“Nemo me impune lacessit”, és a dir, ningú m’ofèn impunement. Aquesta és la divisa nacional escocesa, tota una declaració d’intencions. Alba, es l’autodenominació en gaèlic d’Escòcia. La victòria electoral del SNP és un pas històric cap a la independència i un precedent per tots els altres pobles d’Europa que estan asseguts encara a la sala d’espera, com el català.
Només conec Escòcia d’una visita l’any 2002 amb una representació del Consell Consultiu de la Generalitat. Els nostres interlocutors foren juristes i professors universitaris escocesos, també alguns polítics amb càrrecs institucionals. Encara no s’havia produït l’èxit electoral del SNP d’ara fa quatre anys i ja es copsava a l’ambient la força emergent del nacionalisme escocès a tots nivells, des de l’autoestima en la vida social a la memòria històrica (sense les farses que ha promogut el darrer govern tripartit a casa nostra) . Em va sorprendre especialment veure com els convidats a un casori benestant lluïen tots indumentària tradicional, amb faldilla i punyalet al mitjó. També em va impressionar el museu d’Edimburg dedicat las regiments escocesos integrats a l’exercit britànic; quina enveja comparant amb el que podria ésser i no és el Castell de Montjuïc.
Més enllà d’aquestes reflexions personals hi ha una reflexió política: el SNP, a diferència d’Esquerra, sí que ha aprofitat l’experiència de govern per fer avançar el seu projecte nacional. Per això s’ha esperat a poder governar en solitari, no a fer de comparsa d’un partit advers als objectius de llibertat que hom aparenta defensar. Les apel·lacions de Puigcercós i la seva colla a seguir l’exemple d’Alex Salmond no tenen cap credibilitat i demostren un cop més la impostura dels plantejaments de l’actual direcció d’Esquerra, els mateixos que aposten per reeditar el tripartit a tots els ajuntaments on sumin amb PSC i ICV.
Post Scriptum, 21 d’agost del 2017.
Vinc de fer una escapada de quatre dies a Edimburg, la capital d’Escòcia, coincidint amb el setantè aniversari de l’Edinburgh Festival Fringe, realment espectacular, que també des de fa alguns anys afegeix una fira del llibre força interessant. No m’he mogut de la ciutat, passejant amunt i avall entre la multitud de turistes (cap signe però de turismefòbia) i he gaudit observant, encara que només sigui superficialment, la potència emergent d’aqueix país en curs d’esdevenir independent sense el conflicte imposat que hem de superar els catalans. Anglaterra per si mateixa és també una nació sòlida, res a veure amb la inconsistència espanyola, i això facilita una resolució consensuada dels interessos nacionals respectius d’anglesos i escocesos. Històricament no hi ha hagut emigració anglesa envers Escòcia, al contrari, els escocesos han emigrat arreu del món i fa goig veure com els seus descendents retornen a la terra ancestral, encara que sigui només de vacances, des de totes les procedències de l’antic imperi britànic que tan decisivament van contribuir a bastir.
Les autoritats escoceses tenen una decidida política d’acollida d’emigrants de les antigues colònies britàniques i sembla que la cohesió social funciona sense excessius problemes, tot i que hi ha senyals d’actituds islamistes entre la comunitat musulmana i un perceptible tombant anti-israelià que inquieta a la comunitat jueva autòctona. Significativament a la llibreria del magnífic Museu Nacional d’Escòcia (al seu costat el de Catalunya sembla un apartament) s’hi pot adquirir un llibret explicatiu de la presència centenària dels musulmans i no pas de l’arribada dels jueus anterior en el temps.
Visitant les llibreries vaig parar compte en la minsa presència d’obres i referències a la participació escocesa a les dugues guerres mundials, amb un enorme i desproporcionat cost en vides humanes, on els soldats escocesos van ser dels més condecorats tenint en compte la reduïda població del país. Sembla que la generació actual vol oblidar aquells episodis, sense caure però en la rancúnia envers la corona britànica. Finalment, vaig gaudir del sopar espectacle “Taste of Scotland” a l’antic estable de l’històric Prestonfield amarat de patriotisme i bon gust, combinat amb una modernitat multidimensional, que no sabria trobar un equivalent a la Catalunya actual.
Post Scriptum, 6 de maig del 2021.
Vicent Partal, avui a Vilaweb: El segon embat d’Escòcia. Set anys després l’independentisme escocès renova l’embat democràtic al Regne Unit, en més bones condicions que aleshores i per tant fent molta més por.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!