El primer, és la desconvocatòria de les mobilitzacions espanyolistes que pretenien trencar la via catalana. Els defensors de la unitat de l’Estat espanyol no tenen ni projecte a oferir a la ciutadania, ni per tant capacitat d’iniciativa política. Actuen sempre en negatiu, reaccionant a les propostes pensades per ser aplicades en una Catalunya lliure. El supremacisme espanyol està en hores baixes com s’ha demostrat en el fracàs de la candidatura olímpica madrilenya.
En segon lloc, la causa nacional catalana ha assolit enguany un abast de Països Catalans i una projecció internacional mai vista. La reacció del govern espanyol prohibint les cadenes a Guardamar i a Vinaròs són indicatives de l’animadversió i el temor a aqueixa demostració col·lectiva de pertinença a una mateixa comunitat nacional.
En tercer lloc, amb la de demà s’acaben les grans mobilitzacions cíviques i el sobiranisme festiu per entrar de ple en la fase de la iniciativa política des de les institucions, el punt més feble del procés d’alliberament nacional català, hores d’ara sense estratègia coneguda ni lideratge col·lectiu clar. Calen unes eleccions l’any vinent per dotar el país d’una representació institucional a l’alçada del repte independentista, no podem continuar com fins ara amb una majoria parlamentària contrària a la Catalunya Estat. El mite de la gestió autonòmica com a justificació per anar tirant sense encarar els problemes de fons ha perdut sentit davant la realitat d’un conflicte amb l’ordre estatal que absorbeix tota la vida política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!