Les informacions i les opinions sobre el gihadisme omplen tots els mitjans occidentals però allò que pot aturar l’emergència de l’islamisme global són les actituds que poden adoptar els musulmans mateixos, aquells que estiguin realment interessats a desvincular el totalitarisme teocràtic de la forma de vida islàmica compatible amb les altres civilitzacions i siguin capaços d’enfrontar-s’hi.
Aqueixes dugues actituds, entre d’altres, les personifiquen Kamel Daoud i Tariq Ramadan. El primer, periodista i escriptor algerià, viu a Orà, i és obertament crític amb el règim político-militar que domina el seu país a base d’instrumentalitzar l’islam des del poder des d’una posició democràtica i republicana, amenaçat pels islamistes locals i d’arreu, acaba de publicar fa tres dies un article al New York Times que en versió francesa porta per títol, “L’Arabie Saoudite, un Daesh qui a réussi“. Hi denuncia la paternitat saudita en la gestació del totalitarisme islàmic contemporani i critica Occident per la seva complicitat envers aqueix règim despòtic que sustenta i expandeix entre la majoria sunnita el gihadisme (pel costat xiïta Iran fa el mateix).
Tariq Ramadan, és el nét d’Hassan Al Banna, fundador dels Germans Musulmans a Egipte durant el protectorat britànic, de nacionalitat suïssa, passa per filosofia de l’islam impartint conferències per les universitats europees i essent presentat pel progressisme abstracte i banal com un apòstol del multiculturalisme, quan realment justifica l’islamisme i imputa la responsabilitat del caos del món àrab sempre a Occident. Acaba de concedir una entrevista -fa cinc dies- a l’edició pel Magreb de l’Huffington Post en la que després dels atacs de París només se li acut dir que “Hollande est un Bush versión française”.
Kamel Daoud és un intel·lectual de prestigi amb molts punts en comú amb Albert Camus, Tariq Ramadan és autor d’assajos poc rigorosos sobre la problemàtica de les comunitats musulmanes a Europa. El primer, crítica l’atribució sistemàtica dels mals del món musulmà a Israel i la manca d’autocrítica de les elits àrabs, mentre que el segon és un fanàtic antisionista al gust de l’esquerra europea. La derrota del gihadisme passa per una veritable revolució cultural al si del món islàmic i en aqueixa lluita desigual els personatges coratjosos com Kamel Daoud són l’excepció, mentre que hores d’ara proliferen els imams integristes i els personatges mediàtics inhibicionistes com Tariq Ramadan que s’abstenen de deslegitimar el gihadisme amb la coartada de la islamofòbia.
Aqueix vespre, però, enmig de tants predicadors de la barbàrie i la impostura he vist en directe un acte esperançador a la televisió francesa BFMTV com Mohammed Chirani, consultor especialitzat en polítiques d’integració del govern francès i musulmà, proclamava en àrab la gihad contra els seguidors d’Al-Baghdadi, en un gest emotiu i valent i animava als joves de “les banlieus” a no tenir por dels islamistes i menys encara a seguir-los, fent una aposta decidida en favor dels valors republicans.
Post Scriptum, 20 de desembre del 2015.
El proppassat 17 d’aqueix mes, la periodista de Le Figaro Isabelle Kersimon publicava un article titulat “Gilles Clavreul contre Tariq Ramadan et les Indigènes de la République: le dessous des cartes“, en el qual explica el rerefons de la controvèrsia entre el delegat interministerial per a la lluita contra el racisme i l’antisemitisme -Giles Clavreul- i l’islamista suís que amb posterioritat als atemptats de París del 13 de novembre ha reiterat l’exculpació dels gihadistes emparant-se en la islamofòbia per degradar els valors republicans.
Post Scriptum, 22 de gener del 2016.
Sophie Durand signa un article a Riposte Laïque el proppassat 2 de gener d’enguany on qüestiona la veracitat dels mèrits universitaris de “Tariq Ramadan est un imposteur, ce n’est pas universitaire, à peine un maître d’école”.
Post Scriptum, 1 de febrer del 2018.
Ahir Tariq Ramadan va ser detingut per la policia francesa acusat d’haver violat diverses dones, Paul-François Paoli es pregunta avui a Le Figaro com es possible que aqueix individu intel·lectualment mediocre hagi pogut tenir accés durant molts anys a les principals universitats europees i un tractament mediàtic edulcorat: “Tariq Ramadan, la chute d’un prédicateur cathodique“.
Post Scriptum, 6 de març del 2018.
Segons publica ahir Le Point, Tariq Ramadan hauria usurpat títols universitaris de professor de filosofia i islamologia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!