Jaume Renyer

Demà comença la reunió del consell de govern del Banc Central Europeu a Barcelona, el cap i casal d’un país espoliat econòmicament i sotmès políticament.

El president Mas fara d’amfitrió sense veu ni vot mirant d’explicar el maltracte que Catalunya rep per part d’Espanya, com si d’una parella mal avinguda es tractès. Sense plans de divorci el plany d’Artur Mas seran estèrils i hom el remetrà a resoldre les desavinences en la intimitat de l’Estat. Les autoritats europees només prenen en consideració els projectes independentistes que s’expressen com a tals a les urnes, cas del SNP comandat per Alex Salmond, no pas reivindicacions de pactes fiscals intraestatals. Potser no passarà desapercebuda als il·lustres banquers visitants la remor de fons catalana, però no hi haurà demostracions independentistes expressament organitzades en contra seu, (enfeinats com estem amb els peatges i altres lluites contra la dominació espanyola).

Els dirigents europeus no són a l’origen dels problemes socioeconòmics que afecten la nostra societat: els catalans no hi tenim res a perdre amb el BCE, ni amb la política econòmica alemanya que es la que impera a Europa. El nostre problema és Espanya, no el capitalisme en si mateix. Els indignats de la Spanish revolution -que han muntat a Barcelona el seu parc temàtic particular- no perdran ocasió per exhibir les dèries anticapitalistes més abstractes i dogmàtiques descontextualitzades de tota referència a la situació catalana.  Tot obviant, a més, que les responsabilitats derivades de l’estat fallit que és Espanya corresponen fonamentalment al polítics del PSOE i el PP que han malgovernat als darrers trenta anys. Les crisis que afecten a Grècia, Espanya i Portugal deriven de l’estructura del poder polític respectiu i del model d’administració que se’n deriva i en això no incideixen ni Arcadi Oliveres ni els seus acòlits.