Jaume Renyer

El progressisme abstracte i banal, d’arrels autoritàries, hegemònic ideològicament a Catalunya des de fa mig segle (PSUC-PSC-En Comú/Podemos) és un subproducte del franquisme, d’aquí ve l’obsessió malaltissa a recuperar-lo per activa i per passiva: Ada Colau exhibint les estàtues franquistes al Born, Franco Rabell advertint de la reacció violenta de l’espanyolisme en cas d’independència, entre altres símptomes de la mateixa conducta.

Especialment il·lustratiu és el cas de Marc Carrillo López, catedràtic de Dret Cosntitucional a la UPF, que publicà el proppassat 18 d’agost a l’edició catalana del diari madrileny El País un article titulat “Y Sentís se hizo franquista“. “El caso Sentís no deja de ser otro entre tantos (Samaranch, Porta…), que desacreditan la obscenidad histórica y la miseria moral de afirmar que la guerra civil fue contra Cataluña”. Joan B. Culla va rebatre’l al mateix diari, el 25 d’agost, amb un article irrefutable pel seu rigor intel·lectual: “Contra Catalunya, sí“.

Els intel·lectuals i polítics addictes al progressisme abstracte i banal no poden acceptar que la guerra desfermada pel franquisme va ésser dirigida contra Catalunya, no poden assumir la conseqüent desarticulació de la seva negativa present a reconèixer el conflicte entre l’ordre estatal espanyol i el dret del poble català a l’autodeterminació i per això banalitzen el franquisme i els seus estralls contra una catalanitat que no senten com a identitat nacional pròpia.

Aquesta mena de progressisme anacional sent aversió pel patriotisme que és titllat de reaccionari i depassat per la modernitat cosmopolita. Serveixi d’exemple la persistent aversió d’Andreu Mayayo i altres antics membres del PSUC contra “l’èpica independentista“. Els pregons d’avui, a Barcelona amb motiu de la Mercè, han situat a cadascú al seu lloc: el progressisme espanyolista que vol perpetuar les conseqüències de l’ocupació franquista i l’independentisme que se’n vol alliberar.

Post Scriptum, 23 de setembre del 2016.

El País d’avui, novament,publica una rèplica de Joan B. Culla a un altre dels historiadors (el proppassat 8 de setembre ja havia escrit “Algunos malentendidos“) que insisteixen a negar l’específica bel·ligerància del franquisme contra Catalunya en un article titulat “De biaixos i obsessions”.

Post Scriptum, 16 d’octubre del 2016.

Enllaço l’article de Víctor Alexandre “Barcelona en Comú i el franquisme”, publicat avui al periódic digital El Món ja que coincideix amb l’argumentació d’aqueix apunt.