Amb el triomf conegut avui del candidat dels Germans Musulmans a les eleccions presidencials egípcies l’islamisme assoleix l’hegemonia política tot completant la majoria absoluta que ja havien obtingut a les legislatives de començaments d’any.
La dominació cultural i religiosa de l’islamisme front a la minories copta i la intel·lectualitat laica ja fa molt de temps que l’exerceixen: la influència napoleònica i el protectorat anglès no van arrelar prou profundament com per posar els fonaments d’un model social de tall occidental. Ans al contrari, fou al si de l’elit de notables arabitzats i islamitzats que va néixer al 1928
la Societat dels Germans Musulmans, el moviment integrista pioner a contraposar el projecte polític-religiós islamista a la presència militar britànica.
En el període comprès entre l’enderrocament de la monarquia (1953) fins a la mort del president Nasser (1970) Egipte va exercir el lideratge àrab a l’Orient Pròxim promovent una quimèrica República Àrab Unida i encapçalant la lluita contra l’estat hebreu. L’any 1954, Nasser va il·legalitzar la Germandat -que va passar a la clandestinitat-, emergint al seu voltant els grups gihadistes que van assassinar el president Anwar el-Sadat (1980) i menar un intens terrorisme anti-occidental durant gairebé vint anys, fet que va impedir una hipotètica evolució reformista del règim militar heretat per Hosni Mubàrak.
L’acord de pau amb Israel signat a Camp David (1976) va desvincular Egipte de l’aliança soviètica amb els estats musulmans teòricament “progressistes” i el va connectar amb Occident, sense que això signifiqués ni la modernització econòmica ni la democratització del país. El de Mubàrak fou un sistema dictatorial comandat per l’exèrcit que convivia amb la creixent reislamització promoguda des d’Aràbia Saudí. Un cop
arribada la primavera àrab a les aigües del Nil el pols entre el poder fàctic militar (que garanteix l’acord de pau amb Israel i el control de la Franja de Gaza en mans d’Hamas) i el poder islamista legitimat democràticament pot desembocar en un nou statuts quo intern i extern.
A Tuníssia, el primer estat àrab on els islamistes arriben al poder a través de les urnes, els salafistes estan confrontats a les noves autoritats en un intent d’imposar per la força un règim integrista. La influència republicana rebuda durant la colonització francesa fa que hi hagi un trellat sindical i cívic prou consistent capaç de sostenir un estat de dret. A Egipte, però, aqueix teixit social democràtic és feble i només
la minoria copta està organitzada per resistir la pressió dels Germans Musulmans i el grups salafistes. Islam i Estat són inseparables en la concepció integrista del món musulmà, la xària és alhora codi constitucional i religiós essent-ne aliena la nació de divisió de poders pròpia de les societats occidentals.
Les primeres paraules del nou president, Mohamed Morsi, presentat com un moderat a ulls d’Occident són conciliadores amb els coptes, l’exèrcit i Israel, però està per veure l’evolució d’un procés de canvi de poder que és
lluny d’haver acabat. D’entrada, l’ordre estatal s’ha esvaït
a la península del Sinaí on campen els grups gihadistes que llancen atacs provocadors contra Israel i on és hegemònica la població beduïna, tradicionalment desafecta al govern radicat al Caire. Hamas, a Gaza, ha celebrat com a pròpia la victòria electoral del candidat islamista i les declaracions de Morsi adreçades a refer les relacions amb l’Iran es poden traduir en un protectorat compartit sobre la franja que farà més difícils les respostes militars del Tsahal.
Finalment, el nou estat que està sorgint a Egipte barreja d’islamisme i parlamentarisme pot esdevenir un referent pels islamistes que preparen la seva intervenció política electoral a diversos països europeus i que tenen en
Tariq Ramadan, nét de Hassan el-Banna, fundador de la Germandat
el seu principal propagandista.
Post Scriptum, 10 de setembre del 2012.
Fa unes quantes setmanes, aprofitant uns atacs gihadistes contra un destacament militar egipci al Sinaí matant setze soldats, el president Morsi va destituir la cúpula de l’exèrcit per situar-hi oficials addictes. Per tant, els militars han deixat de ser un contrapoder fàctic a l’islamisme hegemònic que reprèn un paper de potència regional que havia perdut des de la mort de Nasser i pot obrir un nou front contra Israel.
Post Scriptum, 31 de gener del 2013.
Egipte s’enfonsa en la crisi política atesa la incapacitat del govern islamista del president Morsi. Així ho percep aqueix article aparegut avui a Le Monde titulat significativament “L’Egypte dans la tourmente et la violence”.
Post Scriptum, 26 de juliol del 2013.
El diari basc Gara publica avui una entrevista amb Mahmud Hamza, dirigent de l’oposició al règim islamista derrocat pels militars.
Post Scriptum, 1 d’octubre del 2018.
Lod Frydman, (estudiós jueu de les corrents de pensament polític al Pròxim Orient especialment la maçoneria i esmentat anteriorment en aqueix bloc), publica avui un documentat article a The Times of Israel titulat: “Franc-maçonnerie en Egypte, réformisme, nationalisme et djihadisme”.