El 19 de març del 1962 entren vigor els acords d’Évian entre el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria i el govern francès liderat pel general De Gaulle que estableixen l’alto-el-foc i obren les portes a la independència algeriana.
Cinquanta-quatre anys després la commemoració d’aqueix acord per part del president Hollande en un acte a París ha aixecat una onada d’indignació entre els supervivents i descendents del milió de persones que van haver d’abandonar Algèria, (els despectivament anomenats “pieds-noirs”) fugint de la venjança dels guerrillers del FAN. Cap altre president, ni el mateix De Gaulle, va gosar commemorar aqueixa data com ho fa Hollande, aparentant que és una diada d‘agermanament franco-algerià.
La història d’Algèria en el darrer mig segle ho desmenteix amb fets. L’estat post-colonial va ser bastit seguint el model jacobí que els independentistes afirmaven combatre: cap reconeixement a la identitat amazic, ans al contrari, arabització forçosa de la població, aparellada a la seva islamització brutal posterior a la fugida de la població cristiana i jueva en la seva pràctica totalitat.
El sistema polític algerià adoptà ràpidament les característiques que encara avui el signifiquen: planificació estatal de l’economia, partit únic i control policial de la població. El resultat de tot plegat és una manca total de productivitat d’una estructura proteccionista basada exclusivament en l’explotació dels recursos gassístics i petroliers que va camí de la fallida.
Políticament, desapareguda l’herència de la cultura republicana, només l’islamisme ha canalitzat el descontentament social amb l’elit dirigent, que ha respost reprimint militarment la victòria electoral islamista l’any 1992 al preu de centenars de milers de víctimes alhora que s’ha atiat des del poder un social-islamisme despolititzat com a forma de control de la dissidència. La intel·lectualitat laica i democràtica és minoritària, essent Kamel Daoud el seu més brillant exponent que ha denunciat recentment l’alienació cultural imposada per l’islamisme consentit pel règim davant la indiferència del progressisme europeu.
Boualem Sansal, per la seva part critica abans d’ahir des de les pàgines de Le Figaro que “Hollande fait le choix de soutenir la dictadure algérienne” ara que és a punt de fer fallida i generar una situació caòtica al Magreb, amb el rebrot del gihadisme i la previsible emigració cap a França de centenars de milers d’algerians. El règim imposat pel FAN ha mantingut la dialèctica de l’odi contra la República francesa malgrat les continuades concessions simbòliques i polítiques que els successius governs de París han adoptat envers les autoritats d’Algèria. Alhora, el francès continua essent hores d’ara a Algèria la llengua de cultura i el refugi dels amazics front a l’arabització i la islamització.
Significativament, França ha estat el destí de milions d’algerians que hi han fet cap després de la independència per motius econòmics, conformant amb els seus descendents el gruix de la població desfavorida que es cohesiona al marge dels valors republicans i adoptant un islamisme de ficció com a contra-identitat a la ciutadania francesa.
La França de De Gaulle va abandonar a les negociacions d’Évian l’opció d’afavorir una Algèria independent i integradora per lliurar-la exclusivament al FAN que va massacrar els harkis (musulmans que lluitaven al costat de l’exèrcit francès) i els pieds-noirs, forçant la fugida massiva cap a la metròpoli i liquidant (ja durant la guerra) la classe mitja i la intel·lectualitat autòctona. El resultat d’aquella actitud de la França oficial és l’Algèria fallida d’avui i, de retruc, l’islamisme emergent a l’hexàgon.
L’excepció en aqueix balanç negatiu és la progressiva presa de consciència de la població amazic, sobretot a la Cabília, que pugna obertament contra la dictadura i l’islamisme afirmant la seva identitat nacional alliberant-se de l’assimilació arabitzant i que pot internacionalitzar la seva causa nacional amb la crisi del règim post-colonial que s’albira imminent.
Post Scriptum, 20 de juliol del 2016.
Robert Ménard, alcalde de Besiers, nascut a Orà l’any 1953 quan encara Algèria era domini francès va pronunciar un sentit discurs ara fa un any a la memòria dels pieds-noirs massacrats a la seva ciutat natal el 5 de juliol del 1962 que reprodueix íntegrament el Cercle Algerianiste de Nice, expressant l’angoixa de veure reproduïda a França la tragèdia viscuda Algèria: la guerra civil provocada pels islamistes.
Post Scriptum, 25 de setembre del 2016.
Des que l’any 2001 hom va instaurar el 25 de setembre com a data de l’homenatge nacional als harkis, (les tropes indígenes de l’exèrcit francès durant la guerra d’independència d’Algèria) els antics combatents i els seus descendents (gairebé 500.000) reben el reconeixement de les autoritat republicanes per tal de reparar l’abandó que patiren arribada la independència l’any 1962. Enguany ha estat el mateix president François Hollande que ha fet públic el deute de França amb els seus conciutadans que no foren, ni són, tractats com a iguals.
Post Scriptum, 17 d’octubre del 2016.
Lina Kennouche i Tayeb El-Mestari publiquen avui un article a L’Orient-Le Jour de Beirut titulat “17 d’octubre 1961: massacre d’État et zèle des harkis”.
Post Scriptum, 19 de març del 2017.
L’historiador Guy Pervillé, especialitzat en l’estudi de la guerra d’Algèria, fou entrevistat abans d’ahir per Le Figaro amb motiu del 55 aniversari dels acords d’Évian: “Guerre d’Algèrie, l’histoire impossible et l’interminable repentance”.
Post Scriptum, 4 de juny del 2018.
El periodista de Le Figaro Geoffroy Caillet hi publica avui un article punyent sobre el doble joc de De Gaulle davant els francesos i la guerra d’Algèria: “4 de juin de 1958; que cachait la “je vous ai compris” de De Gaulle ‘”.
Post Scriptum, 12 d’agost del 2018.
Fa quatre dies el politòleg francès Jérôme Fourquet explicava a Causeur que “Il y a un nombre non négligeable de descendents de harkis parmi les radicalisés”.
Post Scriptum, 16 de desembre del 2021.
Ahir a Le Figaro: Le 19 mars 2022, voilà 60 ans qu’auront été signés les accords d’Evian. Or ces accords n’ont pas mis fin à la guerre d’Algérie, contrairement à ce qui est souvent affirmé, mais marqué le début de nouvelles tueries, estime Jean Tenneroni. Comment ne pas s’inquiéter du traitement déséquilibré de la mémoire de ce conflit?
Post Scriptum, 19 de març del 2022.
Ahir, a Le Figaro, el general Hervé Longuet n’explica les raons: «Pourquoi l’Union nationale des combattants ne commémorera pas le 19 mars 1962».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!