Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
9 de setembre de 2013
0 comentaris
Anotacions a l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb: “Ara com una roca, ferms”
L’editorial d’avui a Vilaweb signada per Vicent Partal resumeix allò que caldria fer, poble i governants, a partir d’ara per tirar endavant el procés d’independència de Catalunya basant-se en les experiències recents d’altres països. Ho comparteixo plenament.
L’estiu del 1992, Josep Lluís Carod-Rovira, Xavier Vendrell, un altre militant d’Esquerra i jo mateix ens vam desplaçar a Eslovènia -estat sobirà l’any 1991 per primer cop en la seva història mil·lenària- per tal de conèixer de primera mà com havia anat la preparació de la declaració d’independència i com l’havien defensat. Aqueixa iniciativa era un dels pactes no escrits del procés d’integració de militants provinents de Catalunya Lliure al partit republicà acordat feia només uns mesos.
Durant uns quants dies vam escoltar atentament allò que explicaven els homes i les dones que havien protagonitzat els contactes diplomàtics, redactat els documents polítics i organitzat la seguretat del nou estat. Un cúmul d’experiències inaplicables en aquell moment al nostre país atès el grau de desenvolupament del moviment independentista. Tinc ben present la intel·ligència, el patriotisme i el coratge que vaig poder apreciar en les seves actuacions viscudes i explicades amb una sòbria normalitat, un aspecte -aqueix darrer- que també era perceptible entre la ciutadania, com si el primer aniversari de la seva llibertat com a poble fos una festa qualsevol.
Els independentistes eslovens quan preparaven l’estratègia per assolir el seu objectiu sabien que fer el pas a la declaració unilateral de la República d’Eslovènia significaria enfrontar-se amb l’exèrcit iugoslau comandat per Slobodan Milosevic, un dèspota que acabaria esdevenint un genocida i un malson pel seu propi poble. Els catalans d’avui, sortosament, tenim davant un règim amb un cap d’estat i un president de govern que pel fet d’estar integrat el Regne d’Espanya a la UE no podran emprendre (si s’ho proposessin) les accions a les quals va arribar el tardo-comunisme serbi.
Tot i això, com alerta Hèctor López Bofill cap preveure el pitjor dels supòsits en cas de reacció del poder espanyol contra les reivindicacions independentistes catalanes: no a la consulta, suspensió de l’autonomia com en els anys 1934-1936, il·legalització dels partits disposats a fer una declaració independentista des del Parlament, inclosa la suspensió de les eleccions plebiscitàries que anuncia el president Mas pel 2016. A partir de l’èxit previsible de la via catalana tot això pot passar en els anys a venir i caldrà preparar respostes socials ja no tan festives com les vistes fins ara sinó que caldrà per exemple, una o més d’una, vaga general per la independència. Un poble capaç d’assumir aqueixos reptes necessita uns dirigents que políticament donin eficàcia a aqueixos actes.
Hores d’ara la principal mancança del procés català és que la representació política de l’independentisme sociològic va per darrera de la mobilització ciutadana. Això no vol dir que el govern i els partits que li donen suport hagin de fer actuacions precipitades sinó al contrari han de donar confiança i treballar amb estratègia a mig termini. I això és el que em sembla que no s’està fent prou: la visita de Mas a la Moncloa per entrevistar-se amb Rajoy va ser un error estratègic greu (més aviat perquè no respon a cap estratègia clara, com li ha retret Oriol Junqueras).
Hi poden haver negociacions secretes amb l’Estat i diplomàcia paral·lela però la ciutadania ha de tenir la confiança en els qui negocien en nom seu. Per això cal claredat en els objectius i en els programes electorals per poder acudir a les institucions internacionals si l’Estat reacciona amb alguna de les mesures apuntades anteriorment. Anunciar, com va fer Artur Mas ja fa uns mesos que ni es planteja la declaració unilateral d’independència també va ser un error estratègic, però que respon a una realitat: la majoria dels partits parlamentaris estan en contra d’aqueixa opció.
No hi haurà consulta acordada amb l’Estat espanyol sobre la independència i per poder avançar cal una renovació de la representació política no al 2016, sinó l’any vinent, avançant les eleccions catalanes. Dotar al país d’una nova direcció institucional no pas orientada a la gestió impossible de l’autonomia sinó a la consecució d’un estat propi, amb la independència al programa electoral per poder acudir a la UE si l’Estat impedeix els comicis. Insistir en l’ambigüitat actual al si de CIU mateix amb posicions estratègiques divergents entre els dos partits que formen la coalició no és sostenible per més temps, com tampoc ho és la preparació de tots els aspectes essencials per poder donar el pas que van fer al seu moment els eslovens. Així sí que podem aguantar ferms com una roca.
Post Scriptum, 10 de setembre del 2021.
L’editorial d’avui de Vicent Partal encaixa plenament amb la de fa vuit anys: “Per què aniré a la manifestació de la Diada? El desencís de la gent és massa palpable per a eludir-lo. Jo també n’estic, de desencisat, però això no farà que deixe d’assistir-hi. Aquestes són les meues raons.”
Post Scriptum, 9 de setembre del 2022.
Un altre editorial de Vicent Partal que retrata fins a quin punt hem retrocedit com a poble: “Una important reflexió quebequesa per als qui encara no veuen clar d’anar a la manifestació de la Diada. Abandonar ara la lluita per la independència seria un error que pagaríem molt car durant dècades i que simplement no ens podem permetre”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!