El somni d’Ítaca es un eufemisme poètic que els més diversos personatges de la vida pública catalana empren per referir-se a la independència de la nostra nació. Ítaca posa nom a la il·lusió col·lectiva imprescindible per a que la societat resultant d’aqueixa desitjada transformació històrica sigui més culta, lliure i prospera que la que volem deixar enrere.
Els actes de vandalisme aparentment anticapitalista que acompanya des de fa anys tota mena de mobilització sindical o social, a Barcelona principalment, van confirmar abans d’ahir que a Catalunya s’enquista un conflicte protagonitzat pels col.lectius que propugnen “la destrucció del sistema capitalista” (
Arcadi Oliveres dixit). Aqueix fet comporta repercussions polítiques que cal analitzar prenent com a referència el conflicte entre els projectes nacionals català i espanyol.
El primer lloc, cal
reiterar que l’eix nacional inclou el social i no a l’inrevés, es a dir, la causa de la crisi social actual es la dependència respecte d’un estat com l’espanyol que imposa un espoli insuportable a la majoria de la població dels Països Catalans. Les turbulències financeres que afecten l’euro no són la causa immediata de la crisi que viuen
Espanya, Grècia i Portugal sinó que és deguda principalment a raons internes de cadascun d’aqueixos estats.
Les lluites que eludeixen aqueixa realitat per centrar-se en la destrucció del capitalisme sense cap proposta constructiva no tenen capacitat per aglutinar una majoria social que les faci viables. Es mes, dificulten que s;assoleixi un estat català que comportaria per si mateix una reordenació social ja que els sectors que hores d’ara es beneficien de l’ordre estatal espanyol perdrien la seva hegemonia. Precisament per això
“no es possible desunir-nos d’Espanya de forma pacifica” com adverteix Manuel Milian Mestre i cal prevenir de la manera mes intel·ligent possible els costos d’aqueix conflicte anunciat.
En segon lloc, els actes de vandalisme comesos per persones desesperades apareixen en situacions com les que viuen principalment joves sense feina i estudis. La combinació de diverses polítiques publiques limiten amb el temps aqueix fenomen, com es demostra en el cas d’Alemanya. Però allò que no es justificable es que hom utilitzi políticament aqueixa violència marginal, que la protagonitzin
estudiants universitaris i que hi hagi professors que els emparin ideològicament.
A les universitats catalanes ja fa força anys, quan regnava una aparent bonança econòmica, el discurs polític de deslegitimació de les institucions i de les llibertats malanomenades “formals” ja es covava. Ho he intentat expossar en el treball “
les arrels totalitàries del progressisme català contemporani“.
Una mostra de la desconnexió entre els deliris i la realitat va ser la campanya
contra el pla Bolonya d’ara fa dos anys, amb uns objectius que res tenien a veure amb el mateix pla i ni amb les mancances que afecten la universitat. Els atacs a les mateixes institucions universitàries (acusant-les d’estar al servei del capitalisme), i als mossos d’esquadra, van ser un preludi de l’assetjament als diputats catalans i al Parlament de Catalunya del 15 de juny de l’any passat.
També la connivència intel·lectual amb els provocadors va emparar-se en la denuncia de
la criminalització dels moviments socials (quan molts dels signants no van tenir cap escrúpol a criminalitzar als catalans amics d’Israel, per exemple). Una actitud que es va tornar a repetir amb el
suport a Arcadi Oliveras quan va justificar l’assetjament dels indignats al Parlament de Catalunya, l’atemptat mes greu a la democràcia després del franquisme.
En tercer lloc, a l’hora que Catalunya pateix la desestabilitazció social fruit de la seva dominació política, la resposta independentista no està a l’alçada del moment històric per falta de direcció estratègica del conjunt social que hi podria donar suport. Hi hauria d’haver una reflexió autocrítica al si de les formacions que se’n reclamen, especialment per haver
abandonat el republicanisme autòcton com a aglutinant i deixar que reaparegui un
tardocomunisme estèril que prioritza una abstracta
spanish revolution que en res fa avançar la independència.
Hi ha estats capitalistes sense democràcia (com Xina “comunista”), però no estats democràtics sense capitalisme. Hi ha estats que compatibilitzen economia de mercat i prosperitat social com Alemanya, Israel o Corea del Sud que poden ser un referent per a Catalunya. Els qui aprofiten la crisi provocada per l’ordre espanyol per mirar de substituir el capitalisme haurien de concretar quin model proposen: Cuba, Venezuela o Corea del Nord.
De moment es complauen en la crisi grega i en les respostes socials a traves de reiterades vages generals, aparentant ignorar que el problema de Grècia rau en l’estructura clànica del poder polític que ha sigut incapaç de crear les condicions per a una economia competitiva (manca d’administració tributària, de legalitat urbanística, de respecte mediambiental, corrupció). A Grècia no li queda altra opció que instaurar una veritable democràcia política i una economia de mercat o adoptar el model de l’Albània (post) comunista, que no pot ser també l’Ítaca dels catalans.
Vigilem.