitat mil·lenària en un estat que pretén ser un model de republicanisme. L’emèrit i eminent geògraf Joan Becat de la Universitat de Perpinyà també membre de l’IEC ens va confirmar fa poc l’animadversió patent de la presidenta de la regió Carola Delga per la nostra catalanitat. No és la primera ni l’única.
Recentment al consistori d’Elna membres de l’oposició van abandonar la sessió quan en Pere Manzanares, fundador de Ràdio Arrels i tinent d’alcalde delegat a la catalanitat i les relacions transfronteres, va prendre la paraula en català; ho van denunciar al totpoderós representant de l’Estat, el prefecte. La premsa principatina es va fer ressò de la decisió de la batllia d’Elna d’incloure al reglament municipal el dret de parlar en català. En Nicolas Garcia el batlle, conegut per haver desterrat la Maternitat de l’oblit, declarà que «Elna defensa la catedral, el claustre, la Maternitat… i la llengua i la cultura catalanes».
El Dia de la Memòria a Elna reivindiquem doncs drets fonamentals, el dret de conèixer i divulgar la nostra història, el dret d’utilitzar la nostra llengua, dret actualment negat pels nacionalistes francesos, el dret de reivindicar la nostra identitat nacional, el dret de resistir a l’aculturació, a la colonització francesa i evidentment el dret i el deure d’homenatjar els defensors de la terra.
Hi ha genocidis patents com actualment a Ucraïna i hi ha genocidis silenciosos, ocults que allargant-se en el temps aconsegueixen d’obtenir l’assentiment i la complicitat de llurs víctimes. Són, ben entès, els més perversos. Som uns dotze milions de catalans, la nostra llengua i cultura són mil·lenàries, mai no ens cansem de repetir-ho; reivindiquem el dret internacionalment reconegut a l’autodeterminació, a la consecució d’un estat propi però la nostra lluita, per ser no-violenta, no mobilitza a Europa ni l’imaginari col·lectiu, ni els polítics, ni els mitjans de comunicació i roman silenciada. Mossèn Bonafont tot i ser un capellà ens amonestava: “au fadrins catalans, cordeu-vos l’espardenya que…lo francès…lo traydor… s’es ell amagat …guerra o esclavitud».
Ningú vol guerra, però no necessitaríem tots plegats, de punta a punta dels Països Catalans, representants polítics heroics i ser nosaltres mateixos, la societat civil, més exigents amb ells, més combatius, més coratjosos per posar fi al colonialisme francoespanyol i aconseguir al segle XXI el tan anhelat Estat Català confederal?
Post Scriptum, 9 de maig del 2023.
El Consell es posa a disposició dels alcaldes de la Catalunya Nord per coordinar les accions jurídiques i polítiques necessàries per defensar el català. No es pot oblidar que la nació catalana pateix la repressió no només d’Espanya, sinó també de França.
Aquest dimarts s’ha conegut la decisió de la justícia francesa (el Tribunal Administratiu Montpeller) que prohibeix l’ús del català als plens municipals de la Catalunya Nord. El Govern del Consell de la República Catalana considera que és una clara violació de drets fonamentals i expressa tot el suport als alcaldes afectats.
El Consell recorda que no es pot oblidar que la nació catalana pateix la repressió no només d’Espanya, sinó també de França, com constata aquesta notícia. La nació catalana viu sota el setge de dues grans potències, fet que evidencia les mancances de ser una Nació sense estat, o com recentment ha reanomenat el TJUE, un Grup Objectivament Identificable que no gaudeix de les garanties necessàries davant la justícia, ja que no es defensen els seus drets.
La salut del català a la Catalunya del Nord és delicada fruit del centralisme jacobí francès, que durant segles i encara avui dia tracta la nostra llengua com de segona, que ha intentat menystenir titllant-la de “pautès”.
Amb tot aquest context, l’executiu republicà assegura que només la independència de la nostra terra podrà garantir la supervivència de la llengua catalana. Avui dia, la manca d’eines per no tenir un Estat dificulta a l’extrem la defensa del català.
El Govern del Consell fa una crida a donar suport als alcaldes de la Catalunya Nord que es mantenen ferms davant d’aquesta resolució judicial i es posa a disposició per coordinar accions jurídiques i polítiques per portar el cas a les diferents instàncies europees. Asseguren que calen tots els esforços perquè el català no desaparegui de les institucions locals que formen part del territori catalanoparlant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!