“Contra la Barcelona progre” és el títol d’un llibre de Xavier Rius que acaba d’editar Duxelm i que m’ha fet a mans l’editor i patriota Josep Maria Vall. No tinc pas al seu autor com un dels periodistes de referència en el panorama mediàtic nostrat però, en aqueix cas, el títol del seu llibre més que no pas el seu contingut em sembla una bona definició d’allò que ha estat Barcelona durant l’etapa 1979-2011 en que han governat la ciutat alcaldes del PSC(PSC-PSOE).
El progressisme banal i anacional català que ha estat -i és encara- la ideologia dominant a la Catalunya post-franquista ha tingut a Barcelona el seu vaixell insígnia. Els alcaldes Serra, Maragall, Clos i Hereu van heretar el model de ciutat de Porcioles i han deixat no la segona capital d’Espanya sinó una terminal més de la megalòpolis madrilenya. En lloc d’exercir de cap i casal de Catalunya i referent de la regió euromediterrània occidental han apostat per un barcelonisme desconnectat de la catalanitat i complementari de l’espanyolitat.
Barcelona ja no és la capital econòmica d’Espanya: la seu de les grans empreses de serveis que s’hi van fundar durant el segle XX (Catalana de Gas, FECSA…), un cop absorbides pel poder centralitzador de la capital de l’Estat s’hi han domiciliat oficialment o oficiosament (cas de la Caixa). També ha perdut la capitalitat cultural, fins i tot en el terreny del cinema eròtic, només en l’àmbit esportiu i gràcies al Barça hom manté la pròpia personalitat (no així en el terreny olímpic). Evidentment, no totes aquestes decisions són imputables als governs municipals però sí que hom els pot atribuir connivència amb l’ordre estatal que el PSOE ha anat bastint des del 1982 ençà.
A través de l’olimpisme, primer, i del progressisme banal, després, Barcelona ha esdevingut en el terreny polític el referent de l’antiamericanisme, el pacifisme arbitrari, l’antisionisme, l’anticapitalisme “indignat” i altres expressions que posen de manifest fins a quin punt Catalunya és un poble desorientat, que es manifesta el 10 de juliol de l’any passat pels seus drets nacionals però no troba la manera de projectar-los eficaçment.
Aqueixes qüestions no es resoldran automàticament amb Xavier Trias d’alcalde, però sí que s’obre una nova etapa en la qual la catalanització de la ciutat (malgrat que el PP pugnarà per forçar encara més la seva espanyolització) tornarà a fer-ne el cap i casal de Catalunya, no encara de la Catalunya independent. Especialment si poden aflorar des de la societat civil iniciatives nacionalment autocentrades que acabin condicionant la política institucional municipal.
Post Scriptum, 9 de juny del 2017.
Dissortadament, una nova versió grollera del progressisme barceloní que va emergir com a subproducte del franquisme la personifica avui Ada Colau i la seva trepa, enfilats al govern municipal del Cap i Casal de Catalunya amb la complicitat d’ERC, PSC i CUP obcecats a demonitzar fins als límits de la infàmia a Xavier Trias i el nou PDeCat.
Post Scriptum, 9 de juny del 2019.
Dissortadament, la Barcelona progre no se’n acaba d’anar mai del tot, de fet només desapareixerà quan la lluita per la independència s’intensifiqui i els progressistes (espanyols) nostrats estiguin del costat dels ocupants. El pas dels Comuns de pactar arreu de Catalunya amb el PSC integrant-se així bloc del 155 CE és un pas irreversible en aqueixa direcció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!