Les modificacions legislatives que empren el govern del PP no estan orientades a estimular l’economia productiva, si fos així afavoririen les infraestructures de l’eix mediterrani enlloc de desincentivar les inversions als Països Catalans. Es limiten a precaritzar encara mes les condicions de treballs dels assalariats sense que d’aqueixa mesura se’n desprengui cap estímul a la creació d’ocupació. La protesta sindical reflecteix la indignació social però es reduccionista i arbitraria en els objectius de la convocatòria, descontextualitzats de les causes estructurals que son a l’origen del creixement de l’atur i la caiguda de l’activitat empresarial. Les dificultats dels autònoms, del sector agrari, de l’empresariat autòcton que vincula la seva prosperitat a la del país, resten al marge de la seva convocatòria.
La mobilització sindical es ajudada pel progressisme tripartit (PSC, ICV i ERC) sense que hagin assumit les seves responsabilitats pel malgovern de l’etapa Montilla i l’acceptació del sistema de finançament imposat pel PSOE. I la seva critica a les retallades del govern de CIU oculta que en matèria sanitària son les que l’anterior govern tenia també en cartera i les estan aplicant els mateixos nefastos gestors. Focalitzant en el PP les seves frustracions miren de distreure la seva passivitat davant l’espoli fiscal i la creixent pressió social en pro de la independència com a única sortida a la crisi dels Països Catalans.
Dissortadament, l’independentisme cívic i polític encara no esta prou organitzat i no esta hores d’ara en condicions de remuntar la capacitat d’iniciativa que la nefasta política menada per Esquerra ha fet perdre en els darrers anys. D’altra manera els sindicats catalans serien mes forts i les mobilitzacions socials servirien a la construcció de la nació catalana emergent. Les propostes independentistes han d’acumular legitimitat moral i credibilitat social en una línia diferent a les reivindicacions dels sindicats espanyols, conscienciant a la població que amb la independència caldran potser també retallades però hi haurà un projecte de prosperitat en el futur que les justifiqui.
Post Scriptum, 30 de març del 2012.
Tal i com era de preveure la vaga d’ahir es va tornar a convertir en una jornada on els contra-reaccionaris nostrats van exhibir la seva creixent agressivitat antisocial. Pierre-André Taguieff (un eminent politòleg francès estudiós dels nous moviments totalitaris contemporanis) descriu els contra-reaccionaris com aquells que identificant arbitràriament a altri com a feixista justifiquen la seva acció antidemocràtica en nom d’un quimèric ideal revolucionari.
Actuant al marge, i en contra, dels sindicats convocants aqueixos col.lectius (també denominats antisistema o alternatius) son un fenomen que es dona arreu d’Europa afavorit per la progressiva dissolució dels partits d’esquerres incapaços d’oferir un projecte de societat diferent al liberalisme econòmic i polític. Però en lloc ha arrelat com a Catalunya i no es pas casualitat que el seu creixement coincideixi amb el de l’independentisme català, justament per anar-hi en contra.
A Catalunya hi han trobat un terreny adobat per decennis d’hegemonia ideològica del progressisme d’arrels totalitàries, que ha donat com a resultat un poble desorientat on fan fortuna tota mena de causes alienes en detriment de la que hauria de ser prioritària, la llibertat del poble català. Aqueix esquerranisme banal que ha campat per les universitats i les elits mediàtiques ha fet de la contraposició entre reivindicacions socials i drets nacionals la seva senyal d’identitat. I davant la incapacitat de concretar una Catalunya d’esquerres ha fet del contra-independentisme la seva rao d’esser justament en el moment de mes declivi nacional i quan l’espoli fiscal i l’atac des del poder espanyol a la catalanitat es mes fort.
L’anticapitalisme abstracte i estèril, radicalment antidemocràtic, que titlla de reaccionari a tot independentisme que no vagi acompanyat de professions de fe en el socialisme es el que ha covat el monstre dels antisistema. Impostors indignants com Stephane Hessel o Arcadi Oliveres donen cobertura a la spanish revolution que assetja el Parlament de Catalunya i internacionalitzen Barcelona amb les seves provocacions.
La memòria històrica hauria de remembrar el paper dels faiets durant els anys trenta i els incontrolats a la rereguarda del 1936, quan a l’empara d’una pretesa revolució social el ressentiment de classe va desfermar una violència que va trencar el consens social basat en la catalanitat republicana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan aprendran tots aquests a deixar d’anar de bracet de l’espanyolisme.
Volen fer vaga per fer una reivindicació dels drets dels treballadors, molt bé, declarem-nos en vaga (jo també hi seré) un altre dia i reivindicant a més a més els drets nacionals (això si sense contar amb els espanyolistes de CCOO, UGT, PSOE, ICV…)